Una imatge de Putin amb gorra militar
Un ministre tsarista va dir després de la derrota de la guerra de Crimea (1853-1856) que les fronteres russes només estarien segures quan als dos costats hi hagués soldats russos. Rússia és el país que més pobles i nacions ha engolit en els últims cinc segles. El que més impressiona de Rússia és la seva extensió, les seves onze franges horàries, la tundra coberta de liquen i molses de les regions àrtiques i la taigà siberiana que cobreix el subsòl gelat i format per coníferes.
Un viatge amb el Transsiberià et situa en un món inacabable, de grans recursos energètics, de misteri i de llocs on s’ha patit molt fred i s’ha sotmès a la fatiga dels camps de concentració en moltes èpoques de la història. L’extensió de Rússia és també l’extensió de la seva inseguretat. Mai n’hi ha prou per als russos. Pere el Gran (1672-1725) va escriure en el seu testament que el seu poble no s’aturés fins a poder banyar-se tranquil·lament en les aigües del golf Pèrsic. Era l’argument que manejava el règim d’ancians presidit de Bréjnev quan el Nadal de 1979 decidí envair l’Afganistan per atansar-se cap al Golf i trobar un forat cap a l’oceà Índic. A Kabul s’enterraren molts somnis d’un imperi en declivi que esclatà deu anys després amb la caiguda del Mur de Berlín, la descomposició de la Unió Soviètica i la formació de les noves 14 repúbliques que s’emanciparen de l’URSS deixant les fronteres russes al lloc on estaven abans de Pere el Gran.
En una conversa al voltant d’una taula al desaparegut restaurant Finisterre de Barcelona, Borís Ieltsin ens explicava, a uns quants periodistes convocats per Joan Granados, director de TV3, que si arribava a ser president de Rússia atorgaria la independència a tots els qui ho demanessin. Li vaig preguntar si també inclouria Ucraïna. “Sí, també”, respongué. No m’ho creia. Per moltes raons.
La primera era que el Rus de Kíev, el primer gran imperi de Rússia nascut a la capital d’Ucraïna al segle IX i destruït pels mongols el segle XIII, formava part inseparable de la història dels russos. També perquè Ucraïna ha estat històricament el graner de Rússia, el lloc on es lliuraren les més aferrissades batalles de la Segona Guerra Mundial i on Stalin practicà amb més aferrissament les purgues, la fam col·lectiva i el desplaçament de milions d’ucraïnesos a altres indrets de la Unió Soviètica. El que no estava en el guió és que Ucraïna fos independent tot i que sota la promesa implícita de mantenir la seva neutralitat entre el món occidental i el món eslau. Ucraïna i especialment la península de Crimea es consideraven patrimoni polític, històric, espiritual i territorial de la gran Rússia.
La lleugeresa amb què Khrusxov, ucraïnès com Bréjnev, cedí Crimea a Ucraïna el 1954 s’ha valorat molt negativament pels russos anys després. També és explicable el poc prestigi de Gorbatxov a Rússia perquè consideren que és l’autor intel·lectual del desmembrament d’un imperi engrandit al llarg dels segles. Ningú pensava que l’URSS arribaria mai a esclatar. En comprovar l’abast de la desfeta del comunisme es veié amb horror que Rússia havia perdut la sortida tradicional al mar Negre, les viles per als jerarques de tots els règims, el lloc privilegiat per passar les vacances d’estiu i descrit magistralment per Tolstoi i d’altres grans escriptors russos.
La Rússia de Putin s’ha desvetllat d’un somni amarg. Ha vist que tenia força política, militar i energètica i que podia tornar a influenciar la política internacional com ha fet des dels temps en què Napoleó es retirà humiliat de Rússia amb la Grande Armée destruïda. El que ha passat a la Ucraïna dividida políticament i culturalment ha estat el pretext que ha permès a Putin ensenyar el múscul de la seva força militar mobilitzant tropes a les fronteres d’Ucraïna i accelerant un referèndum que avui es celebrarà a Crimea i que, de fet, incorporarà la península a la Federació Russa.
El que no calculava Putin és que aquest moviment seria interpretat per Europa i pels Estats Units com una agressió territorial que no es podia acceptar. La UE va oferir un tractar preferencial amb Ucraïna. El president enderrocat, Ianukóvitx, es penedí del tracte i acceptà un crèdit generós de Moscou i l’assegurança que el gas rus arribaria puntualment a un país que es pot morir de fred si no rep l’energia de Rússia.
Tot pot passar a partir d’avui. És probable que Crimea passi sota la influència política i econòmica del Kremlin. Però quan en aquella part d’Europa es mouen fronteres, s’entra en la incertesa. Així ens ho explica la història, que no ens dirà qui tenia raó sinó que ens explicarà el que ha passat.
