Barcelona, romàntica i festiva

Una de les manifestacions multitudinàries de les últimes Diades.

Barcelona, finals d’agost. Calor i humitat. Els autobusos de dos pisos, turístics, llencen explicacions confuses, incertes, sobre la ciutat. Quines vaguetats diuen els guies turístics. A l’hora de la migdiada sel’s sent amb gran claredat. No hi ha trànsit. La ciutat està quieta. Espera esdeveniments més multitudinaris. N’hi haurà. Barcelona és ciutat amb moltes facetes. Una d’elles és la facilitat en que la gent surt al carrer.
Per qualsevol cosa. Per comprar, per passejar el gos, per passejar Rambla amunt i Rambla avall. Hi ha una cosa, en tota la immensitat d’Europa, semblant a les Rambles? No en conec cap. S’atansen les manifestacions de la Diada, dels mítings de la campanya electoral, les concentracions de la Mercè. Barcelona té tendència a sortir al carrer. S’entén
Chaves Nogales ja ho advertia en les seves cròniques de 1936 quan la comitiva per rebre al president Companys reunia un milió de persones des del camp d’aviació de Castelldefels fins a la Plaça de Sant Jaume. Les esquerres del Front Popular havien guanyat les eleccions del 16 de febrer de 1936. El govern sencer, amb el president al cap davant, havien estat empresonats al Penal de Santa Maria. Tornaven triomfants després de més quinze mesos empresonats. Com es pot viure serenament encabit en un pis de l’eixample, sense ascensor, una aire condicionat insuficient, soroll del carrer i dels veïns?
Un dels encerts de la Barcelona maragalliana i la dels seus successors ha estat col·locar bancs per seure als carrers. Gran decisió. El barceloní camina i observa. Hores i hores. Però vol seure. La idea de sembrar de bancs les avingudes principals de Barcelona la trobo adient. Necessària. Ada Colau ho continuarà, n’estic segur.
El calor d’aquests dies finals d’agost amaga moltes realitats. La migdiada del personal és silenciosa, llarga, morta. Com si fóssim a l’Andalusia més fregida pel sol que ho rosteix tot. En aquests dies el barceloní busca el recer de l’ombra. La de les cases o la dels plataners. La dèria de plantar arbres a Barcelona és antiga. En planten els ajuntaments o els privats. Hi escassegen els parcs però hi abunden els arbres.
Caminar en solitari per una Barcelona que sua a raig fet és gairebé una temeritat. No porta enlloc. Especialment un diumenge d’agost a la tarda. Quan es gira la fresca les avingudes s’omplen de gent que passeja, va en bicicleta, corre. El barceloní no pot romandre a casa. Necessita sortir, respirar, veure, mirar i espavilar-se.
Els ramats de turistes no afecten la vida de la majoria de barris. Són guiris que passegen les enormes penques de cansalada pel centre de la ciutat que té un flaire de carn sòlida, desprotegida, rogenca per les llargues estones a la platja. No fan nosa. Simplement són gent transitòria, que porta negoci, que menja, s’emborratxa, s’adorm tard i es mou en petites maletes que emeten el mateix soroll insuportable de les rodes que travessen les voreres.
En una setmana, Barcelona serà del tot diferent, trepidant, oberta, manifestada, reivindicativa, romàntica i festiva.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email