El president Mas votant aquest matí a Barcelona
Avui és un dia important per als centenars de milers de catalans que aniran a votar en el procés participatiu que substitueix nominalment la consulta i que també ha estat prohibit pel Tribunal Constitucional a instàncies del govern de Mariano Rajoy. Els resultats no seran vinculants ni tampoc podran qualificar-se com un referèndum per la independència de Catalunya. Serà una manifestació massiva, feta d’una altra manera, amb la perfecció organitzativa que han mostrat l’ANC i Òmnium Cultural en la preparació de les darreres Diades i altres concentracions patriòtiques, celebrades amb esperit cívic i sense trencar ni un sol vidre.
La novetat d’avui és la confrontació institucional i judicial entre les institucions estatals i el govern de Catalunya. No sé el que passarà al llarg del dia d’avui, però tot fa pensar que s’evitarà l’ús de la força per evitar episodis violents que no afavoririen ningú. El fet que el procés participatiu s’hagi dirimit des de les lleis espanyoles i des de la voluntat del govern català en un estira-i-arronsa sobre si es traspassava o no la legalitat constitucional, ha demostrat que les posicions estan fixades i són inalterables.
El president Mas va dir en l’última compareixença davant la premsa que el dia 10, demà mateix, escriuria una carta al president Rajoy per tal d’obrir unes negociacions i veure com es podia celebrar un referèndum de veritat, que hauria de ser pactat entre Espanya i Catalunya. El tema, per tant, va per llarg i tothom hauria de saber que la independència no serà qüestió de dies o mesos, sinó d’anys. El professor Josep Fontana repetia aquesta setmana que “no s’aconsegueix una independència sense una guerra”. És cert que hi ha excepcions com les de Txecoslovàquia, dividida entre Txèquia i Eslovàquia, i la de Noruega, que es va separar de Suècia per un acord pactat. La hipòtesi d’una guerra és del tot descartable en una època en què estem a Europa i ni
catalans ni espanyols veuen un escenari bèl·lic a l’horitzó.
Els presidents Mas i Rajoy representen dos partits de caire conservador i és probable que arribin a un acord per tal de trobar una sortida al conflicte català que està pendent de resoldre des de fa més d’un segle. El problema és l’estabilitat política amenaçada en els últims anys per una crisi econòmica endèmica i per l’aparició de noves forces que alteraran l’equilibri polític que hem viscut des de la Transició. Això s’ha acabat i la política arreu d’Europa ha de trobar noves fórmules per satisfer els interessos i les inquietuds de la gent. Hi ha una revolució latent que pot arrossegar cap a l’abisme les formes clàssiques de fer política en les democràcies parlamentàries.
El repte del president Mas a partir de demà serà assegurar-se una certa unitat de les forces sobiranistes per preparar les eleccions autonòmiques properes que, tot fa pensar, seran abans que s’esgoti el l’actual mandat. Junqueras demana avançar les eleccions i, si hi ha una majoria independentista en el proper Parlament, proclamar la declaració unilateral d’independència. És Junqueras qui amb més insistència ha parlat de la desobediència civil si cal per obtenir la secessió d’Espanya. Artur Mas sap que la falta d’unitat és potser l’escull més gran que tindrà a partir de demà quan comenci a negociar –encara que només sigui per carta– amb Rajoy sobre com organitzar sense traves legals un referèndum sobre el futur de Catalunya.
Tant la via canadenca com l’escocesa s’han produït després d’arribar a un acord entre els governs centrals i els que volien l’escissió. Els processos han estat llargs i plens d’ensurts. I en tots els casos han passat per les urnes. Penso que el procés català s’ha de revalidar a les urnes amb una candidatura unitària o bé amb la promesa formal dels partits sobiranistes d’arribar al més aviat millor a una declaració d’independència.
