Se habla de diálogo, de terceras vías, de puentes y de aproximaciones entre posiciones contrapuestas para llegar a posibles acuerdos en el contencioso planteado por el Gobierno de Catalunya al pedir al Gobierno de España la celebración de una consulta que debería conducir a la independencia.
Todos los conceptos sobre relaciones entre personas, instituciones y gobiernos son posibles en política. No hay constituciones eternas ni fronteras inamovibles. Ni tampoco líderes imprescindibles que pueden reemplazarse en cualquier momento y circunstancia. Lo que es necesario en política es una cierta inteligencia para saber hasta qué punto se pueden alcanzar los objetivos propuestos.
Se puede recurrir a la fuerza de Hobbes o a la astucia malévola de Maquiavelo. Estas dos opciones pueden dar resultados a corto y a medio plazo. Pero como comprobaron tantos reyes, políticos, autócratas y tiranos europeos en los últimos siglos, no se llega muy lejos con la fuerza o las maniobras sin tener en cuenta los intereses de las gentes y la racionalidad de las decisiones propuestas.
En cualquier caso, sostengo que la conducta de un político debe depender de la inteligencia que se sostiene en el razonar y en el convencer. Siempre sin apartarse del derecho que suele ser la primera víctima cuando los posicionamientos son irreductibles desde el mismo punto de salida. No es una casualidad que quienes sospechen más de la democracia sean los extremistas de todos los espacios políticos que piensan que el derecho es secundario.
El derecho no supone solamente el observar meticulosamente las leyes, sino entablar negociaciones sobre cuestiones complejas teniendo en cuenta que el otro no solamente existe, sino que tiene sus razones fundamentadas. En este sentido me parece poco inteligente la actitud de Mariano Rajoy, que ante la jugada de póquer de Artur Mas se limite a esquivar preguntas sobre el tema o simplemente responda con un campanudo no cuando alguien consigue hacerle la pregunta.
También me parece simple el planteamiento del president Mas al asegurar que va a celebrarse la consulta el 9 de noviembre, de forma legal, sabiendo que la legalidad no le será otorgada por el hermético Rajoy, que le aplicará una dosis de Constitución y se quedará tan tranquilo.
Los prejuicios creados en las dos partes impiden entrar en el terreno del razonamiento y del diálogo. No es importante quién tenga más o menos razón. Lo relevante es que si no se buscan puntos de encuentro, será inevitable la ruptura con tensiones y violencia. Los precedentes de Chequia y Eslovaquia no se van a producir aquí. Ni tampoco el estilo y las formas en las que se desarrolla el proceso del referéndum en Escocia. Vale la pena hablar antes de que se rompan las vajillas de los respectivos ajuares.
Publicado en La Vanguardia el 16 de enero de 2014
Sr Foix: vostè que sempre ens parla de la manera de fer de la política europea, com valora que el secretari general del Partit que governa i al mateix temps fill del gairebé amo i senyor de la Generalitat durant més de vint anys estigui acusat de suborn?
En nada el Sr. Foix nos ilustrara a fondo sobre el desguace del PSC, tema que aun pudiendo no parecerlo es un tema muy querido por nuestro anfitrion.
A la vista del «volumen» de los penultimos disidentes, no tengo claro si han sido tres los discolos o han sido seis.
Tot s´aclarira.
Al igual que debe aclararse tambien si el bajon en la calidad del catering en la sede de Nicaragua del PSC ha influido en tan delicadas decisiones aunque a simple vista no se les ve perjudicados.
Lo dicho, tot s´aclarira.
Buen finde, sean buenos.
Sr. Foix: » Razonar y convéncer » Pero En Mariano i En Artur, aparentment no estan pel tema.
De fet la desafecció s’està generalitzan a tota Espanya.
Mientras los charlamentarios y los panzacontentos de turno, ellos frescales, tolerantes de la corrupción, que tanto de aquí como de allà, estàn causando estragos y desemparo entre los 6.000.000, 12.000.000. 18.000.000. de personas en el desamparo del paro.
Y lo años van transcurriendo miserablement para unos y atesorando millones de euros, para otros.
P.D. Y cambiando de tema. Estos días, cuando se producen manifestaciones de protesta y algunos incendios provocados por pequeños grupos de exaltados organizados, que son llamados terroristas, se me ocurre pensar:
¿ Como debe llamarse a los grupos organizados de burbujeros de la vivienda, los de las hipotecas y su letra pequeña con su engaño incluido, los de las preferentes, los de la prima de riesgo, los de los desahucios hipotecarios no demasiado legales, los de los despidos masivos y en general, los de la rebaja de salarios y de las pagas extras, los del aumento de las cotizaciones de impuestos de todas clases, los del aumento del combustible, los del aumento delagua, gas, electricidad, telefono, ect. ect. que con su codicia ludópata han provocado el desamparo del paro y sus graves consecuencias ?
