Ciprers contemplant la tardor ambiental
Avui he tornat a la filera de ciprers del cementiri del meu poble. Molta més gent de lo normal a la cerimònia en record dels que han traspassat. Hi ha gent que descansa des de finals del segle XIX. Silenci i recolliment. Les flors abunden en totes les tombes i nínxols.
N’hi ha que descansen a la terra profunda, coberts d’herba i amb els noms mig esborrats de les pedres o creus de ferro que es plantaren ja fa unes generacions. El temps esborra la memòria. Hi ha persones que no tenen ni fotografia, ni flors, ni ningú que s’aturi una estona en record del pas per aquestes terres.
El cementiri és el mateix de sempre. Però els nínxols han crescut de manera remarcable. Encara que sigui un poble petit, la gent que reposa al cementiri són cada vegada més. Les fotografies dels traspassats en els últims cinquanta anys són fresques, agradables, normalment mostrant la plenitud humana de les dones i els homes.
Gent que es morí molt gran, molt jove o a mitjana edat. Hi han els que se’n anaren després d’un trasbals, un accident o una malaltia sobtada. A un cementiri, per molt petit que sigui, s’hi concentra també la cultura, les maneres de fer i de pensar, els odis i amistats dels veïns al llarg de la història.
Tot sembla una gran bassa d’oli, un espai de tranquil·litat i convivència silenciosa. La igualtat més radical és una nota constant en tots els cementiris. Els rics ja no ho són. I els pobres tampoc. Ens queda el record de la seva vida, del seu caràcter, de les petites o grans coses que executaren en vida.
Ens reunim al mig de la terra sagrada, envoltats de ciprers que s’enlairen cada any amb més altivés vertical. Miren al cel com si el toquessin. Són arbres hospitalaris amb arrels que s’esfondren sense límits i que creixen per vigilar tot el que es mou al seu entorn, sempre guaitant quietament, com si fossin àligues sospeses que senyoregen des dels espais més alts.
La seqüència momentània de temps passats travessa la imaginació dels presents. Poc s comentaris però molta emoció llunyana continguda. Uns precs, uns cants, una oració compartida pels presents.
Abans d’abandonar el recinte es dona una última volta per veure els noms, les fotografies posades només pel dia d’avui, la identificació de les cases, de les persones i d’algunes circumstàncies personals del món dels que ja no hi són.
No tothom hi és a la cerimònia més concorreguda. Hi ha qui ve a retre homenatge als seus avant passats a primera hora del matí, a mitja tarda, fins i tot al capvespre. La terra crida. I la terra on un dia hi enterrarem els pares o parents més pròxims, amics, coneguts, convilatans, gent que conrearen els camps, cuidaren les cases, tingueren les il·lusions pròpies de tota vida humana, ens convida a aquesta visita ritual per recordar els que ja han marxat.
Ya se donde tengo que votar . Si ninguna mujer me rapta como pasó en las europeas iré a votar. Espero que estos si cuenten el voto en blanco. Salud y república.
Sr. Foix: Tenim anyorança dels sers estimats que s’han van anar per sempre mes. I tal com ens diu en dogbert:
» Los que nos han precedido nos siguen ayudando, tal como rulas por allí, lo relativizas todo….incluso… hasta el 9N! »
Pero els que ens quedem a terra em de viure encara la realitat nostre i de le nostre societat en el día a día d’avui.
La realitat : Democracia…Codicia…Especulació fraudulenta…Corrupció sistémica i pressuntament institucionalitzada…Amiguisme…Espavilats que s’en aprofitant ( Medrantes introduits en el Sistema per enriquirce millonariament )…Panxacontentisme…Tolerancia…Frescura…Frau fiscal sistemic…Paradisos fiscals…Salvapatries corruptes enriquits fraudulentament…Control fiscal efectiu dels que cotitzan voluntariament ó per nomina…Descontrol ó no control dels grans corruptes que medran i s’enriqueixen mil-lionariament a dintre del Sistema. I desprès portant els diners agenciats a varios Paradisos fiscals al tempsque presumeixen de nacionalistes Salvapatries…Prevaricaió…i No passa mai res…Sempre seguim igual amb el : » ¡ Hay que hacer…Hay que hacer… »
Mentrestant segueix el desamparo del atur, el sense ingressos, el sense vivenda, i el sense esperances de 5.500.000 de personas.
Dels cuals nomes a Espanya, ja tenim 2.500.000 de personas que ja no reben cap ingrés ó subvenció.
I de que parlen els polítics, doncs de :
» ¡ Y tu mas !… I del… 9N…del » To be or not To be » de Cata
lunya.
I repeteix-ho… que com díu… dogbert : » Los que nos han precedido nos siguen ayudando, tal como rulas por allí, lo relativizas todo…incluso…incluso hasta el9N!
P.D. Penso que ja que la corrupció existeix a tot el mon i en tots els regims polítics, doncs el que necessitem que el Parlament com a organ legislatiu, crei un organisme ó agencia dotat de personas éticas i honrades amb la capacitat i l’autoritat per controlar a n’els alts controladors de la Caixa Principal del Estat i totes les seves entrades fiscals recaudatories, co aixi mateix i principalment tot el seu seguiment total del destí de totes les inverssions en tots els medis…com inverssiones en les grans,mitjanes i petites obres de infraestructures…pe5r terra, mar i aire.
Tambe el seguiment i control dels amiguismes amb anim fraudulent, corruptiu per enriquirce millonariament. Com tambe el control sobre les pressumtes prevaricacions ó pressumtes cohechos.
Tot el demés que no sigui aixo, será perdre el temps i seguir amb…el más de lo mismo….i amb el …¡ Hay que hacer….Hay que hacer !…In secula seculorum…ect.
Al bon entenedor…
El petit cementiri
de Gallifa
rodeja la petita esglésía romànica
que està al costat
del taller de l’universal ceramista Artigues
S’hi arriba per un cami estret
i de xipresos
en una forta baixada
des de la carretera.
Al cementiri,
colgats a terra,
descasen en pau
persones estimades
El petit cementirde Gallifa
rodeja la petita esglésía romànica
que està al costat
del taller de l’universal ceramista Artigues
S’hi arriba per un cami estret
i de xipresos
en una forta baixada
des de la carretera.
Al cementiri,
colgats a terra,
descasen en pau
persones estimades
que han mor en pocs anys.
El pare Simó, la mare Pilar,
el cunyat Ermengol,
el germà Jordi, la tia Teresa.
La meva filla Clàudia,
morta als vuit mesos
d’estar a la panxa de la meva dona Isabel,
descansa al cementiri de Sant Cugat
amb el sogre Josep.
Prego per ells
confiant que ells preguin
per nosaltres.
mén
Em sap greu Oriol. Hi han cops que deuen ser molt dificils d’encaixar….si és que alguna vegada aconsegueixes encaixar-los.
Sr.Foix: hoy es día de recuerdos, sentimientos y emociones…
https://www.youtube.com/watch?v=o905-5R9gio
Nadie muere del todo mientras haya alguien que le recuerde. Por tanto lo mejor es recordar per molts anys a la gente querida, familia, amigos, conocidos y saludados.
Yo estuve en el cementerio de Collserola, muy tempranito. Los que nos han precedido nos siguen ayudando, tal como rulas por alli, lo relativizas todo….incluso…incluso hasta el 9N!
hi estic d’acord….
Hi han situacions que posen les coses en el seu just ordre d’ importancia.