Artur Mas y Mariano Rajoy en un encuentro de hace meses
Las visitas no importan tanto como las políticas. Mariano Rajoy no puede practicar el hermetismo dialéctico ante un problema que lo tiene que abordar deprisa y corriendo antes de salir para Australia, desde la misma Australia y a su regreso a Madrid. Responderá la carta de Artur Mas y el día 29 se dará una vuelta por Barcelona para hablar de «las cosas que verdaderamente importan a los catalanes».
Después de cuatro manifestaciones masivas para pedir una votación que se celebró sin garantías democráticas, pero se celebró, el 9 de noviembre ha llegado el momento de suavizar las relaciones glaciales entre Mariano Rajoy y Artur Mas. No será fácil si la Fiscalía General del Estado pide una querella contra el president catalán. Durante meses, el president de la Generalitat ha actuado por la vía de los hechos, con astucia y determinación, mientras que el presidente del Gobierno daba golpes de Constitución como respuesta a las repetidas movilizaciones catalanas.
El debate entre los intereses de Catalunya y los del resto de España está latente desde antes de la restauración canovista y ha aparecido con episodios reivindicativos potentes cada vez que el Estado español ha dado muestras de fatiga y fragilidad.
Hace diez años, José María Ridao, ensayista y diplomático, recogió en un breve volumen los discursos que Manuel Azaña y José Ortega y Gasset pronunciaron en mayo de 1932 con ocasión del debate sobre el proyecto de Estatut en las Cortes Constituyentes de la Segunda República. Qué diferencia de nivel político e intelectual si comparamos aquellos textos con los pronunciamientos que escuchamos hoy sobre el mismo tema. La pasión mediática y las posiciones irreductibles no han cambiado.
Azaña defendía la causa catalana y Ortega no quería hablar en términos de soberanía «porque no nos entenderemos». La cuestión catalana era y sigue siendo el principal problema para asegurar desde el Estado la convivencia armónica de los pueblos hispánicos. Decía Azaña que «la diferencia política más notable que yo encuentro entre catalanes y castellanos está en que nosotros los castellanos lo vemos todo en el Estado y donde se nos acaba el Estado se nos acaba todo, en tanto que los catalanes, que son más sentimentales, o son sentimentales y nosotros no, ponen entre el Estado y su persona una porción de cosas blandas, amorosas, amables y exorables que les alejan un poco la presencia severa, abstracta e impersonal del Estado». Azaña cambiaría sustancialmente el discurso cuando se estableció en Barcelona como presidente de la República después dels Fets de Maig de 1937.
Ortega sabía que Catalunya necesitaba un acomodo en España y pedía corregir con urgencia el modo cómo se había planteado el problema hasta entonces. Mucho radicalismo, insultos y griterío que no conducían a nada. Sin ambages ni eufemismos, decía, hay que invertir los términos: «en vez de pretender resolverlo de una vez para siempre, vamos a reducirlo, unos y otros, a términos de posibilidad, buscando lealmente una solución relativa, un modo más cómodo de conllevarlo».
Decía Santiago Carrillo en la presentación de un libro-conversación entre Ernest Lluch y Marçal Sintes, antes de ser asesinado, que Lluch pretendía una España en la que todos nos pudiéramos sentir cómodos. Miguel Herrero de Miñón, participante en el acto, expresaba las ideas de reconocimiento a Catalunya, tantas veces expuestas en las páginas de este diario.
No es cuestión de visitas, cartas o encuentros programados o de reformas constitucionales. Previamente, hay que crear una atmósfera de relaciones y de reconocimientos mutuos si se quiere seguir adelante sin romper las vajillas respectivas.
El sistema comunitario catalán, afirmaba Vicens Vives, derivado del concepto pactista de su mentalidad jurídica, conducía de este modo a un pluralismo político. En cambio, Castilla «rechazaba esta posibilidad apurando el dilema, ya planteado a la muerte de Fernando I y de Alfonso VII, de unidad o separación respecto a los leoneses. Eran dos concepciones distintas de la organización peninsular, que deberían enfrentarse a lo largo de los siglos», hasta el día de hoy.
La manifestación en forma de votación del 9-N no alcanza a lograr una independencia clara en un referéndum si se celebrara hoy.
Artur Mas está más solo que nunca desde que se aceleró el proceso hace ahora dos años. ERC ha manifestado que no irá del brazo en una lista unitaria y Unió Democràtica se puede descolgar de la federación si la idea del partido del president se va abriendo paso. Algo parecido le ocurre a Rajoy que es contestado en privado por miembros de su propio gobierno sobre cómo ha llevado este litigio. El fuego amigo fue especialmente devastador desde la noche del día 9 hasta que fue empujado a hablar a la prensa antes de partir hacia Australia.