Cap partit ha guanyat fins ara unes eleccions a Catalunya amb la proposta d’independència com a punt principal i irrenunciable del programa. És cert que els temps han canviat i que en l’ànim de molts catalans s’ha arribat a un punt en què ja no es pot negociar més amb les institucions de l’Estat. Però aquesta voluntat per “construir un país nou” s’ha de revalidar a les urnes. No hauria d’estranyar, per tant, que el president Mas convoqués aviat les eleccions. Per aclarir el panorama com més aviat millor i per no seguir governant amb la incertesa d’un pressupost que s’ha d’aprovar i amb les necessitats de tanta gent que depèn del finançament del sector públic.
En tot cas, avui és un dia més d’un llarg procés que depèn en primer lloc de la unitat política dels catalans, de les transaccions necessàries amb el govern de Madrid i, molt especialment, de la complicitat europea i internacional perquè Catalunya no es trobi sola el dia que es declari independent.
Publicat al diari El Punt Avui el 9 de novembre de 2014
No sóc – ni de lluny – ni fan, ni seguidora de Xavier Sardà….però ara té tota la raó.
XAVIER SARDÀ ( EL DE CRÓNICAS MARCIANAS Y HOY UNIONISTA)
Rajoy que vas a perder Catalunya
Señor Rajoy, créame, llame a Cameron y pídale ayuda
DOMINGO, 19 DE OCTUBRE DEL 2014
Señor Rajoy, es usted un perfecto negacionista. Niega la realidad para eludir una verdad incómoda. Rechaza usted aceptar una evidencia empíricamente verificable. Es una actitud irracional para no reconocer una clara certeza histórica. El señor Michael Specter define el negacionismo grupal como el existente cuando «todo un segmento de la sociedad, a menudo luchando con el trauma del cambio, da la espalda a la realidad en favor de una más confortable mentira». Se niega el Holocausto, el calentamiento global, el sida…
Las estrategias de su Gobierno y de su partido son tan solo burdos, pobres y patológicos mecanismos de defensa. Usted necesita a la desesperada mantener su autoimagen. Su política-valium resultaría solo tragicómica si no estuviésemos hablando de un abismo en el país que usted gobierna.
Por más que a usted le parezca increíble, está perdiendo la batalla política en Catalunya y es perfectamente posible que se encuentre en febrero con unas elecciones autonómicas en las que el independentismo resulte victorioso. Es muy posible que una lista conjunta Convergència-Esquerra-sociedad civil gane las elecciones. Puede que usted no lo crea, pero eso no significa que no vaya a suceder. Y entonces ¿qué? ¿Seguirá negando la realidad? ¿Seguirá solo sacando tajada salvadora del anticatalanismo?
Los que somos críticos con Mas y con algunos aspectos del procés tenemos quizá una levísima autoridad moral para decirle que anda usted extraviado. Alicia Sánchez-Camacho dijo el otro día que el proceso independentista catalán «se ha acabado». ¡Viva el negacionismo! Los periódicos, las teles y las radios de su órbita claman para que prohíba usted todo lo prohibible como única y sombría solución.
Apaga y vámonos
Algunos preferiríamos que los catalanes continuasen en España porque mayoritariamente así lo deseasen, pero no nos vale que los catalanes se queden en España porque no tengan más remedio. Una cosa es ganarse Catalunya convenciendo y otra completamente distinta retenerla por huevos.
Vale que unos se han instalado en la utopía, pero usted no se mueve del círculo vicioso del «no». Mire, la ilusión mueve la historia mucho más que la razón. Su supuesta razón de Estado no sosegará esta vez la inquietud de muchos catalanes. Da igual si les han gratinado durante años con el tema de la independencia, da igual si Mas quiere hacer historia a cualquier precio, da igual si sus palmeros le nutren de argumentos contingentes. Créame, llame a Cameron y pídale ayuda. Si de aquí hasta las próximas autonómicas nos esperan el silencio, las broncas tan cotorriles de Alicia en el país de las maravillas y los gases innobles de la prensa ultramontana, apaga y vámonos. Están ustedes instalados en una política lúgubre y analfabeta. Vais a perder Catalunya, por lo mal que lo habeis hecho.
Yes, Rosamaría. Al bon entenedor.
Jo em sento orgollosa d’aquest país nostre i avergonyida _ una vegada més – del govern central. Tal i com diu francis, una nova falta de respecte, un insult més a la nostra intel.ligencia. Ja n’hi ha prou…i tal i com diu dogbert, tocaba SI-SI.
