Rames d’un ametller florit
La primavera arriba brusca, desconcertant, boja. Tot esclata. El dia dona passos de gegant, els ocells van i venen en estols monumentals. Les orenetes estan a punt d’arribar. Visitaran els nius que deixaren l’any passat. A sota una biga, enganxats a un balcó, arraconats a la teulada d’un corral. També venen les falcilles. Els pardals apareixen en multitud. Els coloms ja emeten aquelles esmorteïdes simfonies de campanar.
La vida hi era, amagada, quieta. Però ara es mou, es belluga, creix, verdeja i assenyala els fruits que vindran. La primavera és una sorpresa. S’atansa inexorable. El dia s’allarga. L’estabilitat ambiental es trenca, tot es regira, les olors es confonen i combaten per obtenir l’hegemonia de l’ambient.
Els dies no són de fiar. “Com s’assembla aquesta primavera d’amor amb la incerta glòria d’un dia d’abril. Tant aviat mostra tota la bellesa del sol radiant com s’enterboleix el cel per uns núvols que s’emporten tota la llum”. És una traducció lliure de les paraules que Shakespeare posa en boca de Proteus en Two gentlemen of Verona. Què gran és Shakespeare que sap trobar la veritat poètica de les emocions més ordinàries.
El vent i les pluges trenquen l’harmonia d’ambients suaus i tendres. Les ventades de llevant arrosseguen pluges persistents i copioses. Però els xàfecs primaverals són intermitents, intensos, inesperats. Les tempestes enfurismades són seguides de rajos de sol generosos que acaricien els sembrats humits i els racons dels pobles on la gent gran seu i enraona amb molt poques paraules. Es pot dir tant amb paraules velles, precises, lacòniques. Les tertúlies dels homes grans en un recer del mes de març son una de les vivències més notables que aporta la vida madura. Què bonic és observar l’aparició d’una altra primavera, la mateixa, la de sempre, la que no falla mai.
Ara vindran dies inestables. Els de plou i fa sol. Els conills salten davant dels peus. S’amaguen al cau. Són petits. Innocents. De llebres ja no en queden gaires. Però les perdius comencen a planejar on posaran el niu fugisser. Les perdiuetes són les aus més ràpides corrent pel terra. Impossible atrapar-les.
Dies de primavera, canviants, estranys, insegurs. Però plens de la vida nova, de la sàvia renovada, de la rapa que sortirà als olivers a meitat de maig, de canyes verdes que entren dintre rius i síquies. Aviat s’arrengleraran les vinyes, delicades, indefenses, exposades a una petita glaçada que assequi les futures pampes. Esperem si tot s’aguanta fins la propera lluna plena. La terra es remou, es llaura, es colga l’herba intrusa, es prepara tot el que cal perquè les collites no fallin. Si la naturalesa ho permet. Una primavera de pluges, de vents i de sol radiant són senyal de bona collita de blat o d’ordi. De moment, anem bé.
Encara que sigui tard, vull participar activament i compartir també l’ agraïment dels companys del blog per aquest article absolutament necessari, imprescindible, ple de poesía i amor per la vida.
No és una lectura, no és un article,… és una carícia.
El eterno renacer, gracias por hacer llegar la primavera en estos momentos.
Un bon capítol pel llibre que tens d’escriure aviat!
Sr.Foix: Voste te la virtut amb els seus articles, de fer-nos viure les emocions, els sentiments i la vida que la naturalesa cosmica, ens provoca a tots els esser humans i segurament a tots els animals i esser de tota mena de la creació del nostra mon i tot provocat amb concordancia… amb i desde… tambe del Univers i del nostre Sol.
Dit aixo, no puc evitar pensar que, al mateix temps que la naturalesa estar tornant a crear nova vida, tenim que al mateix temps l’esser huma la estar destruint inconscienment, inhumanament i criminalment. I tot per la cobdicia, ect. ect.
El que la naturalesa ha creat durant i empleiant mil-lions d’anys al esser huma ho estar destruint amb 50 anys, mes ó menys.
Amb egoisme i provocant desesperanza, fam guerres, ect.ect.
Es doncs curios observar la evolució que fa que, mentres uns essers humans fan el BE, voluntariament, altres esser humans van fen voluntariament, tot el MAL que poden a tort i a dret a tot arreu.
Llarga vida Sr. Lluis Foix i moltes gracies per permetrens i facilitar-nos poder donar la nostre opinió a el seu Foixblog.
Article deliciós. Quan la primavera arriba tots estem una mica millor, encara que arribi brusca, desconcertant i boja amic Foix.
Senyor Foix, quanta raó té quan diu que els vells amb poques paraules diuen tantes coses!
Un article preciós…
Sr Foix: aquests articles són una pura delícia, moltes gràcies i que el puguem llegir més primaveres!
Sr.Foix: Moltes gràcies per la seva sensibilitat.Es nota que ve de pagès. Agraït per a compartí-ho
Comparto el comentario de BartolomeC. Mañana es el dia de la Poesia y el Sr. Foix nos obsequia con un articulo lleno de vida, de ires y venires y de incertidumbre. Pues eso, de Vida.
Larga Vida a nuestro anfitrion para que nos pueda seguir dando, baños de literatura, balsamo para el espiritu y calma para el alma.
Gracias.
Feliz Primavera a todos.
Sr.Foix: a estas alturas empiezo a tener claro que la primavera no llega cuando lo dice el Corte Ingles…la primavera llega cuando Vd nos obsequia con artículos tan entrañables como este…