Canvis al Regne Unit

David Cameron i Nicola Sturgeon a Edimburg, després de les eleccions generals britàniques

El referèndum d’Escòcia celebrat el passat 18 de setembre el van guanyar els partidaris de continuar adherits al Regne Unit. Per una diferència de 10 punts. Però les conseqüències d’aquella consulta pactada han estat enormes. El Partit Nacional Escocès (SPN), dirigit aleshores per Alex Salmond, va perdre. Però a partir d’aquell moment, la força del partit independentista no ha fet sinó créixer de forma espectacular. Avui té cent mil militants més que fa un any i en les eleccions generals britàniques del 7 de maig va obtenir 56 dels 59 escons que Escòcia envia al Parlament de Westminster de Londres.

Els escocesos van fer fora el laborisme que els representava majoritàriament i es van permetre la ironia de deixar un diputat per cadascun dels partits amb seu a Londres. Com si volguessin certificar amb aquesta mostra de representació ínfima que els temps havien canviat. Els conservadors de David Cameron van guanyar inesperadament per majoria absoluta i no haurien de tenir cap prevenció per administrar-la discrecionalment durant els propers cinc anys. Però no ho faran perquè han arribat a la conclusió que l’Estat britànic necessita una profunda reestructuració, i per això necessiten un consens general. El sistema electoral castiga els partits que no guanyen en les circumscripcions úniques.

La gran amenaça d’UKIP es traduí en 12,6 milions de vots i només va aconseguir un sol diputat a Westminster. No té proporcionalitat el fet que cinc milions de vots emesos per partits minoritaris només s’hagin traduït en dos escons. Les regles sempre han estat així. I precisament per aquestes regles de vots concentrats el SNP va aconseguir una majoria mai vista a Escòcia. En comptes d’agitar la majoria absoluta des de Londres, el govern Cameron ha decidit un procés de descentralització que afectarà molt Escòcia però també moltes ciutats del nord d’Anglaterra que tenen la voluntat de tornar a gaudir de l’esplendor de l’època victoriana.

Els nacionalistes escocesos van plantejar la campanya en l’eix nacional però sobretot en l’eix social. Nicola Sturgeon, succeí Alex Salmond quan aquest abandonà el lideratge del partit. Amb només set mesos ha aconseguit l’aclaparadora majoria a les generals fent especial esment en el caràcter social del seu programa. No ha renunciat a la independència sinó que ha fet que una majoria d’escocesos li fessin confiança per defensar millor els seus interessos a Londres. No va fer una crida a la unitat nacional sinó a la millor gestió de les qüestions del seu país davant Londres i Brussel·les.

La qüestió escocesa i les desigualtats entre Londres i el sud d’Anglaterra amb la resta del país ha provocat que un govern conservador engegués una política de descentralització política i administrativa que s’havia amuntegat a Westminster en acabar la guerra i construir l’estat del benestar en aquell govern laborista de Clement Attlee en què Ernest Bevin i Aneurin Bevan en serien els principals impulsors.

El setmanari ‘The Economist’ fa un estudi aquesta setmana ressaltant les presses del govern Cameron en distribuir millor la riquesa i retornar a les grans ciutats les facultats que havien perdut. Set de les vuit ciutats angleses més grans fora de Londres tenen un PIB per sota de la mitjana nacional. A Alemanya, per contra, les vuit ciutats més grans sense comptar Berlín tenen uns ingressos per càpita superiors a la mitjana nacional. El govern de Londres recapta el 95% dels impostos de tota la Gran Bretanya.

El govern Cameron havia considerat fer una revisió d’aquests desajustos tan escandalosos. I en guanyar les eleccions s’ha posat en marxa un pla per dinamitzar les grans ciutats del nord, les que van fer gran l’imperi des de la Revolució Industrial, i construir una xarxa d’infraestructures que li permetin tornar a tenir l’orgull de les èpoques victorianes. El que va ser primer ministre britànic Neville Chamberlain deia que li havia agradat més ser alcalde de Birmingham que cap del govern de Londres. Va ser qui va anar a Munic i va pactar amb Hitler l’any 1938. S’hauria compromès, el govern Cameron, a proposar una descentralització tan important si no hi hagués hagut el referèndum d’Escòcia? Possiblement, no. Però també és cert que a la Gran Bretanya hi ha un fort moviment descentralitzador propiciat per l’hegemonia política, econòmica i administrativa de Londres.

El Regne Unit ha deixat de ser un imperi i no sap quin és el seu paper en el món. Aquesta sentència la va dir l’ambaixador nord-americà a l’ONU, Adlai Stevenson, als anys seixanta, quan Anglaterra apareixia com la gran derrotada de les guerres que havia guanyat. Anglaterra no deixarà de ser ella mateixa. Però haurà de comptar també amb Europa. Si en el referèndum sobre la pertinença a la UE es mostrés partidària de la sortida,
Escòcia no hi estaria pas d’acord. Els escocesos han sacsejat les estructures territorials britàniques.

Publicat a El Punt Avui el 7 de juny de 2015

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email