El sol d’agost s’apaga lenta i inexorablement a Ponent
Dia d’una gran plenitud. Els últims dies d’agost obren les portes de la maduresa dels fruits. És temps de recollir. El sol vermelleja tímidament a trenc d’alba. La silueta del campanar es presenta amb ombres precises i misterioses. Toquen els quarts i les hores. Les campanes no fan mai vacances. Acompanyen el son dels que dormen o bé recorden l’inexorable pas del temps dels que frisen per començar a caminar a la fresca de les primeres hores del dia. La gent gran camina més. Perquè no dorm o perquè ha de fer exercici.
A les set del matí hi ha silenci. Només el soroll difús dels cotxes que passen a la carretera de la vall, una mica lluny, donen constància de que el día ja branda. Els rajos de sol penetren directament a la vista. La visera de la mà és inevitable en aquestes hores enlluernadores.
Enguany, les orenetes i les falcilles no són tan abundants. Potser és la sequera. Els conills salten pels camins i busquen les marjades per amagar-se als caus. Avui n’he vist un de mort al mig del camí. Les perdiuetes ja són grans i han abandonat la camada de la parella que les va covar abans de la sega. Coloms i tudons canten des d’indrets no identificats. El mateix passa amb les granotes i altres animals que viuen d’amagat. Els rap penats fan respecte quan cabriolegen als nassos del personal en entrar a la nit fosca. Són animals que habiten en les tenebres.
Els gats i gossos donen voltes pels carrers poc freqüentats. Trenquen el silenci estiuenc amb corredisses o bé buixint esporàdicament. A l’agost a les set ja és fosc, diuen els més antics. Certament, el dia s’escurça i el calor perd la intensitat dels fatigosos dies del mes de juliol.
Els grills i les cigales canten sense esme. És un só persistent, inútil, canten per cantar, perquè no tenen res més a fer. Però són la constància que l’estiu encara no ha marxat del tot.
Les figueres van madurant gradualment el seu fruit. És un dels arbres més antics, mediterranis, bíblics, que té arrels poderoses que cerquen l’aigua i poden destruir una cisterna que estigui a la vora. No aboquen tot el fruit d’una vegada. La visita a la figuera és esporàdica. Sempre se’n cullen unes quantes. Des de meitats d’agost fins a finals de setembre.
Les figues es posen toves, pansides, pengen del mànec que en el seu moment es trenca i cauen a terra. Cal collir-les quan el seu coll es torça i conté la dolçor més característica d’aquestes terres de secà.
Les vinyes encara són verdes del tot. Les sarments amaguen els raïms que comencen a groguejar. La maduresa s’atansa i la verema és qüestió de dies. Quin caprici més antic és anar arrencant grans de raïm per provar si són madurs. Ho són. Tot es madur en aquest final d’agost.
Queden encara fent-se, madurant, les nous, els codonys i els palosantos. Les ametlles ja s’esberlen i s’han de collir abans de que una pluja o una ventada les faci caure a terra. Ens dirigim cap a la tardor, la trencadissa dels colors, el recull dels fruits. Tot arriba de manera inexorable, metòdica, sense fallar mai.
La naturalesa no viu els cicles de la política ni dels capricis que tot sovint ens neguitegen. La naturalesa és sòbria, tranquil·la, que exhibeix les seves lleis exactes. Hi ha una vella dita que ve de lluny que diu que «Déu perdona sempre, l’home alguna vegada, però la naturalesa no perdona mai». Si goses alterar el seu curs natural, la seva potència aclaparadora, els seus ritmes, s’hi torna. I a vegades, ho fa de manera desproporcionada, emprenyada, injusta i venjativa. No és aconsellable menystenir-la.
Sr Foix: Una delícia, com sempre, llegir-lo quan parla de les seves coses properes.És un petit repòs enmig de tant desori. Cal reposar i obrir els sentits a les coses properes, aquelles petites coses que conformen les nostres vides i que, sovint, no sabem valorar..
Per cert,» buixint» vol dir bordant? no ho he sabut trobar…
http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=buixir
Gràcies,Francis…..se’m podia haver acudit.El Pompeu no ho contempla ( buixarda,buixol,buixot) i para de comptar( edició juny 1981)…..cal actualització!!!
Fantàstic article. Gaudim amb la seva prosa.
Però en desacord amb la visió un xic apocalíptica del final. Les lleis de la natura són per a viure-les i també per adaptar-les. Lleis tan inexorables com la de la gravetat, ben modificada ens permet enlairar avions i viatjar pel món. Lleis com la d’Ohm que també es de la natura, ens diexa escriure a un ordinador manegat per semiconductors.
L’ordre natural es pot adaptar, com podem regar el secà i adobar l’erm. I oferiri els fruits a més gent que no només els propers.
Els cicles anuals de la natura son curts. Hi han cicles de mil·lenis i d’altres de poques hores com els circadians (circa-dia, més o menys un dia). El que hem d’aprendre és a navegar els cicles, com els mariners naveguen les onades.
A banda, la naturalesa pot ser cruel i desproporcionada àdhuc sense provocacions i això poc podem fer per canviar-ho.
