El principals candidats de la candidatura de Junts pel Sí, encapçalada per Raül Romeva
Les eleccions d’avui obren un nou panorama en la política catalana i espanyola. Són autonòmiques però se’ls vol donar caràcter plebiscitari tot i que no tots els vots tindran el mateix valor. El fet és que avui al vespre, independentment dels resultats que surtin de les urnes, s’obrirà una nova etapa en la política catalana i en les relacions institucionals entre Espanya i Catalunya.
Un cop més, Catalunya forçarà un canvi en la política espanyola tal com ha estat palès en els últims cent anys. Això no vol dir que els catalans hagin sortit més enfortits de les confrontacions amb Espanya. Aquest cop, però, la situació és diferent. No es tracta de seguir els paràmetres històrics del catalanisme polític que consistien, bàsicament, a reclamar més autogovern per a Catalunya i participar activament en la modernització d’Espanya.
Aquesta trajectòria ha canviat. Una part important del catalanisme polític ha decidit tirar pel dret i plantejar als catalans si estan d’acord a obrir un procés que ens porti a la independència en els pròxims divuit mesos al marge que el govern de Madrid i l’Estat en el seu conjunt hi estiguin o no d’acord. Aquesta és la qüestió que avui respondran les urnes.
Si la candidatura híbrida de Junts pel Sí obté majoria absoluta, a partir de demà es donarien els primers senyals que el nou govern iniciaria el procés tal com està determinat en el darrer full de ruta. El que caldrà fer en primer lloc és la constitució del nou Parlament i que el president o la presidenta de la Cambra cridi el diputat de la llista que pugui formar govern en una primera o segona votació.
Un resultat majoritari de la llista presidida per Raül Romeva faria que es complissin els pactes implícits entre CDC, ERC, l’ANC, Òmnium i altres personalitats de la candidatura i que es designés Artur Mas com a candidat a presidir la Generalitat.
Si la majoria de Junts pel Sí és insuficient i necessita el suport de la CUP, la situació canvia substancialment. No tant perquè les dues llistes no vagin en la direcció de la independència de Catalunya sinó perquè no coincideixen ni en el calendari ni en la persona que hauria de presidir la Generalitat. Aquesta és una possibilitat que no cal descartar i que requerirà feixugues converses i negociacions entre els clarament partidaris de la independència.
La possibilitat que l’independentisme no guanyi majoritàriament obre unes perspectives molt diferents que, en tot cas, farien força difícil la formació d’un govern estable i l’elecció del nou president de la Generalitat. Els partits que no opten per la independència són massa heterogenis per posar-se d’acord per als pròxims quatre anys.
Però caldrà tenir en compte també a partir de demà que el proper president de la Generalitat haurà d’establir algun tipus de relacions amb el govern Rajoy i amb el que el vingui després de les eleccions generals del mes de novembre. Catalunya no serà acceptada com un nou estat d’avui per demà per la Unió europea i tampoc per la comunitat internacional. La política de Rajoy sobre el conflicte plantejat pel govern de Catalunya s’ha refugiat en un silenci constant, en una mena de paret que tornava totes les pilotes llançades des de la Generalitat i que ha consistit fins ara a donar cops de Constitució i de lleis sense buscar ocasions per asseure’s i parlar del problema.
Em sembla que aquesta resposta legal i quietista no pot continuar. Les lleis s’han de complir, naturalment, però també es poden canviar o bé trobar dreceres interpretatives que permetin arribar a acords mutus i estables. Veig difícil, per no dir impossible, que la desconnexió amb Espanya es pugui fer sense un pacte amb l’Estat. En tot cas, veig innecessari accelerar el procés si no es té ben lligat el suport europeu i internacional, que fins ara no hi ha mostrat cap entusiasme.
Potser els interlocutors han de canviar per tal de trobar un espai de negociacions que permeti evitar una confrontació que seria perjudicial per a Catalunya i també per a Espanya. Cal esperar, però, els resultats de les urnes aquesta nit per veure de quina força disposen els partidaris de la independència i els contraris a la secessió.
En tot cas, el que sí que es pot entreveure és una reforma a fons de la Constitució en un termini no gaire llarg. Una Constitució que ha quedat encotillada per les transformacions socials, polítiques i econòmiques que s’han produït en els darrers anys. Cal un canvi de gran profunditat. I penso que Catalunya hi ha de participar, tant si vol assolir la independència com si aspira a un reconeixement just i equitatiu que blindi la llengua, la cultura i el pacte fiscal.