Lo más racional sería dar pasos hacia una aproximación inmediata en cuestiones económicas y de pacto fiscal sabiendo que la ruptura, en cualquier caso, no sería cuestión de meses sino más bien de años. Pronto se abrirán las urnas que expresarán ideas que no se quieren escuchar. En un año, los principales actores de esta confrontación podrían estar en la oposición o en su casa. Son cosas que pasan.
Publicado en La Vanguardia el 19 de noviembre de 2014
Esta claro el debate de Ortega y Gasset no se cerro
Falta mucho para las generales ?
Mientras esperamos que hablen las generales Francis,los que ya han hablado han sido los generales…
A mí me gustaría saber qué es lo que se tiene de dialogar. ¿Un pacto fiscal? No sirve de nada. ¿Encaje? ¿Qué tipo de encaje, qué es esto de encaje? Los nacionalistas y los independentistas nunca se encontrarán cómodos en ningún escenario que no sea la soberanía, y ni así, porque el cuento de la herencia podría durar varios siglos. Se ha hecho del victimismo una forma de entender la política, y la vida, si me apuran. Solo hay dos posibilidades: que les den la independencia de una vez y que Cataluña se hunda definitivamente en su propia ignorancia, o que el Estado haga valer su fuerza, que es la de las leyes y la democracia, como proponen con acierto los de Libres e Iguales.
Barley, le voy a contestar en catalán y si no lo entiende, use el Translate de Google que es fácil.
Per començar, no em digui mal educat, perquè llavors què es vostè?, que ens insulta i es limita a menysprear-ho tot.
Pacte fiscal?, no tampoc es conformarien.
Encaix, ni parlar-ne, què es això de l’encaix?.
Son uns victimistes i viuen del compte de l’herència política.
Què els hi donin la independència i s’ensorrin en la seva pròpia ignorància.
O finalment, com bon seguidor de “Libres e iguales” que l’Estat faci servir la seva força!!. I ho arregla una mica dient la força de les lleis i la democràcia.
Escolti, no se de quina caverna ve vostè?, però pensi que si fa dos anys Rajoy hagués acceptat el pacte fiscal, potser no estaríem com estem.
L’encaix, vostè i gent com vostè s’han encarregat de fer-lo impossible i segueixen igual.
El victimisme es un compte que curts de vista centralistes posen com excusa, però el cert es que l’autonomia catalana ha estat seriosament perjudicada en inversions de tot tipus i amb el no retorn de molts milers de milions d’euros d’impostos, que van molt més enllà de la solidaritat amb les regions més pobres. No crec que siguem victimismes, més aviat crec que hem aprés a comptar i no ens surten els números.
La independència no ens l’han de donar, les independències es prenen per decisió pròpia, assabentis be de que no serà una decisió de Madrid si no de Barcelona. I ja ens pot anar dient ignorants.
Per acabar, no ens amenaci amb la força, vostès en tenen molta menys del que es pensa, ja comencen a ser, i ara li dic en castellà per què ho entengui be, “Los últimos de Filipinas”.
Li contestaré en català, i intentaré fer-ho sense faltes d’ortografia i amb una sintaxi comprensible, no com la seva.
Aquí ningú amenaça amb la força, els únics que veuen moviments de tropes, fragates al port de Barcelona i avions sobrevolant el cel de Lleida són vostès i els seus domesticats mitjans de comunicació. Tot i que ja els agradaria que algú fes una bestiesa, el foment del victimisme és una prioritat de l’independentisme, i una senya d’identitat.
Tenint en compte que a Catalunya no existeix la premsa independent i que s’ha creat un estat d’opinió que no té res a veure amb la realitat, no és estrany que a vostè ni li surtin els números ni entengui res. I és cert que Catalunya surt perjudicada en funció del que aporta i el que rep, però sense gaires diferències amb el que passa a altres paísos desenvolupats com Alemanya, Estats Units o Itàlia, per exemple.
Si a vostè gent com l’Arcadi Espada, Fèlix de Azúa, Albert Boadella, Joan Carles Girauta, Xavier Pericay, Anna Grau, Francesc de Carreras, Fernando Savater, Mario Vargas Llosa, Álvaro Pombo, Javier Nart, Carolina Punset, Josep Borrell, etc. li semblen uns fatxes que volen el pitjor per Catalunya, és que vostè no entén res.