Resumen: Los citados han creado un arma de destrucción masiva con su codicia ludópata, inhumana y criminal han creado un arma invisible, que pasa inadvertida, pero que es de destrucción masiva, para una parte importante de la sociedad humana.
Ya tiene narices Albert que hasta las armas de destrucción sean con más iva…
Yes, Sir BartoloméC.
Todo esto es culpa del que le hizo la encuesta interna a Ciu antes de las elecciones.
http://www.youtube.com/watch?v=AVv4fgEZeMI
Ke vamos..ke la han liao parda…
Mucho más sincera,dentro de su simpleza, que cualquier sesudo metido a político.
Âfrica, es que la mezcla de San Sebastian y de los Reyes no me negarás que es explosiva..
Pa’ liarla
El poc nivell del missatge del Cap d’Any del President i la continuada postura avivant als ciutadans
Efectuar o fer una crítica, entenc, és el més fàcil, per això hi ha tants crítics. El difícil és des d’una posició d’esforç democràtic i objectiva, argumentar-la prou, perquè aquesta tingui consistència, fins al punt que per una gran part de la ciutadania sigui acceptada pel seu raonable pes. No obstant això sigui com sigui, la realitat és que aquí al nostre País i en l’actualitat pràcticament no existeix la crítica, en el terme estricte de la paraula. I la que hi ha bé es podria dividir en tres parts, una molt mínima de qualitat, una altra de suau, no tenint profunditat no va a l’arrel, observant-se, al meu judici, en tots dos casos un excessiu decòrum (que no vol dir en absolut haver d’utilitzar males formes ni incomplí amb el codi deontològic del periodisme), la qual cosa perjudica la mateixa crítica i el possible efecte que aquesta pogués tenir, i la resta és simplement deplorable, partidista i de dubtós codi deontològic. En conjunt és un problema per al creixement com a País.
El que sí existeix aquí i en molta abundància és la claca , seguiment, aprovació, correvediles , etc . és un fet que conjuntament amb el dèficit a la bona crítica, en res es contribueix a fer País. Tota una paradoxa, cínica ironia , atès el molt que es ve pregonant des de fa molt temps; del que érem, som i el que pretenem ser. La realitat és que res de res, únicament xerrameca , només cal veure en profunditat com està el País, no sols mirar.
Tot això ve al cas sobre els missatges de cap d’Any del President de la Generalitat, que no puc aplaudir, com tampoc ho puc fer del President del Govern central. Tots dos, segons el meu criteri, tenen un fons en comú, bastant allunyat de la crua realitat que s’està vivint, es dirigeixen als seus, amb la pretensió que sigui una majoria.
Però que potser els ciutadans adeptes puguin aplaudir aquests missatges, però és molt possible que la resta, bé podria arribar a preguntar-se; ¿ perquè tant esforç col • lectiu i campanya per convèncer ? , ¿ si se’ns està devaluant la nostra capacitat de raonament? i si ¿ per tan simples ens prenen?.
Només em referiré al missatge de cap d’Any , del nostre President de la Generalitat, que bé podria resumir-lo amb un; ¡per favor! Senyor President .
No obstant, esmicolem-lo, només part, ja que per si sol ja es desprèn el tot.
Dels dinou paràgrafs que conté el missatge que dirigeix als compatriotes, ( terme que s’utilitza, molts d’ells passant-ho realment molt malament i sense esperances, igualment que altres moltíssims no nascuts a Catalunya, però ciutadans del nostre País),únicament fa una breu referència al problema econòmic i laboral en el segon i en el setze . La resta dels dinou paràgrafs , és sobre, per a mi, l’equívoc plantejament sobre el procés i l’encara menys incomprensible continuada posició , degudament acompanyada amb grans altaveus, un d’ells d’autèntic escàndol deontològic i democràtic, tot plegat sens dubte, tota una constant inducció sobre una honesta ciutadania (per la qual cosa un no veu per cap costat la llibertat que tant esmenten, que no ho és quan el pensament és per diferents formules; induït) . Aquí bé es podria aplicar, respecte a la ciutadania, fet que no desitjaria fos així, les sàvies paraules del Rei Salomó en Proverbis 14/15: “el simple creu tot el que se li diu, més el prudent vigila els seus passos”.