Publicadt a El Punt Avui el 27 de setembre de 2015
Estereu tots/totes d’acord de que trobem a falta molts dels antics companys/nyes antics i sabis opinadors/res del nostre estimat foixblog del Sr Lluis Foix. ¡ Els trobo a faltar !
Estoy seguro que siguen al pie del cañón Albert y siguen el Blog, otra cosa es ponerse a opinar con tanta tensión como la que vivimos ultimamente…
Estic d’acord.
Parlant la gent s’entén”, diuen. Jo crec que, en general, la gent s’entén molt poc. Ara bé: l’única manera possible d’entendre’s és parlant. Només que això de “parlar”—de parlar per entendre el proïsme i per fer-se entendre per ell—no és cosa que es produeixi sempre en condicions mitjanament favorables. Si fem un recompte i una estimació de les paraules que al cap del dia encreuem amb la gent del nostre entorn, i n’analitzem l’abast i l’eficàcia, comprovarem que a penes ens han servit per a res. En realitat, sí, ens han servit per a molt: per a donar un ordre o un encàrrec, per a referir un acudit o una notícia, per a precisar un negoci o una nimietat familiar, i d’altres operacions de tràmit social, que, certament, constitueixen la part més voluminosa i urgent de la nostra vida pràctica. Però, ben mirat, tot això és encara “anterior” al propòsit i a la necessitat d’”entendre’ns”: d’entendre’ns els uns als altres, i d’entendre pelgats els problemes i les esperances que tinguem en comú. Parlar d’això últim és “conversar”. Et terme “conversa, en efecte, sol admetre aquesta accepció lleument restringida: es tracta d’una forma de “parlar-nos”, no massa mediatitzada per la pressa, i amb temes que, fins i tot partint del més trivialment anecdòtic, apunten a qüestions més vastes o penetrants. I la veritat és que no resulta freqüent de trobar enlloc massa “conversadors” de bona pasta. Hi ha un “art de conversa” que pocs poseeixen o aprenen. No és la mateixa cosa garlar que conversar, i tan abundants com els garlaires són d’escassos els conversadors.
Joan Fuster, L’home, mesura de totes les coses. Barcelona: Edicions 62, 1992.
francisblack, Joan Fuster ho definía molt be. Moltes gracies per la cita. Ens has fet meditar.
https://www.youtube.com/watch?v=1vrEljMfXYo
ja ho diu la dita : «..molt xerrar per no dir res…»
Al conectar Internet Explorer leo…lo que pone MSN… » Rajoy y Mas se enrocan en sus posturas » Publicado por …El Pais » …y recuerdo entonces a Clinton, cuando respondió más ó menos… » Is the Economy…stupits »
Visto lo visto y teniendo en cuenta que ya levamos 8 años de crisis, con el consiguiente desamparo por el paro…pienso que los políticos actuales, no poseen el talento y la capacidad necesaria para solucionarnos, a los ciudadanos de a pie, el repetido desamparo del paro.
Y encima no dialogan y proponen soluciones…Que si las hay…
Por lo que pienso que …no nos sirven ya…pues nos hacen perder el tiempo de nuestras vidas…¡ Vayanse Ilustrisimos Señores…en bien de todos !
Albert, siempre hemos hablado de dos realidades, las que viven los que viven de nuestro trabajo y la que vivimos los que mantenemos todo el sistema…se han creado estructuras de intereses tan grandes que cada día cuesta más mantenerlas y siempre a costa de nuestro esfuerzo…
Si senyor…!!!
BartoloméC, No tengo nada que decir. Porque dices la pura Verdad.
Recuerdo que hace muchos años, un andaluz que barría, la calle y con el cual muchas veces dialogaba, me dijo sabiamente » Estamos solos ante el peligro «.
Y pienso que el verdadero peligro no son los presuntos corruptos, si no que, el gran peligro son los PRIVILEGIADOS PANZACONTENTOS que lo toleran y lo fomentan a veces a golpe de LEY de presunta conveniencia y decreto.