Li aconsello un video a veure si li serveix per fer alguna reflexió:
https://www.youtube.com/watch?v=nsaw5nDvAvU
Una abraçada
Senyor, tal i com expresa molt bé l’ article del Sr. Foix, aquest és un problema que ve de lluny, de molt lluny…i no hi ha hagut manera de que desde Madrid es repecti la nostra cultura i la nostra historia i tampoc les nostres institucions. Hem estat tractats com una colònia i seguim igual. Possiblement sigui aquest el problema, que vostè considera Catalunya com una colònia i nosaltres, no. Nosaltres,no volem ser tractats així. Simplement, és una qüestió de dignitat. No volem que tercers, decideixin per nosaltres des d’uns punts de vista tan discutibles com vergonyants i humiliants, tan des del punt vista cultural com econòmic. Surt molt car ser català a Espanya.
Després de tan de temps , la independencia, és la única forma possible per sortir d’aquest forat negre en el que estem.
Ningú pot imposar-se sobre ningú per cap motiu, ni politic, ni històric ni legislatiu. El dret a la autodeterminació és el dret que més dignifica les persones i les fa lliures i aquest dret, és tan seu com meu.
Barley, anem a pams. Si encara tinc problemes a l’escriure en català puc donar gràcies a la meva educació infantil obligatòria en castellà durant la dictadura.
Jo no ha parlat de tropes, avions i fragates, això ho diu vostè, que veig que no ha perdut l’ocasió de mencionar-ho.
Diu que no hi ha mitjans de comunicació lliures a Catalunya, serà que a Madrid n’hi ha gaires. Si vostè considera que El País, La Razón, El Mundo i l’ABC, son més lliures que els de Barcelona, li demano una reflexió profunda, la seva opinió trontolla. I no parlem de la credibilitat que desprenen de les publicacions del Centre, plenes d’opinions tendencioses. Per acabar aquest tema, tant sols cal escoltar al senyor Marhuenda en alguna tertúlia de les moltes en que participa, per veure al servei de qui està.
Menys mal que accepta que Catalunya surt perjudicada en funció de lo que aporta, comparant amb Alemanya o Estats Units, no es cert que no hi ha gaires diferencies, si les hi ha i grans, en perjudici nostre.
Per acabar, li he de dir que he quedat encegat per la brillantor de la llista rutilant de personatges, que m’ha clavat a la seva resposta. Observo que hi ha un exministre que va tenir que plegar de la política, per l’ombra de la corrupció al seu ministeri que ha acabat portant a la presó a un expresident del Barça. També hi ha personatges una mica caragirats i alguns d’esperpèntics, tota una galeria de fenòmens amb un Nobel estrella, al que no volen gaire al seu país.
Sr. Foix:
Vostè creu que manant una querella a l’interlocutor abans de venir a Barcelona es crea el clima adequat.
En lloc de venir a un hotel a fer un acte de partit i dir quatre frases respecte a Catalunya, no seria millor que parlés amb persones que no són del seu partit, escoltés, i analitzés abans de parlar del problema que té Espanya amb Catalunya.
—
EL PERIÓDICO *(dimarts 18 de novembre de 2014)
¡Senyor Rajoy, vingui a escoltar!
Joan Tapia.
President Rajoy:
L’economista liberal Luis Garicano li ha demanat al Financial Times que se’n vagi. Creu que vostè no pot resoldre els problemes d’Espanya. No li demano el mateix perquè va guanyar amb majoria absoluta, és moderat (en general) i no veig alternativa en el seu partit. Avui he llegit en titulars que ha decidit canviar la seva estratègia sobre Catalunya i que vindrà dissabte per «explicar millor les meves raons i els meus arguments».
Li aconsellaria que aquesta vegada no vingués a predicar sinó a posar l’orella. A escoltar. El senyor Mas l’acaba de guanyar per 3 a 0. Primer gol, caure en el greu error de recórrer també l’invent de la pseudoconsulta. La quantitat de publicitat i de desig de protesta generada per aquesta segona prohibició hauria costat molts diners. El segon va ser comparèixer dimecres per dir que no a tot. Sí, sí, això vaig entendre. El senyor Mas oferia negociar el referèndum escocès i 23 assumptes i vostè li va respondre que si era per parlar del referèndum res de res. Podia haver-se obert als 23 assumptes… i deixar que el senyor Mas elegís quedar com un radical o un tou. No, com amb el pacte fiscal el setembre del 2012, li va estalviar la feina. Tercer gol, el desafinat soroll de la fiscalia que només beneficia el president.
