Una branca d’ametller florit
Dia ventós, primaveral, amb bromes que viatgen incertes pels cels del país. Poca gent a les carreteres. La maquinària ha substituït les persones. No es veu ningú enlloc. Però els camps estan conreats, els sembrats verdegen amb una verdor negra. Ha plogut seixanta litres i hi ha una bona saó. Una pluja generosa al mes de febrer anima el país.
Les vinyes ja estan totes podades. Els caçadors ja no disparen perquè ja no queden ni torts. Es temps de tisores. La gran feina del pagès, la més decisiva, és la de l’esporga. És el moment en el que es dona forma a l’arbre, se’l talla, se’l conforma a gust de l’esporgador. S’ha de mirar primer l’arbre, de lluny, amb imaginació, veient quines rames troncals han de caure i quines han de romandre. L’arbre ha de quedar obert perquè el sol entri amb plenitud a la primavera i a l’estiu.
Els sembrats estan esplèndids. Tot està quiet encara. Només els ocells donen senyal de que estem en un imminent canvi de cicle. He vist nius d’orenetes d’altres anys que han rebut la visita d’aquests aus delicades i transhumants. Sota els balcons, a les bigues de les entrades, en un racó d’una pared i en els llocs que puguin transportar el fang imprescindible per fer o refer el niu.
Són vigílies de la gran explosió de la natura. Queda un mes i les vinyes s’arreglaran amb una total perfecció. Es veuran els raïms que senyalen i les brigades d’espampadors que fan caure les pampes innecessàries.
L’ametller és el més atrevit de tots. Ja està gairebé florit. No té calendari. Si fa bo, si l’hivern no es sever, obre les seves flors amb una irresponsabilitat monstruosa. Una petita glaçadeta podria destruir els petits ometllons que ja treuen el nas entre les blanques flors que adornen el paisatge i que criden a les abelles a que treguin el nèctar per fer la mel. Sembla que no passa res. Però és ara quan comença a passar tot. Venen les presses de la primavera. L’esclat d’un nou cicle.
Un article molt bonic senyor Foix, es nota l’amor que te per la terra i per la serenor de la vida al camp, tot i que, com vostè diu molt bé, de vegades passen coses i aquesta serenor es trasbalsa en forma de gelades, tempestes, sequeres i altres fenomens que vostè coneix prou bé. Deu perdona sempre, l’home perdona de vegades, la natura no perdona mai… quina gran veritat.
Gràcies per recordar-vos un cop mes de la vida rural amb aquests magnífics articles.
Per cert, al meu poble la collita d’ametlles enguany serà ben escassa…
Molt bonic i un capítol més del llibre que espero sortirà aviat…Tens ànima de poeta!
Aquest article em recorda als escriptors rusos dels temps dels Zars…
Bona manera de veure la vida.
«»La maquinària ha substituït les persones. No es veu ningú enlloc»»…
Sr.Foix: toda la belleza que Vd nos transmite en su artículo de hoy nos explica esta otra realidad que se vive en los pueblos, en el campo, se han quedado despoblados…
Sr.Foix: Llegin al seu article em poso a meditar i penso que els que teniu la sort i el privilegi d’haver nescut a el camp, viviu crexeu, saborejeu i valoreu mes plenament la verdadera » Naturaleza » que ens envolta, del nostre mon, com tambe la interelació amb el nostre Sol i amb tot el Cosmos…que en fet i fan posible la vida arreu de tot el que ens rodeja.
En cambi pels que hem nescut a la ciutat comercial e industrial tot es absolutamnet molt diferent, Doncs vivim sempre rodejats de parets, a casa, a el ascenssor, a el aparking, a el coche, a dintre del metro que correr a dintre del tunel, ect. ect. Les aigues i el menjar…mes aviat no en parlem. I la naturaleza, els caballs, les gallines, les vacas, les cabres, els bens, ect. ect. les serps, els esquirols, lamajoria de especies de ocells, ect. e inclus els escorpins i altres nomes els veiem per la televisió, ect.
De fet a la ciutat vivim, la major part del any, lluny de la naturaleza i del cosmos i crec fermament que tot aixo ens afecta la nostra ment i per tant la nostre vida, la nostra relació social i elnostre comportament humá.
Penso que durant mil-lions i mil-lions d’anys la naturaleza cósmica a creat, modelat i donat forma i color a mil-lions de especies de plantes, arbres, flors, animals de totes clases, insectes, microbis, bacteris, virus, ect. ect. Com tambe minerals i productes quimics de totes clases i propietats, ect.
L’animal Humá… ha inventat moltisimes coses, articles i maquines de totes clases i formes,… pero en cambi …ha destruit en 50 ó 70 anys, i fet desapareixer per sempre, varies especies d’animals, plantes i un llarg exetera que eran i que son necessaries, utils i vitals, tambe per a la vida a tot el planeta.
En resum l’home a alterat i está encara alteran l’equilibri i la interelació de la vida en el nostre planeta i la seva relació vital i necesaria amb tots els elements quimics del nostre cosmos, que ens rodejant i ens donen i permetan viure.