El president Artur Mas
L’èxit de la tercera gran manifestació de la Diada és inqüestionable. L’èxit rau a tenir una idea clara sobre l’objectiu i assolir-lo. Darrere hi ha moltes hores de feina, pensar en els petits detalls, aconseguir que no es trenqués res, que no es cridés contra ningú, que es mantingués un ordre escrupolós, tothom al seu lloc, a l’hora, com si els centenars de milers de catalans protagonitzessin una multitudinària simfonia coral. L’ambient era familiar, reivindicatiu i festiu. Penso que els organitzadors feren una tasca formidable però que els catalans que hi participaren eren conscients de la importància del moment i sabien que la gestualitat de l’acte era del tot imprescindible.
No hi acostuma a haver una causa única quan tanta gent es concentra un dijous de festa a la tarda a les dues artèries urbanes més emblemàtiques de la capital de Catalunya. Les causes per les quals tants catalans es concentraren són molt variades. Però el crit que s’escoltava esporàdicament des de molts indrets de la manifestació eren els d’independència. Finalment, els catalans de la V van entendre que no eren als carrers de Barcelona per reclamar al dret a decidir sinó per exigir la independència.
Per primera vegada, vaig veure com la cúpula de CiU, amb el silenci del conseller Espadaler, demanava obertament i clara la independència en l’ofrena foral al monument a Rafael Casanova. La Diada 2014 no anava contra ningú. Més aviat estava adreçada als catalans i molt en particular, al govern de Catalunya.
Després dels parlaments certificant l’èxit aclaparador de la concentració, Carme Forcadell, Muriel Casals Josep Maria Vila d’Abadal es personaren al palau de la Generalitat. La presidenta de l’ANC, la d’Òmnium Cultural i el de l’Associació de Municipis per la Independència exigiren al president Artur Mas que havia de posar les urnes al carrer el 9 de novembre, responent a la crida unànime de centenars de milers de catalans que s’havien manifestat a la gran V. La feina de la Diada estava feta i molt ben feta. Calia que es traduís en un compromís polític concret per part del govern de Catalunya.
El president Artur Mas, acompanyat de la vicepresidenta, Joana Ortega, sortia després de la reunió per donar la seva versió de la jornada històrica. El més rellevant del seu parlament fou la petició d’unitat a les forces partidàries de la consulta. El president sap que la dificultat màxima perquè es puguin treure les urnes el 9-N es troba amb la intransigència de Mariano Rajoy a oferir una negociació oberta sobre tots els temes referents a l’endèmic contenciós entre Catalunya i Espanya. Però Artur Mas tem més encara les reserves de fer pinya de les forces independentistes. CiU governa en minoria i depèn del suport d’Esquerra Republicana per portar a bon terme la consulta però també per a la governació ordinària. D’aquí arrenca la fragilitat d’un govern que no té més alternativa que caminar amb les crosses d’Oriol Junqueras.
El dirigent d’Esquerra va dir dos dies abans de la Diada que si el Tribunal Constitucional es pronunciava en contra de la llei de consultes, ell era partidari igualment de treure les urnes al carrer, impulsant obertament la desobediència civil. La legalitat catalana, ve a dir la doctrina independentista d’Esquerra i de l’ANC, no ha de dependre de la legalitat constitucional espanyola.
El president de la Generalitat pot seguir les peticions dels seus socis, avalats per la gran concentració de la Diada, o fer ús de les seves prerrogatives i convocar eleccions autonòmiques per al mateix dia 9. Compliria així la promesa que el 9-N es votarà. Si opta per la tesi de la desobediència civil i treu les urnes al carrer s’exposa a la ignorància institucional dels governs occidentals i a una reacció del govern espanyol que no sabem com serà però que si hem de fer cas de l’impàvid Rajoy no serà gens amable. Tot fa pensar que Mas no és partidari d’una trencadissa i que es resistirà a la confrontació oberta amb l’Estat. El que pugui passar a Escòcia dijous tindrà una influència forta en la causa catalana tant si Alex Salmond surt guanyador com si els unionistes s’imposen en el referèndum encara que sigui per la mínima. Però mentre la Diada entusiasmava més d’un milió de catalans, el primer ministre escocès deia que el procés del seu país i el de Catalunya eren diferents perquè Escòcia havia arribat a un acord amb Londres per fer la consulta. Són dies difícils per al president de la Generalitat. D’una banda no vol claudicar a les amenaces constants de l’Estat i de l’altra depèn de les exigències dels seus aliats al Parlament. No seria estrany que en les properes setmanes fossin convocats novament a les urnes.