El senyor Mas li ha endosat el 3 a 0 perquè hi dedica el 100% del seu temps i vostè no hi inverteix ni la dècima part del que li tocaria (el 20% és l’aportació catalana al PIB). Ja sé que l’economia és la seva primera obligació i que al PP hi ha embolics, però Catalunya també és Espanya.
¡Barcelona no és Brisbane, però quedi-s’hi a dormir! Vingui divendres després del Consell de Ministres i sopi (Via Veneto, per exemple) amb cinc presidents molt diferents de cinc entitats econòmiques (Joaquim Gay, de Foment; Miquel Valls, de la Cambra; Antón Costas, del Cercle, Josep Lluis Bonet, de la Fira i Josep González, de Pimec). Escolti atentament perquè cap és separatista però tots estan alarmats. I no els digui que una Catalunya independent quedaria fora de l’euro. Ho saben. Tampoc ho repeteixi en públic perquè vostè recollia firmes pel carrer per demanar un referèndum a tot Espanya contra l’Estatut i sona com si ara digués: malgrat tot us heu de quedar, si marxeu esteu fotuts.
Les propostes.
Dissabte podria esmorzar amb els directors de diaris al modernista palau que acull la delegació del Govern i després veure’s amb el degà del Col·legi d’Advocats, Oriol Rusca; amb el catedràtic d’Economia Josep Oliver, del grup Europe G (no li proposo el president Antoni Castells per no polititzar) i amb la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals. Sí, cregui’m, és persona racional (i de família bé de Sabadell).
Per relaxar-se podria dinar al Círculo Ecuestre, club de la Barcelona burgesa, amb el seu president, Borja Garcia Nieto, i Sergi Ferrer Salat (el fill de l’empresari català que Manuel Fraga tenia a la llista per presidir el PP). Segueixi escoltant.
I no se n’hauria d’anar sense parlar amb Pepe Álvarez (UGT) i Joan Carles Gallego (CCOO). L’objectiu dels sindicalistes no és tornar a l’edat mitjana. Serien 24 hores rendibles i a més hauria fet bones relacions públiques. ¡Ah, això sí, és convenient que abans l’embolic de la fiscalia estigui desactivat!
Disculpi el to de la carta, està escrita per qui creu que un Estat plurinacional no és fàcil (a vostè li crearà problemes al PP) però aquí i ara, com deia Churchill de la democràcia, és la pitjor solució… excloent totes les altres.
Sr.Foix i companys/es del blog:
. » Entre la rigidez y la astucia. » ó La intransigencia de la España unitaria castellana y la tolerancia, el sentido de dialogo comercial y unitario de la España catalana ( Cataluña, Valencia, las Baleares y parte de la franja de Aragón »
Todo ello un problema de intereses, ninguneo por falta de respeto a la dignidad humana y a la lengua.
Tiene solució y arreglo, pero faltan las ganas y el saber hacer, en beneficio de todos. Y sobra rigidez.
Y eso que tenemos el ejemplo de como lo resolvieron los políticos de la transición. La felicidad se rompió con la decisión del Tribunal Constitucional. Tenemos que volver al principio de hace más de 35 años. Y si hay que rectificar, pues se hace.
La culpa y la responsabilidad recae y recaerá sobre el que sostenga la rigidez. Que luego ya no ganará las elecciones.
Sr.Foix: creo que, al margen de otras consideraciones, uno de los problemas reside en el agravio comparativo con el concierto fiscal Vasco…
De mayor quiero ser vasco.
Buena idea…Serás Patxinolian entonces…
Es culpa de ZP,de vender humo y dejar las cosas a medias
1. Una parella no funciona bé si hi ha relació de dependència.
2. Una parella funciona bé si els dos membres de la mateixa tenen la seva sobirania personal
3. La relació entre Espanya i catalunya pot funcionar de manera més lliure, solidària i saludable a partir de l’Espanya sobirana i la Catalunya sobirana.
4. Afegitó. ¿Relació federal? No hi ha autèntic federalisme si previament no hi ha sobrania de les entitas que es federen. Exemple: Europa serà federal només a partir de la sobirania dels Estats. ?Per que la nacio catalana no pot ser Estat?
….o sigui que d’això nostre …no fa pas quatre dies, oi ??….
…i encara hi ha qui diu que tot és culpa del President…
…també n’hi ha d’altres que diuen que les coses s’han de parlar…
…efectivament les coses s’han de parlar, però tot té un limit.
Normalment la corda massa tensada, es trenca.