Ahir va ser memorable….el govern central podrá dir el que vulgui davant el seu electoral, però si el d’ahir, no era res, ni representava res…perque ho porten tot al Constitucional ??….ja no enganyen a ningu….
Més de 2 milions de persones al carrer, han de ser escoltades i respectades.
Tot aquells qui pensaven que tot això és un invent del Presient…haurien de reflexionar…ser humils, i aceptar l’ evidencia.
Quan afirma aixì, Sr. Foix:
«El repte del president Mas a partir de demà serà assegurar-se una certa unitat de les forces sobiranistes per preparar les eleccions autonòmiques properes que, tot fa pensar, seran abans que s’esgoti el l’actual mandat«.
Doncs no ho veig pas tant clar. El nombre de SÍ/SÍ equival a menys d’un terç de l’electorat i crec que amb aquests minsos resultats en Mas canviarà d’estratègia i s’allunyarà del somniatruites de la política ficció que creuen que amb un DUI tot arreglat…! Això no va així i ho hem d’interioritzar.
Més aviat penso que els que han estat pactant des de fa molts mesos sense que els ciutadans de a peu ens vàgim enterar!!! fins abans d’ahir (Arriol pel PP; Rigol per CIU i José Enrique Serrano pel PSOE)(http://vozpopuli.com/actualidad/52426-pp-y-psoe-han-negociado-el-proceso-soberanista-con-la-generalitat-hasta-el-ultimo-minuto , han pensat en pactes diferents i potser de moment superficials per dintre de poc i més profunds per més endavant, amb altres correlacions de forces a Madrid.
Sempre m’ha semblat que l’exacerbisme independentista d’ERC està una mica passat de voltes i és una utopia que no porta enlloc. El Mas, més realista, sap que qualsevol sortida per Catalunya passa per pactes amb Madrid… També sap que disposa d’un partit ben obert de cames per aprobar els presupostos i per tirar endavant la legislatura fins que ho consideri convenient… fins que vegi que el redit obtingut amb la consulta participativa li és prou favorable.
No ho hem sabut fins ara… però venim de pactes quan ens deien que no existíen les converses. Un engany que ens hem empassat. I aquestes converses seguiran i fins i tot potser seran més fluides. I em ve al cap que els pactes que ens han portat al 9N tenen apamat el proper futur, sobre tot veient els resultats d’1/3 de SÍ/SÍ, que és molt bo… però insuficient per seguir el mateix camí fet fins ara sense tornar a un altre xoc de trens.
Cordura i sentit comú. Pels dos «bàndols». Ho sabran fer?
Cada cop tinc més clar que el 9n ha estat pactat.
Sr. Foix : Voste ens exposa periodisticament la situació actual de Catalunya, amb imparcialitat, amb pensament propi i amb una certa clarividencia del futur inmediat.
Tambe son molt interessants les respostes dels companys/es del blog.
Pero em cridar l’atenció la respota de Bed, perque ens exposa amb ordenada claretat la realitat
Per tot plegat penso que, els catalans de soca i arrel en política no actuem units, pero en cambi la nostra virtut es l’associacionisme. Que es allá on tenim la força.
Semble que em contradigui, pero es la realitat. Doncs can conve ens associem si el motiu es autèntic i bo.
Per exemple : La defensa de la llengua catalana…ens uneix i ens associa sense esquerdes.
I un fet que es produieix a Catalunya es el de que els nou vinguts s’integren tant a la nostre terra, que son els que mes la defensen de veritat.
El poder de Catalunya es que INTEGRA en si mateixa a tots els nou vinguts.
Respecta a les votacions he observat que els vells i els de molte edad s’han movilitzat. Veig una senyora de 97 anys anant a votar. I aixo vol dir que la egemonia d’alguns partits en el poder cambiará totalment ó desapareixeran.
Nomes es la meva opinió recolzada per l’experiencia dels anys viscuts.
