Dies incerts d’abril

Lliris florits només uns dies. És el seu gran moment.

Dies incerts d’abril, Setmana Santa, molta gent desplaçada, fora de les ciutats, arrecerada en indrets petits, insignificants, pobles que surten de la llarga solitud hivernal i es vesteixen de primavera.

Tot empeny. Les vinyes assenyalen les tires de forma perfecta. La vinya mostra sempre perfecció, des de que que les sarments queden despullades a la tardor fins que aquests dies verdegen tímidament però amb na pressa incontenible. Els ceps arriben a bon port si no falla res. Un oblit d’aquí a la verema pot esguerrar-ho tot. La vinya és artesanal, senyora, no admet accions sapastres.
Tot està podat. Els olivers comencen a lluentejar mostrant el vigor de les fulles que ja treballen. Les rames no dormen sota els arbres. Són triturades per la maquinària moderna de forma immediata i total. La revolució tecnològica ha canviat la fesomia de la pagesia, de la producció, de l’eficàcia.

Les vinyes comencen a arrenglerar

Els forasters sembla que no es fixen en els secrets de la naturalesa. Potser no entenen l’harmonia que ens dediquen les ocells, les plantes, els conills o les olors inconfusibles que omplen l’atmosfera de fragàncies fugisseres, estacionals, curtes en el temps. Aquests són dies de romaní, dels grocs de les argelagues, dels ametllons que ja són grossos i es deixen menjar.
La gent passa en cotxes i motos. N’hi ha que acampen en mig d’un bancal cercant silencis humans. Hi passen el dia i la nit al ras, en una tenda de campanya, un foc de cendres permanents. Però pocs forasters caminen com s’ha fet durant segles en els paratges de les terres de secà lleidatanes.
El caminar per camps d’ametllers, olivers, vinyes i sembrats que ja enlairen algunes espigues és una trobada amb la sorpresa envoltada de quietud. Allà salta un conill espantat que s’amaga en una mata o es refugia al seu cau. Les garses van i venen. Tudons emeten sons únics des de branques d’arbres no identificats.

Les caramelles amb gent de totes les edats

Les campanes canten les hores i els quarts. Als vespres es reuneixen locals i forasters per assajar les caramelles. No són cap genialitat coral. Però sempre ha estat així. Infants, joves pares i avis s’hi barregen. El dijous i divendres sants són pocs els que passen hores a les esglésies. Però potser mai havien estat viscudes amb més autenticitat aquestes festes, ara que no és socialment necessari anar a l’església i el temps es dedica a altres prioritats.
Però a les caramelles de després de la missa de Pasqua hi ha tothom. Les mones van de casa en casa. Els infants en reben a dojo, de padrins i padrines, i en menjaran durant una setmana. Taules familiars al cafè, converses amb gent que viu fora i passa uns dies al poble.
El temps canvia amb frivolitat. La marinada de la nit de Pasqua refrescava una primavera que es guardava cops amagats. Plou i fa sol. El temps avença. Això ja no hi ha qui ho pari. De setmana en setmana els arbres donaran passos gegantins. Un pam més de sarments, ametlles ja formades, la rapa dels olivers mostrarà una apoteòsic tapís verd i blanc. Les perdius ja saben on posaran els ous i van en parelles uniformades.
Tot això quedarà i el cicle no s’aturarà, els forasters marxaran i a l’estiu tornaran per veure un paisatge del tot transformat. Sempre ha estat així.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email