Josep Lluís Carod-Rovira, a la portada del seu llibre 2014
Un dels mestres que més m’han ajudat a tenir un cert criteri propi davant els esdeveniments que m’ha tocat viure em deia que discernís entre el que deien i el que feien les persones. I afegia que si algú que no pensa com tu té una idea que trobes interessant, fes-te-la teva, vingui de qui vingui i la digui qui la digui.
Els vull parlar de Josep-Lluís Carod-Rovira, que ara es dedica a escriure llibres i a fer conferències i classes. Va ser conseller en cap de la Generalitat en el primer tripartit de Pasqual Maragall i vicepresident en l’etapa de José Montilla. Va pagar cara la seva excursió a França per trobar-se amb membres d’ETA quan era president en funcions per absència i delegació de Pasqual Maragall. Aquell viatge va ser un error polític de principiant que el va obligar a deixar el govern, al qual es tornaria incorporar després de les noves eleccions.
El fet que tots els governs espanyols s’haguessin entrevistat amb ETA des del principi de la transició no li va evitar una vergonyosa crucifixió política i personal a la qual va ser sotmès pels mitjans de comunicació espanyols. En aquells dies em recordava dolgut com en restaurants i establiments públics fora de Catalunya era insultat o convidat a abandonar el menjador o el lloc que freqüentava. Quina intransigència i quina irracionalitat.
El millor Carod-Rovira, al meu parer, és el que com a líder d’Esquerra Republicana replicava al president Pujol en els debats de política general. Posava més èmfasi en la construcció de l’esquerra nacional que en la construcció nacional. En aquella època, i a causa de la pertinàcia d’Aznar a destruir tot allò que fes alguna mena de flaire nacionalista catalana o basca, va ser quan ERC va assolir els millors resultats electorals dels anteriors 25 anys. El seu pas pel govern va ser accidentat en la primera legislatura i més lànguid en la segona. En ambdós casos potser sobrevalorava desmesuradament la seva figura i el seu paper i no sabia que portava perdigons a l’ala des de la seva sortida al sud de França.
L’altre Carod-Rovira que trobo interessant és el que apareix aquests mesos arran de la nova edició del seu llibre 2014, que quan es va publicar per primera vegada ens pensàvem que era una visió romàntica i voluntarista del que ell volia que fos el tercer centenari de la fi de la Guerra de Successió. M’interessa el llibre i també el seu discurs. És interessant assenyalar que en la seva presentació a l’Associació d’Editors en Llengua Catalana fossin convidats a intervenir tots els líders del nacionalisme d’esquerres. Hi van participar Joan Herrera i David Fernàndez, de la CUP, que digué que Carod-Rovira havia estat el líder d’Esquerra Republicana més d’esquerres des de la restauració de la democràcia. Joan Herrera en va fer l’elogi que pertocava, però Oriol Junqueras no hi va ser malgrat haver estat convidat. Avui és dia de reflexió i aquest apunt parcial sobre qui fou president d’Esquerra Republicana no té cap intenció electoral. Entre altres raons perquè Carod no es presenta ni ha participat, que jo sàpiga, en cap acte de campanya.
En la presentació del seu llibre a Tarragona aquesta setmana va fer unes reflexions sobre Catalunya que les trobo pertinents i que serien l’altra vessant de Carod-Rovira que m’interessa remarcar i que entronquen amb aquella definició de Jaume Vicens Vives quan deia que “els catalans som una mena de gent que reacciona davant del món amb una certa supèrbia localista i amb una total modèstia universalista”. Carod defensà a Tarragona la idea de la identitat múltiple d’un país com Catalunya on hi caben aquells que només se sentin catalans, els que també se sentin espanyols, marroquins, argentins o romanesos… els que tinguin cognoms catalans o els que no, perquè el ser català no és qüestió d’herència, de sang, sinó d’elecció.
És la voluntat de ser que deia Renan, Vicens, ho repetia Pujol i ho reblava Montilla, que en va ser l’exemple més emblemàtic en arribar a ser president havent vingut a Catalunya als 17 anys procedent de Còrdova. En l’apunt que fa l’Antoni Coll com a moderador de l’acte de Tarragona, Carod-Rovira va llançar una sèrie d’advertències tals com les que com a catalans, no som ni millors ni pitjors que els altres, que hem d’abandonar el derrotisme i recuperar la confiança i dir adéu al victimisme i a l’obsessió antiespanyola. Va ironitzar dient que si tot és culpa de Madrid, què farem el dia que siguem independents?
Afortunadament, som un país plural com es veurà novament avui a la nit en obrir-se les urnes. Acabo amb una altra cita de Jaume Vicens: “Com tots els pobles de passadís, els catalans som propensos a les negatives intransigents i a les claudicacions afectives, als odis primaris i a les abraçades cordials…”
Publicat al diari El Punt Avui el 25 de maig de 2014
Sr. Foix : Com que no em sento de cap idea, ni tampoc de cap partit polític, doncs nomes em sento un ser humà, amb els mateixos drets, ogligacions i necessitats de supervivència humana que cualsevol altre, em sento neutral i lliure d’opinar.
I la meva opinió es la que vareig fer com a resposta en el seu article : » CIU i ERC, plegats però per separat » del día 18/05/2014.
P.D. Reproduiexo aquí la resposta ó la opinió aplicable aqui, que vareig fer en el seu artícle: » CIU i ERC, plegats però per separat » del día 18/05/2014.
…» Sr. Foix: Penso que la independencia no vol dir res.
El que si IMPORTA, es la UNIÓ per aconsseguir el PODER DE DECIDIR sobre la recaudació fiscal, el just i equilibrat control i seguiment de la distribució de les inversions, concursos i realització de les grans, mitjanes i petites obres de infraestructura pública i de tota la obra social.