Molt maques paraules però tots sabem com han anat les coses. Ha sigut un vinga, vinga, vinga ,… fonamentalment a les escoles i als mitjans . Nosaltres, nosaltres, nosalltres…ignorar els altres, ens machaquen , no ens aporten res, ens roben, rius de tinta despreciant altres cultures no dels nouvinguts sino dels nostres propis conciutadans. I amb aquestes premises, sembla que ara tot es vàlid, no cal respectar les lleis, sembla que ja tot val, no calen lleis, estem per sobre de les lleis, ens les podem saltar a conveniència, podem remenar en les consciències sense cap pudor. Tan se val que el Rafeal Casanovas escapés i s’en anés a pactar la seva salvació, tant se val que el Companys fés afussellar a milers de catalans…son els herois….,algú va determinar que habíen de ser-ho….son també anys viscuts. Y claríssimament les movilitzacions massives ja les coneixem , la història n’esta plena . Tenen poc valor en sí mateixes. Sortosament no sempre seguiran els desastres físics que han seguit a algunes d’elles però el que és comú, és comú .. en la base estan odis no superats encara que desprès s’hi hagi afegit la bona gent.
Molt maques paraules però tots sabem com han anat les coses. Ha sigut un vinga, vinga, vinga ,… fonamentalment a les escoles i als mitjans . Nosaltres, nosaltres, nosalltres…ignorar els altres, ens machaquen , no ens aporten res, ens roben, rius de tinta despreciant altres cultures no dels nouvinguts sino dels nostres propis conciutadans, Ignonant-los, cap al.lusio a altres pobles d’Espanya en cap canal autonòmic, no fós cas… I amb aquestes premises ara a mės, sembla que les lleis no valen, no cal respectar- les , sembla que ja tot val, no calen lleis, estem per sobre de les lleis, ens les podem saltar a conveniència, som mės que els altres , hem d jugar a altre joc i , de pasada, algú té dret a remenar les consciències sense cap pudor ni respecte al dol. Tan se val que el Rafael Casanovas escapés del lloc on van morir molts barcelonins i s’en anés a pactar la seva salvació, tant se val que el Companys fés afussellar a milers de catalans…son els herois….,algú va determinar que havíen de ser-ho ! …son també anys viscuts. Y claríssimament les movilitzacions massives ja les coneixem , la història n’esta plena . Tenen poc valor en sí mateixes. Sortosament no sempre seguiran els desastres que han seguit a algunes d’elles però el que és comú, és comú .. en la base estan odis no superats encara que desprès s’hi hagi afegit la bona gent.
Olivia, tot el que ens dius es la veritat i nomes que la veritat.
Ens creiem que eram la Hostia i nomes som sers humans com tota la resta de la humanitat. Doncs em fet de tot de lo millor del be i molt de mal de lo pitjor.
Pero ja ho veus… Som i Serem…
Les meves conclusions:
1- A Catalunya hi ha un gran civisme i un associacionisme molt potent.
2.- Els independentistes convençuts son un 20% de la població.
3. La manifestació d’ahir va èsser útil: va èsser un simulacre de democràcia.
4. Han perdut tots els partits politics.
La tercera opción es construir una nueva racionalidad en Cataluña a partir de una puesta al día de la Constitución. O lo que es igual: el reconocimiento de la realidad catalana –como la del resto de entes territoriales tras tres décadas de sistema autonómico– dentro de la Carta Magna. No hay nada peor que tratar de forma igualitaria problemas desiguales, como se pretendió con el célebre ‘café para todos’.
Espíritu de nación
En el fondo, y aunque parezca mentira, en la esencia del guirigay actual se encuentra simplemente el reconocimiento de la singularidad de Cataluña, que no supone necesariamente un trato de favor. A veces se olvida que el problema de la disposición adicional que garantiza constitucionalmente los derechos históricos de los territorios forales no es la existencia de ese precepto, sino el cálculo del Cupo, que es lo que distorsiona el reparto de la solidaridad interregional. El Cupo se estima con criterios políticos y no únicamente técnicos, lo cual altera las reglas del juego y explica el lógico cabreo de muchos ciudadanos con el régimen foral.
