Cultura

La pressa dels dies de tardor

por  •  • 13 Comentarios

Paisatge de l UrgellEls caçadors disparen de tant en tant. No hi ha gaires conills i les perdius ja han estat abatudes. Es mata algun tord, els coloms que s’amaguen a les branques dels arbres del riu i poca cosa més. En temps no molt llunyans aquests dies de novembre eren una simfonia de trets que es creuaven en totes direccions.
Els porc senglars s’amaguen durant el dia i surten a regirar espais humits durant la nit. A vegades se’n veu un de sol però acostumen a transitar pel terme en grups de dos o tres. Si creuen una carretera o un camí són perillosos pels cotxes o tractors.
Ha fet un cap de setmana d’una claredat gairebé celestial. Fresca, vent, sol i caiguda massiva de les fulles dels arbres i de les pampes de les vinyes. La naturalesa es despulla poc a poc, es va traient els vestits verds per passar a la tristor d’un llarg hivern.

Oliver carregat de fruitsLes olives s’ennegreixen gradualment i demanen ser collides dels olivers. Són dies en que els colors blanquinosos van transformant-se en una verdor trencada per la negror definitiva. Moltes han caigut però sempre en queden més a l’arbre que a terra. Els que valorem la importància de l’amargor dels primers olis verge esperem amb un cert delit que les olives que estan avui als arbres, el dissabte vinent hagin omplert els setrills d’aquell oli grogós i alhora d’un verd primitiu.
En dies de vents persistents de serè, els vent que ens envien des del Pirineu, vents que escombren el que queda en els arbres de fulla caduca és veu la grandiositat de la Segarra, l’Urgell i la Noguera. Això és el graner de Catalunya, la part més menystinguda del país, però la que no falla mai. L’espectacle de la gran extensió que va des de la serralada del Montsec fins a les muntanyes que bordegen la Conca de Barberà, es pròpia dels grans escenaris de les òperes més grandioses dels romàntics de fa més de cent anys.
Es distingeix a la llunyania els pobles i les viles que conformen el caràcter i l’atmosfera humana d’aquesta part tan ignota del país.
La farinera de Bellpuig, un edifici que trenca l’harmonia de les planes d’Urgell, es el punt orientador per excel·lència. A l’esquerra hi ha Mollerussa i a la dreta Tàrrega. Al fons se sap que s’amaga Artesa de Segre i molt més lluny es distingeix la ciutat de Balaguer. Tot es pla però no hi ha un sol lloc sense la seva singular personalitat. A la nit són les llums dels pobles les que ens situen. De dia és l’orientació del sol, les ombres i els punts de les muntanyes del fons.
Caminem amb uns amics per trossos d’olivers carregats de fruit. Comprovem que els empelts de l’estiu s’han agafat i els ametllers, magraners i pruneres donaran un fruit diferent a partir d’ara. Empeltar és la feina més delicada de la pagesia, la cirurgia més perfecta de la naturalesa vegetal.
El dia té pressa. A les quatre de la tarda el sol comença a corre cap a ponent. Ho fa amb una celeritat prodigiosa. És l’hora on els colors són més clars, autèntics, lliures de humitats i boires que estan a l’aguait per confondre a la gent i al territori. Dies de plenitud fugissera però molt intensa.

  13 comentarios por “La pressa dels dies de tardor”

  1. Sr. Lluis Foix

    Relajante e interesante post, que sirve como de tregua a la situación social, política y, ahora, fiscal.
    Conociendo poco el catalán -lengua que no escribo- me ha llamado poderosamente la atención el término «les pampes de les vinyes». Fuera de la Argentina con otro significado, se utliza poco la palabra ‘pampe de vinya’ o ‘pampa de viña’, respectivamente, en catalán o en castellano. Conociendo poco el catalán, hay un escritor y letrista aragonés ya fallecido, Desiderio Lombarte, que utiliza el término en la composición de una canción ambientada en Lleida (no me acuerdo ahora del nombre de la canción). Y se utiliza también el concepto en la Biblia (Jesucrito: ‘yo soy la vid y vosotros los pámpanos’ -por pampa’.´
    ¿Cuál sería su influencia para utilizar ese término…? ¿O sería otra…?
    Un saludo cordial.

  2. Què bonica la descripció que ens fa! No sé si és perquè sóc d’aquestes contrades que em produeix un gran plaer llegir les seves paraules. Gràcies

  3. «La naturalesa es despulla poc a poc, es va traient els vestits verds per passar a la tristor d’un llarg hivern.»

    I passem l’ombra de l’hivern arraulits al seu cos nu i respirem el seu alè gèlid… i hi ha qui fins i tot la penetra per sempre, en una insondable eternitat inconeguda…

    Més melanconia que tristor, Sr. Foix. Espero!

    • La tardor ja ho té, Sinera….els colors, la poca llum…et porta a la malenconia i a una certa tristor….

  4. Una descripció encisadora i a la vegada alliçonadora que es molt d’agrair si la pots llegir una tarda de pluja lluny de casa, per cert, ha estat un any de bolets i no te’n he sentit parlar. Ramon O.

  5. Una bella descripció que convida visitar aquestes contrades, com suggereixen alguns dels contertulians.
    Penso que el Sr. Foix vol dir: «La pressa dels dies de tardor», i no la «presa».

  7. Quina descripció més bella de la tardor. El meu Skyline avui ha sigut El Far, el Rocacorba , lal Mare de Deu del Mont i el Santuari del Àngels, diría que La Garrotxa, El pla de l’Estany i el Gironés.

  8. Comparteixo les sensacions i descripcions extraordinaries d’en Lluis, jo desde Bellmunt de Segarra, al entorn dels 800 m d’alçada i amb una perspectiva dobl.

    Desde la meva propia casa, on visc, que es Segarra, i al capdeamunt de la serralada entre Panadella, Anoia, i Santa Coloma de Queralt, Conca de Barbera, visulitzes un perfecte «skayline» de Montserrat, amb la roca foradada si t’hi fixes amb detall, i l’altre, Talavera, Pavia i Cervera al fons, la serralada de Montragull a la part del sud, desde on, m’explicava el meu avi, les ametralladores, durant els ultims mesos de la guerra civil escupient els trets per fer fora les darreres resistencies dels republicans…

    Terres de pau, d’historia i de molt bona gent…

    Bon cap de diumenge

Comentarios cerrados.