Publicat a el Punt Avui el 16 de març de 2014
Teatro y del malo.
Ante cualquier pijadita internacional los estados llaman a consulta a sus embajadores o llaman a idem a los embajadores de los estados que han sido malines.
Ha sucedido esto con el tema Ucrania y Crimea?
No
Pues no en parlem nes.
En todas partes «cuecen habas»….se las reparten entre ellos mismos..y se las comen. Los demás , asistimos al convite de «invitados de piedra».
Aquí tenim «faves a la catalana»…..
Sr. Foix, » Rusia es desvetlla i actua » i Espanya i Europa dormen encara en la corrupció i la impunitat total. La Democràcia amb impunitat deixa d’esser Democràcia. Ó sigui que estem igual que els russos, els americans i la resta del mon. No hi ha pas tanta diferencia.
P.D. Encara que la Democràcia arribi a portar els corruptes, devant dels tribunals per a jutjar-los, no serveix de res, si van a la presó uns pocs anys i després no tornen tots els diners robats a l’Estat i per tant a la societat. Doncs es per això que penso que continua la » Corrupció i la Impunitat » ens cas de que sigui així.
Crimea: la mota y la viga
Un equilibrado y equilibrante comentario de Jan Oberg sobre la situación en Ucrania con Crimea y Rusia, los Estados Unidos y la Unión Europea al fondo. Puede ser útil para compensar las versiones de la CNN o Bloomberg. Las superpotencias (y sus medios) ven con facilidad la mota en el ojo ajeno y no ven la viga en el propio. Y las vigas no son pequeñas, como repasa Oberg.
Dos puntos: uno, que es preferible primero hacer las paces y después asegurarla que no viceversa. Oberg presenta algunos hombres de Estado que lo han tenido claro.
Y, otro, que un referéndum es un medio típicamente democrático que algunos países han usado para resolver problemas de fondo y otros lo tienen como algo habitual y propio de democracia directa. El dificultarlo o imposibilitarlo por criterios nomocráticos, es decir, que una ley (por ejemplo, la Constitución) lo prohíbe, es, cuanto menos, un truco político dudoso. La ley en cuestión puede cambiarse y así poder ejercer la democracia. En ese caso, poca diferencia con Cataluña. En el resto, numerosísimas.
—————————————
Escrito por Jose Maria Tortosa en su blog Sobre el mundo mundial.
Lo transcribo para solaz de independentistas, soberanistas, catalanistas, referendistas y mediopensionistas
Contra todo pronostico (!) parece que un 93% de los votantes en el referendum en Crimea han dicho que si que muy buena la ensaladilla rusa, y que aunque ya hay muchos rusos en Rusia ni se notaran unos pocos mas.
Tal y como es habitual la UE haciendo amigos y para congraciarse con Vladimir que aparte de la balalaika lo toca casi todo, ha dicho que no esta de acuerdo con nada de nada de esta democracia express.
Mientras en Korea del norte se vota con el cien por cien, en Crimea sólo se consigue el 96,6 por ciento,Putin debe estar de los nervios Dogbert…
No és Russia és Putin
Sr. Foix: Opino que su artículo es muy revelador. Europa no puede prescindir de Rusia, y hemos cometido el error de pensar que había sido derrotada completamente. Y además hemos olvidado la conrribución de Rusia a Europa: la derrota de la Alemania nazi (con batallas horribles como usted indica), la mejora del estado del bienestar en Europa durante la guerra fría (de modo indirecto, claro), la moderación del capitalismo… Y, después lo que está courriendo. Occidente no puede dar muchas lecciones, sí ayudar a que el mundo sea mejor, pero con que autoridad podemos defender nuestras posiciones si no ha mucho en Irak ocurrió lo que todos sabemos. O, de una vez por todas, y ya!, Europa despierta y construye una unión política y económica real o entonces que los EEUU nos acojan en su regazo.
i voltes i més voltes assenyalant
Sr.Foix: el primer paso de la caida del sistema que sostenía a la URSS, fue cuando sus ciudadanos descubrieron que no tenían nada que poner en el plato de la mesa a sus hijos, todo ello después de saber que sus dirigentes políticos se habían enriquecido a base de robar y apoderarse de cualquier cosa que fuera productiva en el país ( nosotros estamos en ese mismo proceso)…ahora Rusia ha descubierto la fuerza que tienen las inversiones que han realizado fuera de su país y el control que les da tener cogido a más de un país y a más de un dirigente y hacerles bailar al son de la kamárinskaya…todo ello propiciado por millonarios inversionistas, muchos de ellos exagentes de la KGB, que hace dos días juraban por Lenin ser comunistas…hasta ahora Putin prefería usar ese caballo de Troya inversionista para ganar batallas, si le sale la vena militar todo puede ocurrir…