¿Qué es lo que impide adentrarse en una reforma constitucional? Sin duda, la deslealtad de algunos actores de la obra dramática que vive hoy España. En particular el nacionalismo burgués catalán
Esto no significa, en ningún caso, que haya que cambiar la Constitución para satisfacer a los nacionalistas catalanes. Al contrario. Se trata de aprovechar la necesaria puesta al día de la Carta Magna para resolver las ineficiencias y hasta las incoherencias que necesariamente ha producido el sistema autonómico. Como, por cierto, era inevitable dado que España se adentró en 1978 en un territorio tan desconocido como complejo. Como dice el profesor Muñoz Machado, volver a dotarnos de un sistema constitucional capaz de durar otros 30 y 40 años aprendiendo de los errores pasados. Básicamente uno: la inacción del Estado en cuestiones fundamentales que moldean ese espíritu de nación que reclamaba Renan. Al contrario de lo que sucede de forma nítida en países tan distantes política y administrativamente como EEUU o Francia.
¿Qué es lo que impide adentrarse en una reforma constitucional? Sin duda, la deslealtad de algunos actores de la obra dramática que vive hoy España. En particular el nacionalismo burgués catalán (aliado ahora de quienes proponen expropiar buena parte de los medios de producción), que en lugar de buscar soluciones ha convertido la política en un espectáculo de agitación y propaganda que obliga a Mas a seguir hablando y hablando hasta convertirse en un pobrecito hablador, que diría Larra. Aunque se haya quedado sin guion en una especie de fuga hacia adelante sin retorno.
En el proscenio de esta ópera bufa propiciada por el nacionalismo y sus acólitos hay, sin embargo, otro actor –el Estado– que corre el peligro de caer en el mismo error si alguien no cambia a tiempo el libreto para enriquecer el discurso político más allá de los inevitables recursos ante las instituciones judiciales.
Ya decía el gran Jean-Baptiste Colbert –el mejor ministro que haya tenido nunca Europa– que cuando en una gran nación (él hablaba de un país rico) “sale más oro del que entra es que está perdiendo fuerza”. Y las hojas comienzan a caer. No es sólo por el otoño.» C.Sanchez fuente el confidencial
Tambien quienes no se sienten representados, por no actuar como Escocia http://articulosclaves.blogspot.com.es/2014/11/parte-de-ciudadanos-no-representados-no.html
El Sr. Foix ha estado esta noche en Can Cuni analizando el 9N, era el unico pollastre escudado por dos feminas, Patricia Gabancho y Carme Badia (habra que ir renovando la escuderia tambien) y nuestro anfitrion esta mas que nada para que el dia despues (ya hoy) sucedan cosas concretas de las que escuecen del dia a dia, dependencia, sanidad…etc.
Yo tambien Sr. Foix, pero si de entrada no despejamos este agobiante monotema no avanzaremos en lo concreto. Me temo que seguiremos empantanados en ello con la «inestimable» colaboracion del gobierno del del reino de españa que no sabe ni sabra ver por ejemplo que extrapolando los resultados de hoy, no hay independencia ni de lejos.
El ministro no entiende nada. Si dos millones de personas han votado no puede llamar a eso inútil. La falta de respeto es constante.
Sr.Foix: esperaremos a ver qué pasa ese día después…
De momento el exito de participación pone por un tiempo las cartas otra vez sobre la mesa,,,,aunque seguira la negociación secreta por ambas partes
http://articulosclaves.blogspot.com.es/2014/11/catalunya-ejemplo-de-aplicacion-de.html
Por de pronto Ramón y mientras el Sr Junqueras hacia recuento de votos en su pueblo, el president Mas subía al estrado, estableciendo su responsabilidad total en la celebración de la consulta…es el primer punto de inflexión que ayer pudimos ver…no será el último…
Estic content, tant el senyor Foix com els habituals d’aquest blog comencen a veure que el procés independentista es imparable. Costarà, patirem, però crec que a la fi ho aconseguirem.
