Cuyàs, el nét del pirata

Manuel Cuyàs, al pati de l’Ateneu de Barcelona.

Acabo de llegir El nét del pirata. El dimarts vaig seguir encuriosit la presentació que li feien Tian Riba i Jordi Pujol a la Casa del Llibre, plena de gom a gom. Era una sessió perfectament transportable al teatre Romea. Farcida d’enginy, de gags, de paraules mig dites, d’ironies subtils. Tenia la impressió que l’encarnació de Joan Capri es passejava per la tarima al fons de la immensa llibreria.

Cuyàs és un gran escriptor que fa de periodista. Domina el verb i l’adjectiu. La seva curiositat no té límits. Diu molt en poques paraules. Pel seu llibre viatja l’atmosfera del seu temps, aquells anys cinquanta i seixanta, sota l’ombra del pirata, perdó, del corsari, que ens explica que encara observa tot el que passa a casa seva, a la Rambla de Mataró, des d’un gran retrat de l’època.

Fa anys que ens coneixem amb Cuyàs. Però m’he adonat que era una coneixença superficial, epidèrmica, que em permetia seguir-lo en les seves tranquil·les presses parlant i escrivint sobre qualsevol tema, a qualsevol hora i com aquell que es pren un tallat. Si tot el que som, ben mirat, és el que hem llegit, en el cas de Manuel Cuyàs és també el cinema que ha vist.

Les coses que va arribà a aprendre Cuyàs en aquelles sessions inacabables, a les fosques, el cinema prop de casa seva. Hi anava per prescripció facultativa. Penso que la seva imaginació literària i vital, el seu interès pels detalls, pels arguments, per les contradiccions dialèctiques, es formen en aquelles llargues hores davant de la pantalla. La descripció que fa de les processons de catalans que anaven a veure cine a Perpinyà en ple franquisme és un formidable quadre impressionista del moment.

Des de que va llegir d’amagatotis Crim i Càstig a la biblioteca de Mataró no ha parat de matar hores amb els llibres, diaris i tota mena de lletra escrita. Ens explica el seu itinerari de lector selectiu i alhora dispers. Per aquell Mataró dels anys seixanta hi passaven escriptors, els de la nova cançó, polítics i gent singular. En Cuyàs hi era i ens explica les seves vivències d’aquells temps, el seu compromís polític i els canvis que es produïen.

Ens diu que la seva primera vocació professional va ser la de tramviaire. Com li agradava aquell tramvia que anava amunt i avall de Mataró fins que arribà la gran nevada de 1962 i desaparegué per sempre més. La descripció que ens fa de l’arribada dels cotxes a la vida mataronina és d’una nostàlgia trista que no voldria recordar.

No sabem qui era el botiguer del seu carrer que facilitava informacions per omplir expedients de desafectes al règim. Un expedient que el perseguí fins que arribà a petar al quarter d’Artilleria número 92 d’es Castell de Villa Carlos, prop de Maó, a Cala Corp. La descripció que fa d’aquella caserna menorquina és exacta i precisa. Ho puc corroborar perquè jo mateix hi vaig passar un any de mili a finals dels anys seixanta. Com eren aquells militars. La racionalitat no era valorada ni practicada.

A mida que avança el llibre, creix l’interès sobre les peripècies del personatge que es troba un dia amb Jordi Pujol i comença una relació que acabarà en la redacció dels tres volums de les memòries del ex president. La complicitat entre els dos personatges es veia l’altre dia a la Casa del Llibre. Complicitat però no barreja. Cuyàs és Cuyàs, és molt seu i no el veig encasellat en cap partit.

Cuyàs va lleuger per la vida. Escriu el que veu. Parla sense aclaparar, introdueix dades, matisa i practica un sentit de l’humor que és molt d’agrair en aquests temps. Ha fet un bon retrat de la seva joventut, d’ell mateix, de Mataró i del país. Es declara amb orgull formar part de la raça dels capgrossos de Mataró. Ens diu que “parlant en general i amb les excepcions que es vulguin, efectivament tenim el crani d’unes dimensiones desorbitades”. Una frase perefectamente planiana.

Val la pena conèixer com era la capital del Maresme i la seva gent fa mig segle.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email