La plenitud d’un ametller florit
Dia a les portes de la primavera que està a punt d’esclatar a tot arreu. Els ametllers mostren la plenitud de la seva floritura. El brogir de les abelles fan un soroll constant, persuasiu, lluent, d’una activitat desenfrenada.
No paren les abelles. Xuclen el nèctar de les flors, van i vénen, formant eixams que embotellen el peu de les arnes situades al costat d’uns matolls. Un avís penjat al tronc d’un arbre avisa de la perillositat de les abelles. No hi veig cap perill mentre no s’interposi ningú en el seu trajecte atrafegat de les flors fins a les arnes.
Les arnes que reben la visita d’eixams d’abelles
No se sap d’on han sortit tantes abelles. Però hi són amb el seu brogir que s’engresca si el sol escalfa l’ambient d’un dia blau i seré. Són els dies de la festa major dels ametllers que han estat enaltits pels grans poetes nacionals mediterranis. Plini el Vell ja en parlava en el seu tractat de la Natura. Maragall i Verdaguer els observaren amb deteniment i s’admiraven d’aquestes primaveres solejades, blaves i nítides, carregades de promeses i de fruits que només s’insinuen tímidament.
Trepitjar un camp d’ametllers florits és tan emocionant com passejar-se pels boscos del Montseny o per Hampstead Heath de Londres.Tot és primitiu i alhora molt nou, jove, inexorablement repetitiu. Olorar una rama d’ametller florit és olorar mel. Un dels experts que m’acompanyen té un altra idea. Diu que la mel és la que té l’olor dels ametllers florits. Potser sí.
Olorar les flors dels ametllers mentre les abelles xuclen el nèctar
La cabana solitària, dos xiprers de guàrdia i un sembrat de blat incipient
El fet és que passen les hores, les campanes avisen que ja ni ha prou, que cal anar a dinar una bona cassola de mar i muntanya, com si fóssim a Palafrugell, una llarga conversa fins que la marinada comença a colpejar suaument les finestres de la casa.
Cau el sol i el dia s’apaga. torna la nit i el fred de març
És hora de veure com cau el dia en una gran parada de blat que verdeja l’ambient en contrast amb la blancor dels ametllers. El sol va caient fins que una corona roja, llunyana, eterna s’amaga per Ponent. S’acaba un dia que preconitza la primavera que arriba. Però encara som a l’hivern i cal tapar-se quan arriba la foscor d’una nit de març, un mes desconcertant, traïdor, portador de constipats i de canvis bruscos. Març marçot, mata la vella a la vora del foc i a la jove si pot. No us fieu de març. És el mes dels idus de març que foren tràgics a Roma quan Juli Cèsar va ser apunyalat pel seu fidel Col·laborador Brutus.
M’he permès penjar unes quantes fotografies del dia d’avui, un dia memorable i generós.
Gracias por este paseo al que nos ha llevado Sr. Foix. Una excelente jornada.
Esperem que els idus de març passin de llarg per Ucraïna i Crimea.
Que per molts anys puguem passejar en pau pels camps del nostre país.
Excel.lent article, Sr. Foix….un bàlsam, una caricia llegida i sentida.
La mimosa de casa està pletòrica. N’he fet mil rams per obsequiar als amics – ella no s’enfada – . LLuminosa per ella mateixa, és com un sol, en mig del verd.
La camelia ben farcida de ponzelles apunt d’esclatar.. !! quina delicia. L’albercoquer, la prunera i el cirerer estàn amb les gemmes apunt, apunt de fer el pas…..i el llimoner que no para de fer llimones…i m’ atipo de fer melmelada.
Avui he plantat llavor de clavell de moro, rúcula, anet i canonges…s’acosta la temporada de les amanides fresques….que amb una mica de parmesà ratllat per sobre, i una pera ben fresqueta també tallada a trosset petits, tot ben amanit amb oli d’oliva i una mica de mòdena….mmmmmm !!! és deliciós !!.