En el segon paràgraf sols cita; «situacions dures i adverses de falta de treball» i també; “ i el compromís que treballarem( i en futur !, ¿ després de tres anys de govern ?) perquè totes les persones tinguin una vida digna”. Però…. qualsevol ciutadà be es podria preguntar; ¿ si el que s’ha fet i es fa, és precisament prendre unes mesures gens afavoridores per a la vida digna?.
En el setze paràgraf , més extens , cita; «que és el sisè any (perquè hi hagi constància) de recessió econòmica que ha provocat autèntics estralls» , cita també ; » la ferida que ha provocat la recessió és molt profunda » (si, però la possibilitat de guarir la ferida han estat totalment reduïdes a agreujar-les mes, amb les retallades) i continua; » no es poden esperar curacions miraculoses » (no, miraculoses, no, però de un govern sensible als greus problemes de la ciutadania, si ) ofereix unes recomanacions , com; » temps , perseverança , talent i coratge per refer-se del tot» (¡ com és possible dirigir-se al caigut arran de terra amb aquestes recomanacions ¡). Finalitzant amb tot l’únic que esmenta sobre la crisi econòmica, que al meu criteri és molt més greu que una crisi econòmica. Doncs bé, finalitza dient-nos; » la crisi ha despullat moltes suposades veritats convertint en errors o directament en falsedats , a més que molts comportaments d’abans ara són justament criticats i recriminats » , per a mi, frase amb un xic de tint filosòfic que s’ha de suposar que sabrà el que vol significar , perquè la lectura que un podria fer, encara aguditzaria l’opinió negativa del missatge.
Això si, igual que el seu homòleg President del govern central, en el setze paràgraf parla de “remuntada”, “canvi de tendència”, i “que esperen saber aprofitar”, “ i a més tot això sense esperar solucions miraculoses” . Es a dir, ofereix esperances però alhora es posa la bena. Si us plau.
Cal repetir; són les úniques referències efectuades sobre la greu situació econòmica, de la qual bé es podria desprendre que cap responsabilitat es té. Les moltes retallades, les eliminacions, els augments, la no destinació de recursos i el suport a la reforma laboral entre molts altres aspectes, sembla que no són cap causa per la qual els efectes de la crisi econòmica hagin aprofundit, aguditzat encara més les dramàtiques situacions de moltíssims compatriotes(mateix terme que s’utilitza en el missatge, opinant que millor hagués estat el terme: ciutadans o catalans, atès que compatriota entenc és excloent), a més de la degradació social que s’està produint.
Opino que tots els disset paràgrafs restants es dediquen a la consulta, en clar missatge nacionalista sense tocar els peus en el sòl, carrincló, rosat, d’algunes incertituds en quant postures i interpretacions. Un tex irreconeixible respecte als fets que es produeixen dia a dia, mancat de caràcter i sobre el qual si es dedueix una clara propaganda del projecte. Un missatge que costaria posar-lo a Europa, més mereixedor de mitjans del segle passat i més enllà de l’Oceà Atlàntic.
Això si, ¡ hi ha miracle!, aquí sí, perquè segons va dir; “gairebé serà un miracle que un poble que tenia totes les de perdre, seguim existint i estant disposats a guanyar una gran batalla democràtica, per mitjans pacífics: decidir lliurement el futur com país, com nació i com a societat”. Si us plau….senyor President .. ..però que no veu, ni sent els sabres mediàtics afilats, que el que fan aquí entre ells i d’aquí a allà, d’allà a aquí precisament no és pacifisme, més aviat tot el contrari, exaltar a la ciutadania, uns contra altres, aguditzar postures. Tot plegat contribuint a empitjorar més a una societat totalment fracturada i en diversos nivells. No ho veu.
Amb tota franquesa caldria preguntar-se ¿On estaven durant tots aquests molts anys que vostès han governat ?, ¿però què nassos han fet durant tants anys tenint la paella pel mànec?. Potser per la meva miopia, però no arribo a veure’ls un físic castigat i sacrificat per la lògica conseqüència de tots aquests molts anys en el poder i per més inri haver de suportar el fet de no poder decidir lliurement el nostre futur com País, com a nació i com Societat, i a sobre haver de participar, conviure i col•laborar amb Espanya, amb l’estat fins fa quatre dies.
S’ha de suposar que no ignoraven que des de fa molts anys son molts els ciutadans que; uns desitjaven la independència, altres insatisfets amb certs tractaments, incomprensions i poques realitzacions de País, malgrat les expectatives que ens oferien des d’aquí. Els primers, els segons i un altres desitjaven, desitgem mes Catalunya i sempre es van quedar frustrats pels d’aquí i pels d’allà. I ara de sobte, els mateixos , amb presses, donant-se cops uns contra uns altres, la casa sense escombrar i damunt se’ns diu que serà si o si. Amb el risc de perdre molt País o de perdre la possibilitat de fer-ho bé per tenir més País . Però no si o si, per donar prioritat i solució a tantíssima tragèdia ciutadana. Si us plau.
