A cop d’enquestes

Artur Mas i Oriol Junqueras

Cada setmana es publiquen un parell d’enquestes com a mínim sobre el que pot passar a la tardor. La més recent, la del CEO, assenyala un lleu retrocés del vot independentista. CiU aniria lleugerament a davant d’ERC però junts aconseguirien 65 escons per la banda alta de la forquilla del sondeig. El partit presidit per Artur Mas hauria perdut gairebé la meitat d’escons d’ençà del 2012. Amb els 11 que podria aportar la CUP seria factible una majoria parlamentària, però insuficient per proclamar la independència l’endemà, si es té en compte els dos terços que serien necessaris per a una ruptura d’aquesta magnitud, tal com preveu l’Estatut vigent.

Queden set mesos de campanya i les discrepàncies de tots contra tots seran freqüents i inesperades. El front judicial anirà cridant uns i altres als tribunals, esquitxant la imatge dels que han estat els grans partits fins ara. El fet és que després de dos anys de campanya, manifestacions i declaracions per arribar a la independència mitjançant les urnes, el que ens diu el CEO és que els clarament independentistes arriben a un 44,1 per cent mentre que els contraris a la independència sumen un 48 per cent.

Hi ha dos fets remarcables en l’última remesa demoscòpica. El primer és que CiU i ERC no sumen una majoria. Segon, que Ciutadans i Podemos empaten i arriben plegats a 34 escons. Ciutadans ja fa un temps que fa política d’oposició sense cap responsabilitat. Albert Rivera ha fet el salt a les televisions madrilenyes que tenen una forta penetració a Catalunya. Podemos ha pujat de forma tan espectacular també perquè les seves figures s’han aprofitat de les televisions estatals i han connectat amb el descontentament que la crisi, la corrupció i l’atur han creat en amplis segments de la població.

Poden passar moltes coses, certament, en els propers mesos. Però els espectacles oferts en directe per tots plegats no han afavorit la il·lusió i entusiasme que es generaren tan massivament en les manifestacions dels tres últims onzes de setembre. No hi ha hagut llista única. Artur Mas i Oriol Junqueras diuen que volen arribar al mateix objectiu però cadascú pel seu compte. Les pressions des del govern per tal de construir una única llista independentista han estat persistents. Oriol Junqueras no vol barrejar-se amb una coalició electoral que està tacada per casos de corrupció i li fa nosa Unió Democràtica, que no passa el tall d’independència mínim.

Les baralles entre Mas i Duran són la continuació de les desavinences històriques entre CDC i UDC que s’aguditzen en cada campanya electoral, però que ara tenen més rellevància pel fet que el partit d’Artur Mas s’ha declarat independentista, després ha fet una esmena en declarar-se només nacionalista i ha tornat a manifestar que l’objectiu, segons Josep Rull, és la independència per arribar a una Catalunya més justa socialment. Duran no és independentista. A més, ha creat un partit, Construïm, del qual és el dirigent i, alhora, continua presidint Unió. Tot plegat, una mica confús.

En aquest període de transformacions de fons, el Parlament s’ha permès la desfilada de tota la família Pujol, a la qual se li ha preguntat sobre tot el que es referia a la corrupció i altres coses. Les compareixences retransmeses en directe per la televisió pública han descobert els aspectes més obscurs i poc edificants de l’expresident Pujol i la seva família. No m’imagino el bastiment d’una comissió semblant en cap altre lloc de l’Estat. Tampoc m’hauria imaginat que David Fernàndez, de la CUP, presidís amb força encert una comissió d’aquesta envergadura. Tot plegat, presenta una Catalunya en moments de canvis socials i polítics que mostren una diversitat i pluralitat que es reflecteix en les enquestes. Les nacionalitats, deia Prat de la Riba, tendeixen a tenir un estat. Però un estat no es construeix amb discursos sinó amb realitats petites que van formant una xarxa potent que arriba a ser indestructible.

L’antropòleg Eudald Carbonell deia en una entrevista en aquest diari el 15 de setembre del 2011 que “el catalanisme no pot ser excloent. I perquè aquesta refundació sigui possible s’ha de fer socialment i no políticament. S’ha de construir un discurs en què soni la mateixa música a tothom, però mai ha de ser un missatge homogeni”.

Quina serà la situació d’aquí a un any a Catalunya? Ningú ho sap. Però pot ser que no hi hagi el mateix govern a Madrid. També pot passar que a Catalunya tinguem un nou president. Una declaració unilateral d’independència la veig inviable en l’Europa d’avui. La continuació de l’actual statu quo amb Espanya no és acceptable. S’haurà de trobar una fórmula per garantir un pacte fiscal just i blindar definitivament les competències en qüestions de llengua, cultura i ensenyament.

Publicat a El Punt Avui el 15 de març de 2015

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email