En fi, ….la generositat de la natura.
Que afortunada eres Rosamaría por vivir tan pegada a la naturaleza! Por poder regalar mimosas a los amigos, es mi flor favorita, y por disfrutar de todo eso.
La naturaleza es puro equilibrio.
Sr. Foix:
Llegint la descripció que ens ha fet avui de la seva experiència, millor dit vivència del seu contacte amb la natura, per un moment he cregut estar jo allà.
Gràcies per compartir-ho amb tots nosaltres.
En aquest moment de l’any, s’agraeix que els que tant en saben es dediquin a lloar les senzilleses de la natura amb tanta naturalitat. Com diu un dels comentaristes, també la mimosa, té aquesta humil virtud de recordar-nos que tot està despertant. Aquella grogor simple i esclatant assenyala el febrer, un mes també sense pretensions però molt important per a molts. La branca Foix a la que pertanyo ve de Cervera de Segarra, i sé que Lluís Foix no ve de gaire lluny d’allà. Compartim més que un cognom. La marinada sempre arriba…
Sr. Foix: Voste ens fa viure la naturalesa del camp, cuan l’explica tan be.
Encara que el meu pare, era de Montroig de Teruel, de la comarca del Matarranya i que le meva iaia, no sabia pas parlar castellá, jo he nescut i m’he criat a Barcelona, pero puc entendre els seus sentiments vers la naturalesa.
Aixo de que al govern de l’autonomia de l’Arago, es van inventar i dir que els catalans de la frange, parlant el » Lapao » es una falta de respecte a la dignitat d’un poble antic i milenari.
I retornant a les abelles, diuen els biòlegs del tema, que sense les abelles, tampoc i haurien ametllers. ect.
A la ciutat vivim encaixonats, ect.
És evident, benvolgut senyor Foix, que sou de terra endins, jo també ho sóc, però de l’altra banda, de Torelló, Osona, encara que en vaig marxar ja fa un feix d’anys; dic això per demostrar que la terra també em crida. Ho fa el fred i la boira de l’hivern, la claror prometedora de la primavera adornada de mil verds i fulla tendre, el torrat, un punt trist, del bosc que comença a declinar i, l’hivern llarg, fosc, humit i gelat, perfumat pel fum de les estufes i les xemeneies; perfum a llenya, a carbó, a vida familiar. Amb 83 anys, senyor Foix, ja només en resta el passat, i els segons, una a un de cada dia, esperant si n’hi hauran gaires més. Una respectuosa abraçada. Joan Serra i Sobrerroca.
Gràcies per compartir-ho.
Bona nit, Sr. Foix… Un altre dels seus exquisits raonaments de la vida a pages i l’ hora que marca la Natura. Quin goig fa l’ espectacle de la fi del hivern i l’esclat de la primavera. Un de les més autènticas sensacions que el ser humà pot percebre. Demà per berenar, farem un pa amb mel…Mpltes gràcies
Sr.Foix: en el día de la mujer trabajadora Vd nos regala uno de sus clásicos y excelentes artículos…el almendro es uno de los árboles que florece primero y creo que tiene una longevidad equivalente a la de los humanos, entre setenta y ochenta años, algunos llegan a centenarios… no es extraño que les tenga Vd tanto cariño, verlos florecer cada año es como volver a ver a un amigo de la infancia…a un hermano…
Otro de los avanzados,Bartolomé, són las Mimosas ,humildes todo el año hasta que estalla la floración.
Gracias Àfrica, desconocia ese dato..
Vostè Sr. Foix escriu molt bé, i endevinant les seves ganes de viure i la gratitud radical de les seves paraules em fan creure que vostè es un home feliç. No perdi mai aquest cantó del mirall , sovint observar la petitesa d´un camp d´ametllers ens porta sense subterfugis a la grandesa i el misteri de la vida. Li ho agraeixo d´avançada.