Ara serà necessària la unitat política dels catalans, però hi serà no ho dubtin. Tots els esculls que hi haurà, s’acabaran superant i sobretot el que s’ha de fer ara es preparar-se per la transició. Espero que el seny s’imposi, que els polítics segueixin l’exemple de l’ACN i l’Omnium i sàpiguen organitzar el nou estat com cal.
Benvolgut Sr. Foix,
Gràcies per aquest nou article clarificador de la nostra situació històrica. Penso que el president Rajoy ha perdut, i que -com vostè recomanava fa temps- tindria que llegir l’obra de Jaume Vicens Vives, NOTÍCIA DE CATALUNYA (especialmente el cap. VIII), per entendre la «cuestión catalana». Us saluda ben cordialment
Josep Maria Caparrós
Catedràtic emèrit d’Història Contemporània(UB)
Por el inicio del articulo, entiendo que el Sr. Foix no ha ido a votar. Es solo una anotacion.
Yo les confieso que justamente porque el camino se presume largo y proceloso he ido a «fer pinya» a votar y he votado (SI-SI).
El ninguneo desde la centralidad casposa del reino de españa, sus medios de propaganda en general tan torticeros y varios etcs me han llevado a ello aun y teniendo claro que lo de hoy es simbolico pero pesa lo suyo y que tampoco es que yo sea un secesionista de socarrel, pero que hi farem!
Sigo pensando que con el monotema nos van a aburrir, y que hay cosas mucho mas urgentes, sangrantes y graves, pero hoy tocaba esto.
Esto es un éxito de Rosamaría. Es la mejor. A mi me hace ilusión por ella.
Eres un cognon Francis!
T’estimo….
Parlaba amb francis…eh ?? ….tot i que seguint els vostres comentaris d’avui – francis i dogbert – estic amb tots dos….
He tornat, Rosamaria. Acabo de deixar-te un comentari, pensant en tu. Un gran dia ahir! Si més no em pogut votar els nostres somnis, per bé que no estic massa content. 1/3 de SÍ/SÍ presuposa un fracàs pitjor que l’Escocès.
I ja ho veus (mira el meu llar comentari): ho pactaven tot d’amagat dels ciutadans. Ho trobo molt fort, un engany… per bé que aixó és exactament el que jo intentava explicar…
Mire el dia d’ahir com un gran triomf de la democràcia! Va estar molt bé!
Sinera…cel.lebro amb tu l’ èxit aconseguit ahir.
No comparteixo massa ,però, el teu punt de vista…ja ho saps oi ??…
Sr. Foix:
Avui a les 10:00h he anat a votar, que he vist: serietat en les 13 taules que hi havia instal·lades a l’Institut, bona organització, gent de totes les edats, transport per a persones molt grans, il·lusió, ganes de canviar coses,… però sobretot comportament educat i cívic de les persones que han anat a votar.
Avui en veure a la TV a les tres el mateix en molts altres llocs de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, m’he sentit orgullós de pertànyer a aquest poble català que sap votar amb pau, civisme i per sobre de tot democràticament.
Dono des d’aquí les gràcies a tots els voluntaris i els responsables que han fet possible que els ciutadans/es puguem expressar-nos en un o altre sentit.
Carles Boix: camins cap a l’estat propi i escenaris de ruptura
Programa Singulars 03/10/2012 – 52:14
http://www.tv3.cat/videos/4269490
Carles Boix és doctor en Ciències Polítiques i màster en Administració Pública per la Universitat Harvard i catedràtic de Ciència Política i Afers Públics a la Universitat de Princeton.
El professor Boix ens explica amb claredat i rigor quines etapes podríen marcar el camí cap a l’estat propi, com hauría de ser la negociació econòmica i l’encaix internacional.
Segons el Tribunal Internacional de la Haia, ens diu, «si no fa un ús il·licit de la força
qualsevol poble pot tenir el dret a l’autodeterminació».
Si salen muchos votos si si han de hacer una coalición para las elecciones y romper la baraja. El resto sería estafar al personal.
Pescao vendido, éxito, me puedo quedar en casa, no ? Mi voto en blanco no cambiaria nada. Saludos.
Ya ni el nombre pongo bien.