L’anomalia cubana

Una foto de Fidel y Raúl Castro

S’ha obert un nou escenari al continent americà. La guerra freda entre els Estats Units i Cuba ha acabat per extenuació. Tots s’hi havien acostumat i les dues parts estaven convençudes d’haver guanyat quan en realitat el pas del temps ha demostrat que nord-americans i cubans hi han perdut. Obama i Raúl Castro han aprofitat la discreta mediació del papa Francesc i han normalitzat les relacions. Hi haurà ambaixada cubana a Washington i els nord-americans instal·laran la seva a l’Havana. I és probable que en un temps prudencial les visites mútues dels caps d’estat entrin en la rutina diplomàtica i protocol·lària.

La confrontació amb Cuba entrava dintre de la dinàmica política de la guerra freda. Quan Fidel Castro s’alià amb la Unió Soviètica poc després d’haver conquerit el poder a l’Havana, el president Kennedy prenia possessió a la Casa Blanca. No hi havia un enemic a abatre a l’illa antillana sinó un adversari que des del Kremlin volia estendre la revolució arreu del món. Moscou i el comunisme internacional eren els enemics i adversaris de tots els presidents, des de Dwight Eisenhower fins a Bush.

Els punts de fricció que es convertirien en conflictes d’alt voltatge se succeirien en tots els racons del planeta. Les revoltes d’Hongria i Txecoslovàquia, 1956 i 1968, tensaren la musculatura militar de l’OTAN i del Pacte de Varsòvia. Cada vegada que hi havia eleccions a Itàlia, els ajuts a la Democràcia Cristiana perquè frenés el sorpasso dels comunistes eren molt abundants i secrets. El suport explícit de les successives administracions americanes a dictadures de dretes que fossin clarament anticomunistes no tenia límits. L’abraçada del president Eisenhower al general Franco, a la Castellana de Madrid l’any 1959, era tota una declaració de principis a favor d’un règim totalitari. Com ho fou també la bona sintonia entre els governs de Washington i el Xile de Pinochet o l’Argentina de Videla. La guerra de Vietnam la va començar tímidament el president Kennedy fins que els seus successors la convertissin en un desafiament al comunisme al sud-est asiàtic. Darrere Ho Chi Min hi havia la Xina i més al rerefons s’hi trobava la Unió Soviètica. El president Nixon no tingué cap mania en establir bones relacions amb la Romania dels Ceaucescu per les seves crítiques suaus a l’hegemonia de Moscou. El mateix Tito, un altre dictador d’esquerres, no feia cap nosa a Washington perquè s’havia independitzat del socialisme real que era protegit per les tropes del Pacte de Varsòvia.

La propaganda i el treball inesgotable dels espies circulaven en totes direccions. No hi ha un càlcul solvent sobre el número de morts que causà la guerra freda. Directament o indirectament foren molts centenars de milers, si tenim present la guerra del Vietnam o les que es lliuraren posteriorment a l’Afganistan quan Bréjnev decidí frívolament el 1979 envair aquell país d’Àsia central que es caracteritza per ser un cementiri d’imperis, com comprovaren els britànics el segle XIX, els russos a finals del segle passat i les coalicions internacionals que s’han estimbat a Kabul des de la intervenció militar després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001.

La guerra freda fou brutal i molt perillosa. Va tenir l’avantatge absurd de la doctrina de la defensa mútua assegurada que consistia en un cert equilibri armamentista basat en la idea que un primer atac per part de Washington o el Kremlin podia ser rebatut immediatament per l’adversari. El president Johnson deia sarcàsticament que l’únic poder que tenia era el de prémer el botó nuclear que hauria fet saltar el món pels aires. I no ho podia fer.

El punt més proper a la confrontació nuclear directa es produí la tardor de 1962 quan Khrusxov desplaçà a Cuba uns quants vaixells proveïts de míssils nuclears amb capacitat per colpejar ciutats americanes principals. La tensió fou extrema. Ningú afluixava. Els germans Kennedy, el president i el fiscal general, es taparen les orelles a les pressions militars del Pentàgon perquè respongués proporcionalment a aquella afronta inacceptable. John i Bob Kennedy decidiren negociar en secret. El pacte que desactivà la tensió mundial es produí en un bar d’Annapolis, prop de Washington, entre un periodista alcoholitzat nord-americà i un espia del KGB soviètic. Es superava el que probablement fou el moment més perillós de la guerra freda.

Els esdeveniments en l’àmbit de la geopolítica són molt ràpids o extremadament lents. La caiguda del mur de Berlín es produí davant la incredulitat dels polítics occidentals i soviètics. Desapareixia el perill de confrontació militar. El desgel amb la Xina començà amb la visita de Nixon a Pequín el febrer de 1972. Recordo veure en directe com l’helicòpter s’enlairava des de la gespa de la Casa Blanca per començar aquella trobada amb el camarada Mao. La normalització de les relacions amb la Xina serien graduals i lentes. El fet que Obama i Castro hagin anunciat el restabliment de relacions no vol dir que la dictadura cubana s’hagi acabat. Tampoc s’aconseguirà que alguns polítics nord-americans, nascuts a Cuba, acceptin aquesta decisió per considerar que s’ha transigit amb una dictadura. El fet és que l’anomalia cubana passarà aviat a millor vida. Hi haurà més llibertats. L’embargament no ha funcionat. Però el règim, tampoc.

Publicat al diari El Punt Avui el 21 de desembre de 201

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email