Un raig d’oli nou
Encara queden fulles en els arbres i les vinyes. Estan pansides, agòniques, esperant una ventada suau que les faci caure definitivament. Les moreres s’han despullat en tres dies. Els ametllers encara n’aguanten unes quantes testimonials.
Som a les portes de l’hivern. Encara queden tres setmanes perquè es declari oficialment. Però ja hi som. Aquests temps entre la calor el fred, els vents i les pluges, els sembrats i els caçadors que trenquen el silenci solejat de dies freds i clars, son temps indeterminats.
L’hivern arriba amb les primeres glaçades que cobreixen com teranyines els tolls i l’aigua quieta. La nit és freda. La boira jau al Segrià i part de les Garrigues. No fa soroll però els seus moviments són visibles. En arribar, va precedida d’un vent suau, humit, com un alè que surt de les lleres del riu Segre.
Els de Lleida capital són gent que passa pel tràngol de la boira que es pot quedar enganxada durant setmanes als peus de la Seu Vella. Els de la Segarra i l’Urgell la veiem de lluny, sabem els seus moviments, la temem com la missatgera de la confusió i del fred que pot matar arbres i atordir el personal.
Avui no hi havia boira a la Vall del Corb. Una boirina transparent es mou en moltes direccions, lenta i inofensiva. Lluita amb el sol clar i radiant a les fondalades i s’escapa de les puntes on no gosa pujar-hi.
Encara queden pampes a les vinyes. Poques, escarransides, febles. Saben que cauran en pocs dies i quedaran esbarriades pel terra fangós per les últimes pluges. Han perdut la verdor, han abandonat els tons cromàtics de després de la verema, a les sarments els hi fan nosa i volen quedar lliures de tota cobertura i emprendre l’hivern en solitari.
S’ha començat a collir olives. Ja no és com abans. Unes matraques en fan caure abundantment a unes borrasses mogudes mecànicament per un tractor que passa d’arbre a arbre deixant les rames lliures d’olives. Aquelles raspes històriques estan a les esgolfes. Els sacs, també.
El dia és curt i no és pot perdre temps. Es dina al tros, en un recer de cabana o de marge, asseguts damunt un sac o una borrassa. En mitja hora es torna a collir. A les cinc cau el sol i a les sis ja és fosc. Tots els tractors es concentren al sindicat. Tothom veu el que ha collit l’altre. Es pesen les olives, es recull el rebut i s’endinsa tothom a les nits llargues d’aquests dies curts, intensos i silenciosos.
L’oli nou, verge, sense filtrar, pur i tendre, ja es pot consumir. És un dels gustos més singulars, únics, que dona aquest país en temps hivernals. Oli sense trampa, sense aditius, que es cobreix d’un verd aspre, dur i dens. El sabor és inconfusible. També l’olor. Amb setrilleres o a granel. Això és del tot secundari.
Sr. Lluís, trobo molt encertat aquest article sobre l’oli i el comentari que fas d’aquells olivers del teu poble que amb les teves tisores disfrutes retocant les rames i donant-los-hi aquell toc de gràcia.
Un bon oli fa que el cos vaigi molt millor… i ho agraeix.
Aquest es un bon tros dins d’un capítol d’un proper llibre teu que espero no tardi en aparèixer. M’agrada la teva vena poètica.
Bona nit, Sr. Foix:
Moltes gràcies per al seu article. Es d´agraïr una crónica que no parli de política, de crisi , ni de corruptes/corrupció.. Amb la precisió del seus mots, hem fa viure la realitat del mon rural; que el relotge de la Natura condiciona tan… Les vivencies del mon urbá, tan virtual a vegades, no ens permet tindre aquesta sensibilitat. Tal vegada d´altre.. Semble que la seva crónica ha estat escrita mentre es collia l´oliva i acaba de polir al costat del molí.. M´agradan molt aquestes crónicas sevas. Fruit, esclar, del seu origen, de la seva Vall.
Repeteixo: Moltes gràcies.
Lluís,
Com sempre les teves millors pàgines mai són les dedicades a la política. A mí m’agrada pensar que les teves millors línies les guardes per allò que tant estimes: la teva terra. Al final, no tindré més remei que acceptar que ets tot un home de camp!
Enhorabona.
Senyor Lluís: Sóc d’ Agramunt, de la Ribera del Sió. A les nostres contades ja no queden viyes, ni olivers ni en prou feines ametllers. Tot són parades sembrades de cereals. El que descriu en l’article em transporta a la meva infantesa, quan anava a «ajudar» als de casa a collir olives. En recordo el fret intents que em prou feiens em feia passat al costar d’ un foc improvisat en una vora del balcal. Ara pel consum anyal l’ oli el vinc a buscar a la Vall del Corb
Sr Foix, sóc de Montornès de la Segarra i tot el que escriu és molt real i es nota que vostè és de la terra… però també és real que els preu del kilo de l’oliva són vergonyosos i al pas que anem, no quedarà oliveres centenàries. Avui mateix hem estat tot el dia collint i demà continuarem (el jornal surt escàs), i amb mon pare ja hem parlat d’arrancar molts arbres de cara l’any vinent, és una llàstima! Una salutació coordial i continuï així!
Sr. Foix:
L’oli verge, autèntic i sense barrejar amb olis de menor qualitat, es nota al paladar i com senta de bé a l’estómac.
Sobretot en amanides, pa amb tomàquet, i en regar amb oli altres guisats.
Per sort en algunes comarques i pobles de Tarragona i de Lleida hi ha cooperatives i empreses que respecten el bon oli sense fer tripijocs, ni trampes, ni refinat, ni barrejar.
I la salut a la llarga ens ho agraeix.
Al paladar no se´l pot enganyar.
Un bon oli és com un bon vi i/o un bon cava no té preu.
Sr.Foix: «»Oli sense trampa, sense aditius, que es cobreix d’un verd aspre, dur i dens. El sabor és inconfusible. També l’olor»»… razón por la cual se han prohibido las aceiteras rellenables en los bares y restaurantes…para evitar abusos y que el trabajo de quienes viven del aceite no se malogre…
…Ahora hace falta que el aceite que llega de Marruecos, por poner un ejemplo, no se etiquete como elaborado aquí…