En resum: Actualment, la ECONOMÍA INPRODUCTIVA… subvencionant, destructora de llocs de trevall i que no cotitza, ect. … TE Ó OSTENTA EL PODER DE DECIDIR sobre la ECONOMÍA PRODUCTIVA…emprenedora, creadora d’articles, llocs de trevall, consumidors i COTITZANTS A L’ESTAT i a la SEGURETAT SOCIAL, ect. i tambe es l’ECONOMÍA DELS PAGANOS ( de pagar ).
Aquest es el problema i no pas la independencia, Si ó la Independencia, No.»
Nota apart: Penso que aquest es el problema que te Catalunya amb Espanya, pero per esser justos, em de reconeixer que la veritat es que, tambe tenen el mateix problema, totes les altres zones industrials, productivas i cotitzants d’Espanya.
I que les zones agricolas tambe tenen el gran problema del latifundisme i tambe ho passant molt malament.
En resum : Catalunya no es pas la única amb el dret a demanar justicia i equilibri fiscal cotitzant i de distribució justa, controlada i equilibrada, ect.
Pero si que es la adelantada d’Espanya en reclamar-ho.
Es un problema endèmic que provoca indignació e irritació a tota Espanya.
I que frena i anula a tots aquells emprenedors i creadors de riquesa, articles, llocs de trevall, consumidors i cotitzants al Estat i a la Seguretat Social.
Algú em pot dir què significa EPPD? Gràcies.
En Google África salen diferentes opciones, pero no sé cual de ellas te puede valer…
De las que he visto,Bartolomé,ninguna me cuadra. Salía ayer ERC.ne.cat/ EPPD y no acierto a saber qué significa….por eso he pedido ayuda
Imagino que hay alguna letra mal puesta…debe ser EPDD.
L’ Esquerra pel dret a decidir (ERC y Nova Esquerra Catalana)
Gracias!
Los pelos de punta con los resultados de las elecciones en Francia. No hay mejor legitimación para el fascismo que ser elegido en las urnas. Les suena de algo ? El NPD alemán con un escaño y Austria, Hungria y Reino Unido…un infierno para los inmigrantes.
Se me ha pasado la hora ya no llego a votar. Cataluña es plural y si caminas por la calle más que si caminas por las redes sociales.
Sr. Foix:
El meu avi matern que li va tocar viure molts esdeveniments polítics sempre ens deia que ERC tenia la rara virtut de cremar i destruir els seus líders de tant en tant.
Si mirem la direcció d’ERC en l’època del Sr. Carod-Rovira i la d’ara no s’assemblen en gairebé res.
Per cert en la formació dels dos governs tripartits el Sr. Carod-Rovira deia que es feien per negociar un bon finançament per a Catalunya entre altres coses perquè el diàleg PSC amb el PSOE seria més fluid en aquesta qüestió.
El temps ens ha demostrat que el conseller Castells (PSC) no va ser escoltat a Madrid tot i els estudis econòmics, llibres, dades i assessors qualificats amb els quals va anar a negociar al govern central (PSOE) a Madrid.
Penso humilment que el tarannà del Sr. Oriol Junqueras i la seva pedagogia en el tema català calen més en els castellà parlants que els crits i sortides de to del Sr. Carod-Rovira en el seu dia.
Benvolgut senyor Foix: Fa, en aquest article, una ressenya de la personalitat del senyor Carod-Rovira; tot el que diu és cert, però,no hi és tot i comprenc que així sigui. Malgrat els seus coneixements -els del senyor Carod-Rovira- el concepte que te d’Espanya i el que voldria que fos Catalunya, així com també la feina que va fer en el seu moment, l’esmentat polític mai ha tingut la personalitat que ha de tenir un líder polític, tampoc va saber discernir allò que podia fer i el que no. No li sembla que, aquest no saber fer, el va eliminar del món polític. No cal cap resposta, ja sé que 24 hores no arriben enlloc. Gràcies, senyor Foix
Quizás alguna vez, querido Luis, he escrito aquello que Manuel Ballester Boix, primer premio Principe de Asturias de Quimica, me dijo: «ESCUCMOS A ALGUIEN CUANDO DICE LO MISMO QUE TU PIENSAS O ALGO QUE NUNCA HAS ESCUCHADO», esta es la virtud de tu primera frase de hoy…
Conoci a Carod, en una comida privada hace años, aprendi de él muchas cosas, aunque algunas no las compartia, y lo entendí como una persona que escuchaba poco, pero que tenia un discurso interiorizado y elaborado que de modod didáctico expresaba de modo reiterado.
Gracias Luis por tu articulo muy enriquecedor hoy…, lo estoy leyendo a 7000 km de distancia y me acerca a la verdad de mi país.
Sr.Foix:»»»si tot és culpa de Madrid, què farem el dia que siguem independents?»»»…¿¿ buscar otro Madrid a quién culpar de todo??…
No caldrà, ja res estarà mal fet, no li sembla BartoloméC?
Si con la independencia los paises adquirieran la capacidad de no equivocarse y hacer todo bien, hace siglos que el mundo sería muy distinto al actual…otra cosa es que uno prefiera equivocarse por si mismo en lugar de padecer errores ajenos…algo muy lícito, pero que no excluye la posibilidad de volver a equivocarse o errar…
Estic amb tu.
La independencia no ens portarà a la perfecció, però prefereixo equivocar-me per mi mateixa, que no pas haber de viure governada – obligatoriament – per tercers.
Catalunya ha deixat clara la seva veu en aquestes darreres eleccions europees.
España i Europa també.
No se pas si ambdós camins convergeixen. Ojalà !!!