Els morts que encara parlen

Veteranos de guerra en el 70 aniversario del día D

Els veterans que participaren en el desembarcament dels aliats a les platges de Normandia divendres feia 70 anys lluïen els uniformes amb orgull. Tots ells havien superat els 90 anys i transitaven amb mangales, bastons i un penjoll de medalles que cobrien els pits d’aquells soldats envellits i rovellats per l’edat. No eren conscients del que protagonitzaven en la seva primera joventut. Molts van ser reclutats obligatòriament i d’altres s’allistaren de bon gust.

Els sobrevivents d’aquelles gestes militars parlaven dels que ja no hi eren, dels que moriren i dels que no havien pogut traslladar-se a les platges normandes per la manca de mobilitat. Hi havia veterans britànics, francesos, nord-americans i d’altres països. Però els que més orgull exhibien eren els anglesos que foren els primers que es plantaren davant de l’ofensiva de Hitler. Anglaterra estava sola i indefensa. Va resistir i va acabar vencent tot i que, com diria Adlai Stevenson, excandidat demòcrata a la presidència americana, es convertiria més tard en vençuda de les guerres que guanyà.

Fou un matí de divendres ple d’evocacions i d’emocions. Els canals públics europeus dels quatre que vaig consultar donaven les cerimònies en directe. Cap televisió espanyola o catalana retransmetia en directe l’efemèride. El president François Hollande donava la benvinguda a tots els caps d’estat i de govern, a la reina d’Anglaterra i al president de Rússia, que participava en la cerimònia del migdia, malgrat les desavinences sobre el que passa a Ucraïna. Putin es va reunir amb el president electe d’Ucraïna, Petró Poroixenko, i també amb Merkel.

Un tuit del nét d’un veterà de guerra alemany, Joseph Knecht, deia: “Som la primera generació alemanya en 300 anys que no ha fet la guerra.” En la seva correspondència amb Voltaire, l’emperador Frederic el Gran de Prússia li comentava que “estarà molt sorprès en assabentar-se que en aquests moments hi ha una guerra a Europa en la qual jo no participo”. És ben sabut que l’emperador Frederic, asceta ombrívol i figura emblemàtica del puritanisme prussià, tocava en privat la flauta, composava versos i era un lliurepensador, amic dels enciclopedistes francesos. També ho era la tsarina Caterina la Gran de Rússia. Tots dos protagonitzaren guerres ferotges amb pobles veïns i llunyans.

Va ser un dia de celebracions molt festives perquè el més natural a Europa, des de la caiguda de l’imperi romà, ha estat la guerra entre pobles, entre nacions, entre religions, entre estats que volien imposar per la força la seva hegemonia a Europa i al món.

Mentre els presidents anaven pronunciant discursos patriòtics, un rere l’altre, pensava en aquelles paraules de Georges Bidault, cap de la resistència francesa i ministre d’Afers Exteriors de França, davant de les tropes alemanyes vençudes. “Soldats alemanys –els deia Bidault–, sóc el cap de la resistència, he vingut per desitjar-vos una ràpida recuperació. Tant de bo es trobin aviat en una Alemanya lliure i en una Europa lliure.” El president Hollande observava nostàlgicament les platges d’Omaha acompanyat del president Obama. França no oblidarà mai, va dir, el que deu als Estats Units. Tampoc els britànics ni la resta de països europeus que foren víctimes de la guerra de Hitler. Ni tampoc els alemanys que foren rescatats després de ser vençuts i que avui són la primera potència europea.

Les televisions europees no donaren gran protagonisme a Vladímir Putin, que representava el país que més va patir i més víctimes va sacrificar al front oriental per aturar i vèncer els nazis a Stalingrad, Leningrad, Moscou i les altres ciutats que resistiren heroicament els exèrcits de Hitler. No es pot oblidar que l’Exèrcit Roig fou el primer a arribar al Berlín devastat per la guerra. Després, tot es torçaria i les aliances de la guerra es trencarien per encetar la llarga guerra freda.

Espanya no hi pintà res, en les celebracions. No estava entre els vencedors ni entre els vençuts. Franco havia evitat entrar en la guerra a canvi d’enviar 20.000 voluntaris que formaren la cèlebre División Azul, que seria incorporada com una unitat de la Wehrmacht. Fou un fracàs militar, polític i un taca que la dictadura no va poder netejar fins que l’any 1953 fou admesa per raons geoestratègiques a les Nacions Unides. Sempre d’esquena a Europa. Itàlia i Alemanya, derrotades, sí que hi eren perquè acceptaren les regles dels vencedors i es convertiren en democràcies mentre aquí seguiríem amb la dictadura fins al 1975.

Europa té molts problemes. Però divendres feia l’efecte que està disposada a garantir la convivència perquè recorda aquella reflexió de Hannah Arendt quan deia: “Ens agradaria cridar que tot això no és real, el real són les runes, el real és l’espant del passat, el real són els morts que heu oblidat.” Europa se’n sortirà si no oblida els seus morts i les causes de tantes barbàries.

Publicat a El Punt Avui el 8 de juny de 2014

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email