Putin, un tsar del segle XXI

Vladimir Putin brindando en el Kremlin

Rússia sempre torna i sempre condiciona la política europea i la del món. El president Vladimir Putin ha tornat a fer un discurs intimidatori envers Occident. L’escenari fou el saló de Sant Jordi del Gran Palau del Kremlin. Hi havia reunides les dues cambres i els representats de les altes institucions del país. L’anunci havia de tenir connotacions econòmiques, però es convertí en un desafiament a les forces que, segons el president, volen destruir Rússia.

Des de la derrota de Napoleó, el 1812, a Borodino, Rússia ha determinat la política europea. Per la seva constant expansió territorial i per la seva indefinició històrica entres dues ànimes nacionals, l’europea i l’eslava, que han anat sobreposant-se i substituint-se d’acord amb les circumstàncies personals dels seus dirigents. No s’ha d’oblidar que, fins fa poc, la meitat d’Europa central estava ocupada militarment, econòmica i política per Moscou.

Des del congrés de Viena, els russos han col·locat soldats en terres estrangeres amb més freqüència que qualsevol altra potència. Alhora –és un fet que s’ha oblidat–, Rússia ha estat envaïda repetidament des d’occident sense que hagi començat una guerra agressiva contra Europa. Les tropes russes ocuparen París el 1814 i Berlín i Viena el 1945. En les dues ocasions, fou després d’una llarga guerra defensiva. Un país tan immens té una gran inseguretat i periòdicament es vol bastir d’un cordó militar per evitar noves invasions. Napoleó arribà a Moscou el 1812, els britànics i els francesos s’apoderaren de Crimea el 1854, els alemanys entraren a Rússia el 1917 i Hitler ho feu el 1941.

Putin segueix la tradició dels tsars i de la nomenclatura soviètica de protegir les fronteres, especialment després de la desfeta del règim de la Unió Soviètica i el desmembrament d’un imperi que s’havia construït durant segles. Putin sap que la seva supervivència política passa pel patriotisme reivindicatiu respecte de totes o de part de les 14 repúbliques que s’emanciparen després de la caiguda de la URSS.

L’annexió grotesca de Crimea aquest any és una política de fets consumats que intenta repetir a la part oriental d’Ucraïna. Aquesta reivindicació per la força de territoris perduts ha provocat una aïllament de Rússia en l’escena internacional que s’ha traduït en sancions econòmiques que han contribuït a caure en una recessió. L’abaratiment del preu del petroli ha augmentat la sensació de crisi en un país on la democràcia és una pantalla que amaga molta corrupció i falta de llibertats

Putin va marxar enfadat i abans d’hora de la última reunió del G-20. S’ha obert a la Xina i a Turquia en els últims mesos, jugant la carta de l’energia per no quedar del tot aïllat. Referint-se a Ucraïna, Putin digué que l’annexió de Crimea té un sentit de civilització i de sacralitat per a la història de Rússia. I també digué que les sancions són una reacció nerviosa del Estats Units i els seus aliats. Sempre que Rússia aixeca el cap, vol ser independent o consideren que és massa forta, la intenten destruir. Putin no vol ni pot trencar amb Occident. La borsa de Moscou ha caigut fortament, les inversions estrangeres occidentals s’han aturat, el país està dominat per oligarques que fan costat a Putin, però que, alhora, han col·locat sumes importants de capitals a paradisos fiscals o a Europa i els EUA.

No podia faltar en el discurs del dia 4 la referència al potencial militar de Rússia en nombre de soldats i amb armament que pot estar envellit i desfasat però que seria un perill en cas de confrontacions amb les nacions emancipades els anys noranta i també per a territoris com ara Txexènia, que el dijous patí un atemptat de grups islàmics que causaren una vintena de morts. L’Estat Islàmic de Síria i Iraq inclou Txexènia en el seu mapa de la “guerra santa”, que lliura amb una violència extrema i despietada.

Putin se situa en la tradició de Pere el Gran i Caterina la Gran, que feren de Rússia una gran potència. Eren autòcrates que volien copiar molts aspectes de la vida europea i que coneixien els moviments polítics i culturals de París i Londres, però que foren també uns reformadors interns de gran magnitud. A la seva manera i en el seu temps, modernitzaren Rússia, rescatant-la d’una certa barbàrie endèmica i d’un ruralisme reaccionari que, encara avui, perdura en moltes parts de la immensa Rússia.

Putin no té prou força ni voluntat política per construir una societat transparent, democràtica i oberta. Ha conservat bona part dels vicis i tics autoritaris de quan era un agent del KGB a Berlín en caure del Mur el 1989, però no té intenció d’abandonar el poder. És un tsar del segle XXI.

Publicat a El Punt Avui el 7 nde desembre de 2014

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email