Publicat a El Punt Avui el 14 de setembre de 2014
Lo del carril «solo tanques» por la Diagonal ha sido desmentido (por el momento). Desde los madriles aseguran que lo de la suspension de la autonomia (catalana) no contempla (por el momento) un golpe de mano tipo isla de Perejil.
Pienso que la unidad de España se fraguó, primero desde el reino de Aragón incluida la comercial y pactista Cataluña.
Mas tarde Castilla se ha llegado a atribuir la defensa de la unidad de España.
Eran dos reinoa que se unieron y que respetaron sus lenguas y sus costumbres hasta la Guerra de Secesión del 1714.
Y ahora ¿ Que ocurre para que Cataluña reclame sus derechos y sus fueros, y su cultura y su lengua propia, ect. ? Pues muy sencillo: Cataluña se siente Ninguneada…como también se puede sentir, por ejemplo Andalucia. Que también es ninguneada. …O Valencia, O las Baleares, ect. ect.
Al buen entendedor…
P.D. El error está en creer que es un problema solo de Cataluña…y…olvidar a todo el resto de ninguneados.
Cataluña solo es un sintoma y la adelantada de España.
Y con la estrategia del no dialogo… se acabará trasladando el problema, por ejemplo a Andalucia. Y a otras regiones de España ó de la antigua corona de Aragón.
Al buen entendedor…
P.D. Correcció de error: Escribi …» Secesión » cuando quería escribir » Sucesión «…
Podria ser que tot plegat (de momento) acabara en unas elecciones autonomicas anticipadas. Un escenario que unos y otros y bailando la yenka ya nos estan sugiriendo como la unica solucion posible.
Una lesgislacion mas (con Mas) perdida y jugando erre que erre con los sentimientos del personal.
No tienen perdon.
fe de errores: donde digo legislacion, quise decir legislatura.
Sr. Foix: Penso que ni a Espanya ni tampoc a Catalunya, tenim estadistas. Doncs nomes tenim polítics. I per aixo no es resolt pas res.
I com ja va dir en Winston Churchil, els polítics nomes miran els beneficis del seu partit. Mentres que els estadistes miran el benestar de les generacions futures.
L’ho d’Espanya i Catalunya es una cuestio d’interesos i de poder.
Pero els polítics que gobernan no están capacitats per resoldreu.
Falten estadistes amb talent i capacitat, de ideá una solució que dongui cabuda a els interessos i el desig de poder de cada banda. I tothom quedi satisfet.
Pero a n’els polítics i amb els seus interessos del poder invisible que está a radera i que decideix, no els hi dona la gana.
Certament falten estadistes. Però encara hi som a temps. És qüestió de generositat i pensar en el bé de tot el país, més que en el profit electoral de cada partit.
Ara més que mai falta unitat i generositat!
Estic d’acord, Jordi. Doncs la generositat ja fa que ens unim.
Després de dividir el país i de gastar milions d’euros en propaganda i d’enfonsar CiU per aixecar ERC, Artur Mas ja pot anar a casa seva orgullós de deixar-nos un desastre social i econòmic.
Sr. Foix:
L’única sortida davant l’immobilisme del govern del PP no queda altra que votar (consulta i/o eleccions).
Ni el Sr. Felipe González, ni el Sr. Duran i Lleida, ni molts empresaris, banquers, afectes al PP han pogut desbloquejar el NO a tot sense oferir ni la famosa tercera via.
Es diu que el Sr. Luis de Guindos va presentar una solució al problema català gairebé sense tocar la Constitució, es diu que la CEOE, i altres col·lectius han fet arribar a La Moncloa propostes constructives.
La resposta ha estat la indiferència i el NO.
