Una mirada tendra sobre Verdú

Portada del llibre de Ramon Cardona

Goso escriure en prosa vulgar unes paraules de salutació a una narració poètica intensa, sentimental, metafísica, sobre un poble que Ramon Cardona porta al seu cap i a les seves entranyes. Quaranta-quatre cançons i un poble diuen tant o més que les històries orals o escrites de la vila de Verdú. Els poetes i els filòsofs canvien el món. A vegades, la seva incidència és immediata però molt sovint és d’efectes retardats.

Els poetes són arquitectes del llenguatge i els filòsofs es mouen en l’espai de les idees que transformen la vida de la gent. Sense poesia tot és espès i indesxifrable. Els versos ens porten al sentit més profund del llenguatge, el seu significat més humà i espiritual. Conec Verdú des de la meva infantesa. Hi he anat caminant, en carro i en automòbil. Llegint els versos de Ramon Cardona m’hi he sentit totalment identificat. Per la precisió del llenguatge, la recuperació de paraules que estan ja a les golfes de la cultura ràpida d’avui, per la descripció dels aspectes més inconfusibles dels carrers, les places, el terme, la història i els personatges d’aquest poble que han tingut una projecció universal.
Al carrer de les tendes les paraules es pesen

en grams, la ironia es calibra en pesos de balança

i allò que no es diu esdevé un desajust d’unces i

patacons (…)

Exacte. Precís. Records antics. Actualització de l’autenticitat. Llegeixo també amb la delicadesa poètica com la marinada fresca que fa girar el nostre molí de vent imaginari. La nissaga dels Prim, dels Sagarra i dels Claver tenen l’origen a Verdú. Al general de Reus, abatut al carrer del Turc, li diu que sempre hi ha uns pistolers a punt per anihilar l’esperit quan es torna revolucionari. Molt ben dit.

La riquesa del llenguatge de Ramon Cardona és prodigiosa. Juga amb paraules antigues, en desús, velles, carlines i pageses. Però la seva poesia les modernitza, les fa eternes, les salva de la barbàrie de la ignorància. Deia Goethe que només la poesia ordena i estructura la imaginació i que no hi ha res més espantós que la imaginació sense gust. En Quaranta quatre cançons es recorre amb delicadesa i profunditat les evocacions que genera en l’autor els petits i grans detalls d’un poble que arrossega generacions d’homes i dones que han patit i han lluitat deixant el llegat de les pedres, els conreus, els ametllers, les vinyes i els olivers. Les costums més ancestrals s’actualitzen, recuperen la seva vitalitat i s’atansen a les generacions del nostre segle.

No hi ha llengües petites, ens recorda George Steiner, totes són finestres obertes al ésser, a la creació, per molt reduït que sigui el seu espai demogràfic o ambiental. Sense paraules i sense fe en les paraules no podríem viure. Davant d’aquest monument de paraules clares i transparents, arrencades de la parla acumulada segle rere segle, Ramon Cardona construeix la realitat i l’imaginari de Verdú. Transcric un altre bocí d’aquesta sensibilitat exquisida:
La lluna plena sobre Verdú és un tros

de codonyar que arrenca el bull

a les teulades, un degotim de macabeu que

daura la pell aspra i seca de les magranes.
Gràcies, Ramon, perquè he entès Verdú d’una altra manera, una mirada poètica i tendra, he sentit com els cops de les paraules em feien veure una realitat invisible però molt autèntica.

Pròleg de Lluís Foix al llibre Quaranta-quatre cançons i un poble, de Ramon Cardona, publicat per l’editorial Neopàtria.  

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email