La part del Kurdistan iraquí que podria arribar a ser un Estat.
Els kurds van estar molt a prop d’obtenir la independència en la Conferència de París de 1919 de la qual es derivaren una sèrie de tractats que fixaren les noves fronteres dibuixades amb una certa arbitrarietat damunt les cendres dels imperis derrotats en la Gran Guerra. No tenien amics prou poderosos i tampoc disposaven de persones adients per moure’s amb intel·ligència i astúcia pels palaus i hotels en què el president nord-americà, Woodrow Wilson, el primer ministre britànic, David Lloyd George, i el primer ministre francès, Georges Clemenceau, feien i desfeien fronteres en unes frenètiques reunions que es prolongaren més de sis mesos. Els Tractats de Versalles, Trianon, St. Germain, Neuilly i Sèvres foren els productes de la Conferència de París, en què es jugaven tots els interessos i ambicions sobre el nou tauler del món. Els Estats Units, França i la Gran Bretanya eren els àrbitres de la situació i van introduir el principi del dret d’autodeterminació dels pobles que es va aplicar en multitud d’ocasions després de la Gran Guerra i en tots els processos de descolonització del segle passat.
Armènia acabava de ser víctima del genocidi turc de 1915 en el qual es van exterminar més d’un milió i mig d’armenis. Els armenis tenien la simpatia dels Estats Units i de les potències europees. Però la Revolució d’Octubre i les imposicions soviètiques per apoderar-se d’aquell vell país foren més fortes que la voluntat dels delegats de París. També el Kurdistan complia les condicions per arribar a ser un estat. Turquia per una banda i la Unió Soviètica per l’altra ho impediren. Al final d’aquell repartiment de territoris en forma de nous estats els kurds quedaren repartits entre l’Iraq, Síria, Turquia i l’Iran. La gran paradoxa és que un segle després d’aquell intent no reeixit, la possibilitat de la creació d’un estat kurd és més propera que mai. Es calcula que hi ha uns 25 milions de kurds que viuen a la zona on es lliura la guerra entre Estat Islàmic i els països de la regió. De fet, els kurds és el poble més nombrós del món que no té un estat. Armènia i Geòrgia recuperaren la sobirania nacional i esdevingueren nous estats com a conseqüència de la descomposició de l’imperi soviètic.
Els kurds tenien en contra Turquia, l’Iran, Síria i l’Iraq. Ja estava bé que formessin un poble però sense delimitació de fronteres, sense estat, perquè cap dels veïns hi estava interessat. A partir de la involucració nord-americana en contra de la política de Saddam Hussein, a qui acabaren fent fora amb una guerra tèrbola i sense causa, la part kurda de l’Iraq començà a tenir autonomia, mitjans propis i protecció de les potències occidentals. Els kurds que viuen a l’Iraq són uns sis milions. De fet, són independents encara que formalment no hagin estat reconeguts pel dret internacional ni per l’ONU. La irrupció d’Estat Islàmic, amb la seva barbàrie i amb l’intent de crear un califat que esborri les fronteres de la regió, ha fet probable que el Kurdistan iraquià esdevingui un nou estat. Per fixar fronteres, per frenar la bogeria inhumana dels gihadistes i per protegir els interessos dels països que mai han volgut un estat kurd. No es pretén que els kurds que viuen fora de l’Iraq formin part del nou estat. Turquia té ara un règim nacionalista i pro islàmic. És la gran potència de la zona i no ha volgut mai resoldre el tema de la minoria kurda ni vol remoure fronteres. Fa uns dies l’exèrcit turc va entrar en territori sirià per protegir i emportar-se les restes de l’avi del fundador de la dinastia otomana, mort l’any 1236, davant de la inestabilitat de la regió i per evitar la profanació d’un personatge que té una gran consideració en la historiografia nacional.