En els propers dies el diari EL MUNDO comencarà a publicar dossiers contra Felip Puig, fins i tot es parla un sobre Mas.
Si a la Moncloa volen carregar-se Artur Mas s’equivoquen perquè darrere els ve Oriol Jonqueras, i el problema català segueix i seguirà el 2014, 2015, 2016,…
Els capítols d’aquesta novel·la que va de l’11-S al 9-N comencen ara.
I els Jorge Moragas de torn no han fet els deures i per tant no s’assabenten del que està passant, i per això no donen amb la resposta.
Un problema polític no es pot resoldre només amb lleis i amenaces penals de 15 anys de presó.
No apunten bé després el tir no encerta.
Prepararse para votar. SI y SI. Pero elecciones.
Una curiosidad :Ahora todo el mundo escribe Cataluña con ny también en artículos en castellano, entonces,¿ España no va siempre con ñ?
En Rajoy no modificarà la Constitució per donar satisfacció a la Catalunya sobiranista. No pot fer-ho, sense despertar feres a la resta de l’Estat espanyol, i ell ha de pensar primer en Espanya. En el seu lloc nosaltres també hauriem de fer el mateix, o muntar un pollastre molt gran, o plegar. I ell no vol muntar un pollastre ni plegar (em sembla). Així, no té més opció, en la posició en que està, que resistir invocant la unitat de l’Estat i treballar per evitar declaracions favorables a les institucions europees (això no li costarà gaire, els grans països europeus tenen les seves pròpies Catalunyes i no tenen ganes de veure encendre’s focs secessionistes).
I el president Mas, si convoca eleccions plebiscitàries (que probablement guanyarà ERC i conseqüentment l’opció sobiranista) haurà perdut bous i esquelles però podrà centrar-se en recompondre el seu partit, que falta li farà (no serà l’únic, però).
I el nou president, suposem Junqueras, tindrà davant seu el gran repte, sortir al balcó sense demora a imitar Macià i Companys (aposta arriscadíssima, no només per a ell sinó per a tots els catalans) o planificar un procés ben planificat. Per exemple, fora molt trist declarar la independència un dilluns i la bancarrota (em refereixo al sector públic català) el següent divendres. Però no em jugaria un pèsol per les intencions del proper Honorable.
Alea jacta est.
Quim Estivill
Como usted comenta, Rajoy no tiene tanta capacidad de maniobra como se le atribuye. Es una situación de pierde/pierde para él.
Si acepta una tercera vía no tendría el apoyo del PP (no lo sé pero me lo imagino, y además desde Cataluña se ha dicho que eso ya está superado); si acepta la consulta sería aún más difícil su situación. Tenemos que considerar que en España (los ciudadanos) no hay un apoyo a la opción de la consulta, una mayoría de españoles no entienden ni entenderán la posición de Cataluña, así las cosas ¿qué puede ganar Rajoy?: poco. Además si aceptara la consulta tendría que volverse a negociar la pregunta, en caso contrario su situación política sería de claudicación total (o así sería vista), y no veo muy popular en españa una opción de facilitar la independencia de Cataluña.
En la situación actual nos podemos preguntar, llegados a este punto: ¿Qué puede ceder España? ¿Queda alguna posibilidad de acuerdo cediendo las dos partes? ¿Quiere alguien ceder en algo? Parece que no, si se cede ambas masas populares no lo aceptarán, excepto que se les haga un «reset» espectacular.
Mientras tanto los ciudadanos de las clases más desfavorecidas tampoco ganan, ni ganarán nada con está situación. Alguien cree que en un barco en plena tormenta (y fuerte) se pueden ordenar los platos de la cocina. No lo sé, pero un grupo de irresponsables (por todas partes) nos están conduciendo a un futuro desconocido y peligroso. Y no descartemos la posibilidad de violencia, que por ahora solo está en el plano verbal, pero… ya nos conocemos la conducta humana.
En efecte, Sr. Foix, anem a unes eleccions anticipades i, potser, també plebiscitàries.
No veig pas altra sortida que una reforma de la Constitució.
Noves salutacions
J. M. Caparrós Lera
Sr.Foix: todo apunta a que tendremos elecciones anticipadas…