El que cal és que els homes, els humans, siguem capaços de entendre que respectant la natura ens respectem a nosaltres mateixos. A tots, però, sense exclusions de color d pell, llengua o idees.
Gràcies. un cop més, per escriure.
Quina delicia de comentari..!! Desiderio ,Gracies.
Aquest es un article molt bonic que cal guardar per incorporar-lo al proper llibre que espero ja hagis començat a escriure, o que ho facis ben aviat.
Quina prosa més maca i quan reflecteix el paissatge i els sentiments. Encara tenim molts indrets per gaudir. Els ajuntaments hauríen de vetllar per que la modernitat no destrossi els paissatges i la natura. Es possible. A molts llocs ho és. Cal lluitar contra la especulació. Aixó depén de cada municipi. Al tanto!!
Albert:
A Lleida encara diem collir bolets, plegar cargols i ens emportem un badall, no un entrepá, per esmorçar.
Salvador de Lleida…prenc bona nota…Cuants i cuants mots i paraules del català, s’han perdut ó están en vies de perdres…degut primer a la obligació que ens va esser imposada per la dictadura i desprès per la convivencia amb els apreciats i estimats…nou vinguts. Com tambe, ultimament per la Televisió, ect.
…és la prepotencia, la soberbia i la ignorancia, les que ens fan pensar que som el malic del món i que podem dominar la natura…Ja ho diuen que «la ignorancia és molt atrevida»….
Potser el món, és com és, perque prevalen sempre els instints, per sobre de la raó, però…perquè prevalen els «mals instints» per sobre dels «bons»…??. Els dimonis guanyen la partida, en aquest món cada cop més incomprensible….Si com deia Kant, l’ home és bo per naturalesa…perquè el món, és com és ??
La natura no perdona mai, diu el Sr. Foix…Si Deu va crear la natura, contradiu el seu propi i principal precepte, el perdó. Què vol dir això ??… que la llei de Deu és una invenció de l’home ??…que la natura no és governa per sentiments, simplement és la llei del més fort i que res té a veure amb la llei divina…??…segurament si. Tan sols és un compendi de lleis físiques i quimiques que tiren pel dret i res saben d’atributs humans…de tot allò que és pròpiament humà, …i malgrat tot, els humans en formem part …i és tan bonica, tan generosa, tan poderosa….i tan…tan…
Carammmm !!! Sembla que avui m’he llevat molt trascendental !! No m’ho tingueu en compte !!!…sigueu generosos amb aquest compendi de tonteries sense cap sentit que acabo d’escriure…..en fi, potser és que encara no he esmorzat…..
Sr.Foix: Voste empra un vocabulari, que el conec perque s’empraba normalement cuan jo era petit. Era la época dels cavalls, els carros, l’alfals, les vaques, les gallines, els anecs, els conills, els corrals, la era, la sega, la brema, l’espigolar, el segar, el pagés, l’aixada, el femer, l’arada, el galliner, la falç la dalla, ect. ect. …
Pero a la ciutat s’ha perdut per sempre mes. Els infants d’ara i els de totes les edats fins a la adolescencia e inlus molt mes endavant nomes coneixent les paraules emprades a la informática, l’internet, ect. incluits els whatsup, els twiters, ect. i no els hi parlis de l’aixada,la era, ect. perque ja no sabem de que va…pero tampoc els hi interessa.
El ser huma…» home » …ha destruit amb nomes uns 60 ó 70 anys la major part de tota la natura del nostra mon. I com que no en te prou amb aixo, siclicament, l’home, tambe es destrueix asi mateix, provocan fam, guerres i destrucció masiva del animal homa.
Esclar que la natura, com voste diu, es venja… amb tante destrucció del seu propi sistema, s’ha l’hi altera els seu equilibri i es cuan es desencaden les potentes forces cuasi atòmiques que ho destrueixen tot el seu pas. Exemple: L’home está alterant personalment, el cosmos terraqui i la natura idem… l’equilibri del gel dels polos de la terra, ect…Com tambe l’equilibri del tant necessari oxigen del planeta, al talar sense limits els boscos, ect,…de la amazonia del Brasil. …
Nomes amb uns 70 anys l’home a destruit el que a la natura l’hi Segurament tenim el be i elmaladintre nostreha costat mil-lions i mil-lions d’anys crear-ho i construir-ho.
¡ Molt Segurament tenim el be i el mal a dintre nostre !
P.D. Correcció d’error de teclat. Doncs a n’el penultim paragraf, cuan estaba escribint la primera linia… de cop i volta ha desaparegut el que estaba escribint.
Doncs ha de dir correctament: » Nomes amb uns 70 anys l’home ha destruit, tot alló que a la natura l’hi a costat mil-lions i mil-lions d’anys el crearo i que funciones.»
Esclar que la natura es venjará…cm voste ens diu… I de fet… ja ho está fent…
Sr.Foix: en efecto, la naturaleza no perdona nunca y al paso que vamos, nos veremos leyendo alguno de sus increibles artículos a nuestros nietos, el día que tengamos nietos, para explicarles cómo era esa naturaleza que Vd nos describe siempre con tanta belleza… y no sabremos explicarles cómo hemos sido capaces de destruirla…cómo fuimos capaces de despreciarla tanto…