En els famosos 14 punts del Tractat de Versalles, obra de Woodrow Wilson, es deia que un país pot conquerir la independència si pot mantenir-se per ell mateix, si té credencials democràtiques i si respecta les seves pròpies minories. Aquestes condicions es compleixen. Millor dit, interessa que es compleixin perquè un estat kurd podria convertir-se en un tap que frenés l’expansionisme brutal i sense ordre ni concert d’Estat Islàmic, que és temut per tota la regió. Per tal d’aconseguir la independència, els kurds de l’Iraq s’haurien de comprometre a no esgarrapar els territoris on viuen kurds a l’Iran, Turquia i Síria. En definitiva, haurien de garantir que no intentaran formar un gran Kurdistan. Com es podria aconseguir aquest embrió d’estat kurd al nord d’Iraq. La comunitat internacional ho veuria bé. Però seria imprescindible arribar a pactes amb els països on hi viuen kurds i, principalment, amb Bagdad, que s’hauria de desprendre d’una part important del territori on hi ha petroli i altres recursos energètics.
Turquia, Síria i Iran hi posaran tota mena de dificultats perquè una vegada tens un estat kurd, la temptació que tots els kurds en vulguin formar part seria molt gran. Però el perill dels bàrbars d’Estat Islàmic és de tal magnitud que no seria gens estrany un acord per dibuixar unes noves fronteres al nord de l’Iraq on hi aparegués un nou estat. Estaria garantit pels interessos internacionals i per les circumstàncies geopolítiques que s’han plantejat en els últims anys. El que no ha estat possible en més d’un segle pot ocórrer en un futur pròxim.
Publicat a El Punt Avui el primer de març de 2015
Jo també penso que el poble kurd ha de tenir un estat propi, com correspon a tot poble amb llengua pròpia, tradicions comunes, història secular, … Ja n’hi ha prou de decidir qui pot tenir un estat i qui no, en funció dels interessos de les grans potències. La decisió d’un poble s’ha de respectar, per sobre dels interessos estratègics o econòmics d’altres. La veritat de la història ha d’estar per sobre de la conveniència dels poderosos.
Crec que es pot defensar l’existència d’un estat independent sense basar-la en la història. Saber la veritat de la història crec que és impossible, la reconstrucció dels fets és molt difícil i l’historiador / a no és completament objectiu. Per altra banda més que els pobles, les decisions les prenia un grup petit de persones. Hem de recordar que la democràcia, com la considerem avui en dia, s’ha establert, i no del tot, en molt pocs llocs i fa menys de 100 anys. Les dones no podien votar a Anglaterra fins després del 1917 o 1918 i amb limitacions inicials. Per tant, o si es vol, les decisions foren decisions dels homes, i fer servir la història crec que és un error. Malauradament sempre n’hi ha la conveniència dels poderosos donat que som una espècie jeràrquica i la majoria de la població no sap el que vol; el problema és que els poderosos tampoc ho saben encara que s’ho pensin.
Bé, crec que si sabem el que volem: viure en pau i veure créixer els nostres fills. La resta no és important tret de la manca de llibertat.
A los Kurdos al igual que a los Armenios tal como escribe el Sr. Foix les han dado historicamente a base de bien.
Bien estaria que a los kurdos repartidos arbitrariamente segun los nuevos estados posteriores a la decolonizacion se les agrupara en un nuevo Estado propio. Se lo merecen y seria de justicia.
Dificil empresa.
Tampoco es para recomendarles un «full de ruta» a la catalana ya que el tema es serio y no admite folklores.
Está bien, pero ese probable estado kurdo es posible por la política de los hechos consumados. ¿Por qué un estado kurdo en Iraq y no otros estados en Turquía, Irán o Siria? ¿Por qué no un gran estado kurdo? Los cartorce puntos de Woodrow Wilson se aplicaron en Europa central y Europa del Este cuando cayeron los imperios centrales pero no en Oriente Medio, porque ahí los funcionarios Sykes y Picot habían acordado y dibujado las fronteras de los estados árabes que se mantinenen hasta la actualidad. Esos estados estuvieron bajo control británico y francés hasta después de la Segunda Guerra Mundial: Iraq era uno de ellos pero ahora por la política de hechos consumados en la que occidente es responsable de lo que pasa en su territorio bendecimos un estado kurdo independiente. Vale.
Sr.Foix:como suele decir el compañero Albert, me quedo con estas líneas suyas… «»En els famosos 14 punts del Tractat de Versalles, obra de Woodrow Wilson, es deia que un país pot conquerir la independència si pot mantenir-se per ell mateix, si té credencials democràtiques i si respecta les seves pròpies minories»»…»»El que no ha estat possible en més d’un segle pot ocórrer en un futur pròxim.»»…
y ….
Al buen entendedor…