P.D. También pienso que los grandes partidos políticos con sus dirigentes a la cabeza, cuando ocupan el poder, se vuelven automáticamente en » panzacontentos » debido a sus ingresos legales, pero millonarios en euros, ( Que en pesetas son muchisimos más millones )…se olvidan de los ciudadanos de a pie y presuntamente algunos demasiados…ya van de Bar y de Cenas y otrosprefieren el Peix al Cobe.
El resultado es que el ciudadano les ha perdido la confianza y ya no les quiere ni ver…porque él sigue desamparado.
Para el buen ….
P. D. Y siempre todo ocurre bajo » La LEY » y siemrpe con la Ley. Pero el desamparo y el paro…sigue y sigue…Mientras los panzacontentos se enrocan…pues tienen sus vidas aseguradas millonariamente de por vida. Al menos asi lo creen.
Como siempre, en Catalunya nos movemos entre el «seny y la rauxa».
La rauxa creada por una ilusión colectiva choca con el seny.
Después de celebradas las elecciones, las opiniones que no certezas oidas por todos, han pasado por el crisol del seny.
¿De que sirve obtener una mayoría de independentistas tanto en escaños como, al parecer empate en votos, si el gobierno central, simplemente no la reconoce?. Es que un cambio de gobierno central posibilitará este cambio constitucional?. ¿Dialogará? ¿Le obligará Europa a dialogar? ¿Y con que fuerza? Solo que España amenace a salir del club, se amenaza al Euro y con las cosas de comer no se juega.
Supongamos este escenario superado y que España no pueda oponerse a la independencia de Catalunya.
Ahí puede doler de verdad. España no reconoce ningún acuerdo bilateral con Catalunya. Por ejemplo el régimen bilateral de pensiones.
Para acceder a una pensión en España, es necesario haber estado de alta en la Seguridad Social en los últimos años (creo de 2) si se llega de desempleo o situación asimilada.
En consecuencia, al no cotizar en España, no hay situación asimilada dada la ausencia de convenios bilateralesy así se pierde el derecho a la futura jubilación.
Otro tema es las pensiones que ya paga el Estado. Son derechos consolidados y estas pensiones quedan al albur de la capacidad económica del fondo de reserva de la Seguridad Social. Y ya sabemos como de menguado está por los años de crisis.
Oir que se quiere conwservar el DNI y el pasaporte europeo, dá grima.
Si se reprocha a Rajoy que no habra diálogo, ¿que se debe reprochar a quien juega al poquer con los derechos individuales?
Sr. Foix :
Obtenir d´Espanya un cambi en la Constitució que blindi la Llengua i la Cultura es posible. El Pacte Fiscal no els en donarán mai.
En un escrit anterior deia que si al deute español, li sumen les subvencions a la Banca i Caixes, Espanya entra en quiebra.
Si deixa de percebre el PIB Catalá, TAMBÉ.
No pienso decir nada mas hasta que el Sr. Foix se pronuncie y nos ilumine, ja que tots plegats vamos con las luces de posicion (cada cual las suyas) y necesitamos luces largas.
Si que ho necessitem.
Dogbert, yo sólo hablaré en presencia de mis abogados…
«El que este libre de culpa que tire la primera piedra» y Aznar ha tirado un gran pedrusco. No hay como tener un ego enorme.
La vuelta del Cid Campeador siempre ha volado sobre el nido del cuco Francis…
..parece como si se sabiera un dios…este hombre…
Si que necessitem el punt de vista del Sr. Foix, sobretot com a punt de referencia del panorama….però el Sr. Foix no vol la independencia…..i jo si, o un estat federal també m’estaria bé…però amb un país com España veig més complicada la opció federalista que no pas la independencia…..
Si alguien no quiere salir presidente de la escalera que pida el apoyo de Miquel Roca.
A mi em preocupa qui serà el lider polític interlocutor al Govern d’España per poder negociar amb el govern de Catalunya.
Felicitaciones a rosamaria. Yo no vote
Gracias francis. Estoy muy pero que muy satisfecha.
A los que pretenden desinflar el globo,….Ciutadans…ya despertaràn…es cuestión de tiempo….solo hemos de esperar a la primera votación del Parlament.
Solo indicar que Mariano Rajoy gobierna a placer desde Madrid con mayoría absoluta de escaños y con un 41 % de votos.
El Parlament de Catalunya tendrá 72 escaños, muy por encima de la mayoría absoluta y con un 47 % de votos ( sumando la CUP)
Ahora negociaran, supongo que Convergencia tendrá que dar un paso atrás, Erc se convertirá en el centro y la Cup ocupara la izquierda. En Navidad más.