En fi un missatge que no té desperdici tot el contingut. No sóc ni pertanyo a l’oposició, té molta sort el President de la que hi ha, doncs tot el que està succeint donaria per a molt. Només soc un ciutadà català, compatriota, preocupat per la greu i dificultosa situació econòmica, laboral i social que està afectant a molts dels ciutadans. Un greu i profund complex problema de País, que està per sobre de partidismes ideològics de qualsevol partit, és per una pura qüestió de solidaritat, d’humanitat. Sens dubte també un problema de tota la societat, en definitiva del i de País. Aquesta hauria de ser la prioritat de qualsevol President, ja que no hi ha societat, ni país lliure, ni País , si els seus habitants són a la precarietat absoluta, perquè aquests no són lliures ni dignes, evidentment tampoc el País.
Per la qual cosa, molts ciutadans de Catalunya, s’haurien formular un nova pregunta, ¿que és el que en realitat es pretén?, un parla poc i els altres parlen massa i tots els ciutadans manipulats i distrets.
Francesc Costa
En realitat el que es preten és això mateix…els ciutadans manipulats i distrets…
Francesc Costa, he llegit la teva resposta i la trobo molt ben argumentada.
Em quedo també amb el resum que fas en el últim paràgraf.
Albert
A mi el que em costa d’ entendre, és que s’oblidi tan facilment la composició actual del Parlament Català – majoritariament sobiranista, catalanista, independentista – fruit dels vots dels catalans, i es vulgui imposar la idea de que tot és una invenció del President.
És el poble el que va davant de tot això. El President va recollir el testimoni…..no sé si encertadament o no, pero no va sortir d’ ell la iniciativa.
M’amoïna que es facin girar les truites amb aquesta facilitat.
rosamaría,
aznar dio soporte a una guerra apoyándose en una mayoría del parlamento, fruto como tú dices del voto de sus ciudadanos. tener una mayoría parlamentaria no es la panacea para legitimar algunas iniciativas políticas.
aznar, con su mayoría totalmente legal, provocó un amplio rechazo social que no supo escuchar, y así acabó.
en catalunya, con una mayoría parlamentaria soberanista, también legal, que no niego, se está tensando tanto la cuerda desde el govern (dentro y fuera de catalunya) que ya se aprecian claros síntomas de fractura social, lo cual se está ignorando. la fractura traerá su factura, siempre lo hace.
Fractura social ??
La única fractura que veig és la del PSC.
rosamaría,
la fractura social se produce cuando se empiezan a repartir etiquetas de buen o mal catalán en función del apoyo prestado al proceso soberanista. esto está pasando en catalunya. he visto blogs de personas consideradas grandes catalanistas de toda la vida, que los han empezado a llamar «españolistas disfrazados» y «traidores», o los invitaban a dejar su tierra, a la más mínima que han expresado sus dudas sobre todo lo que está pasando. seguro que son cuatro energúmenos los que actúan así pero cuando una sociedad los tolera como parte del paisaje, esa sociedad ha iniciado su declive.
Sr.Foix: estamos frente a un diálogo de sordos…especialmente cuando sabemos que hay un problema económico y presupuestario de fondo del que nadie se atreve a hablar con sinceridad… y ponerlo sobre la mesa…
Estic d’acord amb en Pep Marti. El problema és que no tenim interlocutor, cosa que ja s’ha dit per activa i per pasiva en aquest bloc…..i quan es fa imposible el diàleg, quina opció queda ??… declaració unilateral de independencia o eleccions – fer sentir la veu del poble – i que el món en sigui testimoni.
On és el «seu» Trudeau? Com sempre, en Lluís Foix situa el debat en el terreny, que hauria de ser ampli i malauradament no ho és gaire, del sentit comú. Però el problema que patim des de Catalunya és que no tenim interlocutor. És això el que fa complicada la posició dels qui propugnen opcions de tipus federalista o tercerista. On és el Trudeau espanyol? O el Cameron espanyol?
D’altra banda, en el debat també cal apuntar que un Estat, perquè sigui viable, ha d’aplegar, reunir, convocar. És allò que uneix els d’Alabama i els de Nova York, quelcom potser intangible (bé, i ells van tenir una guerra civil…). Implica un foc que s’encén amb el respecte. Podem compartir aquest intangible amb el president Rajoy? Amb el gruix de les elits espanyoles? Aquí hi ha, crec, la clau d’aquest no-diàleg.