La BBC, una catedral en perill

Anagrama de la BBC

La BBC és una marca genuïnament britànica. Durant anys i panys ha transmès la visió del món que sortia de Londres. En la majoria de despatxos dels presidents i primers ministres de la Commonwealth, des de Zàmbia fins a l’Índia, hi ha un petit aparell de ràdio que sintonitza el servei del World Service. La mateixa tonada d’entrada, des de temps immemorials, arriba cada hora per informar el món. Avui en dia, la televisió potser és més àmpliament seguida però la marca de la ràdio encara perdura. Per la BBC hi han parlat en moments crítics de la història del segle passat personatges tan rellevants com el general De Gaulle, en aquella al·locució cèlebre del 18 de juny de 1940; Thomas Mann parlant en alemany, des de Los Angeles, als seus compatriotes sota el jou del nazisme; Winston Churchill des del seu búnquer prop de la residència oficial, reis i reines, acadèmics, historiadors i actors com Lawrence Olivier o John Gielgud. Vull fer un homenatge a Josep Manyé, que durant la dictadura franquista emetia en català i en castellà, amb el pseudònim de Jorge Marín, donant una visió de la realitat del món per a oients espanyols i catalans.

Ell em va ensenyar per primer cop aquella venerable casa de Bush House, la seu de la British Broadcasting Corporation. Va ser en una visita posterior que el director de l’emissora em respongué la pregunta de quantes persones treballaven dient-me que “aproximadament la meitat”. Quanta raó que tenia. És un principi gairebé universal en tot tipus d’empreses arreu del món. Quins temps aquells anys de la guerra freda i de la descolonització massiva de l’imperi, on hi havia periodistes de desenes de països, molt sovint exiliats, que informaven de tot el que passava a les seves pròpies societats.

He conegut molts corresponsals de la BBC anant pel món. Van lleugers d’equipatge, fins i tot els que ara es dediquen al periodisme televisiu. Una llibreta i un bolígraf, un micròfon i una càmera, un anglès culte i una gran curiositat.

Anglaterra ha aconseguit que el seu idioma sigui imprescindible globalment, com el llatí era llengua franca a l’edat mitjana. L’àcid escriptor Bernard Shaw deia que quan un anglès obre la boca ja se sap el sou que guanya. Exagerat però bastant real. Un anglès parlat amb l’accent forjat a Eton, Oxford o Cambridge obre les portes a la diplomàcia, la banca, el periodisme o la política.

Els anglesos són grans viatgers, aventurers i descobridors. Molts s’exilien voluntàriament per deu o vint anys. Saben que en repatriar-se sintonitzaran la BBC i els obrirà els informatius amb la mateixa sintonia. A l’hora del te seguiran escoltant la sèrie The Archers que des del primer de gener de 1951 fins avui emet episodis de la vida rural en un poble imaginari d’un indret indeterminat d’Anglaterra. Els actors han anat canviant perquè els titulars s’han mort o perquè els que feien de nens o de joves han anat fent-se grans i han estat substituïts. Dels que han treballat a la sèrie n’hi ha més de morts que de vius. Però la sèrie continua. Com també segueix en escena, de dilluns a divendres, The Mousetrap, (La ratera) d’Agatha Christie, que es va estrenar el 6 d’octubre de 1952 i no ha fallat mai des de llavors. Es pot dir, per tant, que un anglès que retorna al país trobarà moltes coses al seu lloc.

Haurà canviat, això sí, la política i els temes de debat. Un govern conservador o laborista i, en el cas actual, amb la mateixa reina que porta la corona des de 1953 i que és respectada per tothom, fins i tot pels pocs republicans britànics, una espècie estrambòtica en un país de tradicions.

Bé, aquesta insígnia inconfusible britànica, la BBC, travessa temps difícils. Fa uns mesos han sortit tota mena de detalls macabres, com les conductes pedòfiles d’algunes vaques sagrades del periodisme de la BBC com el comediant Jimmy Savile, que era venerat per milions de britànics i s’ha sabut que era un monstre pervertit. Ja havia traspassat en saber-se més o menys en detall l’abast dels seus abusos.

Però l’amenaça del govern Cameron és també inquietant. El ministre de Cultura ha avançat un projecte per fer una reforma sense precedents que deixaria la BBC en una ombra del que ha estat durant més de 90 anys. Entre les opcions hi ha l’externalització del servei mundial que és la marca més emblemàtica de la cadena pública.

Cada britànic amb televisió a casa seva paga a l’any 208 euros, independentment del salari, de l’edat o de l’ús que en faci. El govern diu que aquest sistema és regressiu i que s’ha de canviar. En acabar el 2016 s’exhaureix l’actual contracte. Se n’ha de signar un per als pròxims deu anys. La catedral del periodisme mundial està en perill.

Publicat a El Punt Avui el 19 de juliol de 2015

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email