Lamento no participar de la vostra alegria/ eufòria.
Sóc catalanista i estic molt preocupada: Mai en tota la història recent els parlamentaris clarament anticatalanistes havien arribat a ser tants, 36.
Parlamentaris en contra de la immersió lingüística que tant de bé ha fet a Catalunya per cohesionar-la.
Els tapats del PP han fet bé la seva feina, aprofitant la pressió que des dels partits indepens s’ha exercit sobre la població catalana «obligant» a triar entre Catalunya i Espanya.
A més, poden ser també molts a Madrid a partir de Nadal. POBRA CATALUNYA!!!
I encara més, CD i ER teníen 71 diputats i ara en tenen 63 On és la victòria?
dolors….llegeix atentament l’enllaç que adjunto….i no deixis que ningú t’enganyi ni et desinfli…
Qui governa ?..els escons ?? o els vots ??…ja despertaràn a la primera votació del Parlament…..
Marianico governa a Madrid amb majoria absoluta d’ escons i el 41 % dels vots…nosaltres tenim majoria absoluta d’escons i el 47 % de vots ( comptant a la CUP)…
http://www.vilaweb.cat/noticies/enhorabona-i-ara-no-deixeu-que-ningu-us-robe-ni-lalegria-ni-el-triomf/
Crec que té bastanta raó, jo penso igual, esperem que es pugui fer alguna cosa per avançar
Crec que té bastanta raó, jo penso igual, esperem que es pugui fer alguna cosa per avançar.
Em refereixo a la Dolors.
Noies…si amb 72 escons independentistas encara no n’hi ha prou….no se´…la majoria absoluta està en 68 oi ??….què voleu més ??
altra cosa és la investidura de Mas com a president, però això no és rellevant, si no és ell será un altre…de fet , millor que sigui un altra….en Mas està molt cremat…no el veig anant a negociar a Madrid…
Me sumo a la felicitación de Francis…
Si ambos pierden (Esp y Cat) es un error seguir por esta senda. Si el resultado final fuese un 50 /50 ,con unos 62 diputados, gobernar Catalunya con la mitad a favor y la mitad en contra no sera nada facil. Hubiese sido mucho mejor apostar por un estado federal como Al como EEUU. PERO el error visto desde muchos desde Cat es no tener el mismo trato que el concierto Vasco…y la negativa de una consulta como se hizo en Escocia..(impulsado por Cameron) .la suma de ambos temas han impulsado a los indecisos….por esto sigo estando de acuerdo con un referendum claro con las tres opciones claras; Independencia /sistema actual/federalismo..pero con las tres opciones con el mismo peso comunicativo
No veig quina mena de reforma -encara que sigui profunda- pot arribar a solucionar el problema de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Hi ha ara obstacles quasi infranquejables: cap autonomia acceptarà un tracte diferent per a Catalunya, ni en el terreny identitari, ni en el finançament, ni en el de protecció real de la llengua.
L’última oportunitat de trobar-nos bé dins de l’Estat, es va perdre amb la quasi destrucció d’un Estatut que havia passat totes les proves i amb el qual la gran majoria de catalans ens trobàvem molt satisfets.
A partir de la decisió del Tribunal Constitucional i les humiliacions constants, la confiança dels catalans en les institucions espanyoles es va enfonsar. Ens vam adonar que aquestes havien fet trampes i sempre continuarien així fins que el que ells consideren el «problema catalán» deixés d’existir.
Ja és massa tard per tornar endarrere. L’única sortida per nosaltres és que Catalunya tingui el seu propi estat. A partir d’aquí entendre’ns amb Espanya millor que amb qualsevol altre país. Perquè, curiosament, hi ha pocs catalans que sentin animositat contra el país veí, i la gran majoria considerem un bé que ens enriqueix el coneixement de la llengua espanyola.
CatdeMelb, tocas el tema amb talent i clarividencia. El que dius es la realitat dels fets que ens han portat a el nostre comportament actual el día d’avui.
* La veritat es que tots els ciutadans de Catalunya simpatitzants ó membres de tots els partits polítics, incluits tots els del PP, volem i desitgem un acord d’estat per a un millor, correcte i equilibrat tracte fiscal per a tots els espanyols.
No oblidant que a Catalunya i hem d’afegir respecta a la dignitat i a la llengua. Doncs tant com a catalans d’Espanya i per tant espanyols i tenim el dret absolut.
I forçosament que deixin de jugar i fer servir el Tribunal Constitucional per cambiar a la seva conveniencia la realitat de les institucions espanyoles, incluides les catalanes, basada en el sentit comu i la convivencia.
I no oblidem que el mateix problema tambe el te, tot el conjunt de autonomias de la antigua corona d’Arago. La historia ens coneix per Aragon Kingdom i no pas pel nom de Catalunya.
P.D. Tots el ciutadans de Catalunya tant els del » SI » com tots els del » NO «, pensem el mateix. I en realitat no estem dividits. I tota la resta de ciutadans espanyols de les Españas, que tenen criteri, talent i sentit comú, en realitat pensan el mateix que nosaltres els ciutadans de Catalunya.
¡ Que no s’equivoquin els que ara hi son i es creuen que hi serán sempre !
Per el bon entenedor.
Segur que els del PP també volen un acord d’Estat per un millor, correcte i equilibrat tracte fiscal??…..així perque no seuen a parlar ?? perque no hi ha una autoreflexió i/o una autocritica i segueixen llençant mentides a tort i a dret…sobre el resultat de les eleccions???….
Rosamaría, no soc ni em sento de cap partit polític, pero vui creure i algunesw vegades he comprobat, que alguns del PP, tenen criteri constructiu i autoreflexió. Pero tambe veig que actualment hi ha molt de empecinado, d’aquells que diuen: » ¡ Pita, pita, como no te apartes tu ! …
Pero el que aquets mateixos, no saben es que serán apartats del escenari, pels seus mateixos companys de partit.
Las demás autonomías aceptarán un trato diferente para Cataluña siempre que lo vean justo y no como un agravio. Entendemos, por ejemplo, su realidad bilingüe. Y el País Vasco ya tiene un trato económico aparte.
Ahora, si se trata todo de una cuestión identitaria, de querer que Cataluña sea un Estado independiente sí o sí, o de negar la existencia de España más allá de un entramado administrativo (el Estado español), entonces no hay negociación que satisfaga eso.
Sr. Foix: Bon article. Com sempre. Em quedo amb tot l’ultim paragraf. Estic d’acord.
Bona resposta de dogbert.
Em quedo amb la resposta de BartoloméC. Estic d’acord.
Todo quedara mas/menos me atrevo a decir antes del cierre de urnas. Un pais al cincuenta por ciento para los partidos del Si y otro tanto para los demas, que no necesariamente estan contra la independencia, pero que quieren primero una limpieza general para construir sobre bases limpias y no sobre caquita acumulada camuflada entre sentimientos y banderas.
Habra un interregno pesadisimo hasta las generales, mientras el ruido se hara ensordecedor y seguiremos sin hacer nada practico.
Rajoy desaparecera del mapa, vendra el tandem PSOE-Ciutadans, a Catalunya le ofereceran un tall (i mitg) de bacalla y tan contentos (es un decir)
No ens en sortirem aquesta vegada tampoc, pero es que no ens fan falta aventuras de ciencia ficcio, simplement necesitem inteligencia i que ens respectin. Si ens estimen o no sem enfot.
Visca Catalunya!
Esta claro, el exito de participación indica la necesidad de un referendum como impulso Cameron en Escocia era necesario. Ahora esta tan liado como antes, sin que los ciudadanos conozcan en detalle la opción federal.
No hay detalle conocido de la opción federal…porque no existe tal opción….no se la creen ni los que la defienden….igual pasa con la reforma de la constitución…..
Entonces nos iremos a EEUU,Alemania Suiza y otros paises y les diremos que su opcion federal no les funciona
No m’estic carregant el federalisme….m’he expresat malament. He volgut dir que el sistema federal està molt bé….però està molt lluny de la mentalitat española. Crec que no saben ni que és….están molt acostumats a viure de subvencions….és clar que la culpa no es dels ciutadans, sino del govern incapaç de fer politiques de recuperació económica en aquelles comunitats més febles…..és més fácil agafar els diners d’altres…i donar-los.
Sr.Foix: cualquier cambio que no lleve aparejado el retorno de la confianza perdida de los ciudadanos, con las instituciones que nos gobiernan, será papel mojado…