S’acaba l’hivern i el fred gela les matinades i els capvespres. Hivern estrany, insòlit, desordenat. El ritme de la natura avença al compàs de les senyals del sol. Els dies s’allarguen i les nits s’escurcen. Això és inexorable. Ho veuen els ocells que ja no poden estar-se quiets. Canten i s’atrafeguen d’una branca a l’altra, d’una feixa a un peu de marge. Els nius d’orenetes han rebut ja misterioses visites sota els balcons, a les entrades de les cases o a parets adossades.
El temps atmosfèric no pot lluitar contra les lleis inexorables que marca el sol. Pot fer fred o vent. Però la llum es cada vegada més intensa i nítida. Surt a l’hora prevista i es pon, rogent i majestuós, al minut exacte que marquen les prediccions.
Una posta de sol llunyana, lenta, silenciosa, és un dels espectacles més generosos que ens brinden els espais oberts i amples. El sol se sent molt a gust en les grans extensions. L’ombra de les muntanyes i els turons li fan nosa. Fins i tot la projecció fosca de les persones és desproporcionada, allargada i deforme, quan es projecta sobre l’esquena d’un vianant. No és una casualitat que les meravelles de la cultura més antiga romanguin en les extensions de la Mesopotàmia, a la riba dels grans rius africans o als deserts del vell Egipte.
El sol entra travesser en aquests últims dies d’hivern. Penetra al interior de les golfes i al fons del coberts. Enlluerna als conductors que se’l troben de fit a fit anant cap a Ponent. No es deixa contemplar. Cega als que s’atreveixen a mirar-lo cara a cara.
Són estones decisives fins que la llum s’enfonsa a l’horitzó occidental. L’astre s’amaga però encara descarrega una lluminària crepuscular. Es resisteix a ser vençut per la foscor. Son moments de projecció d’ombres deformes i fantasmagòriques. La realitat es confosa i fantasiosa.
El fred tardà d’un hivern descompensat torna a omplir els plans i les valls. Els carrers queden deserts. Bufa un segarró perillós. Són dies en els que la lluita es concentra en el termòmetre. Gelarà o no gelarà. Es baixarà sota zero i quants graus. No és preocupant per les persones, les aus i els animals. És inquietant pels arbres florits prematurament. Una matinada a tres graus sota zero podria estroncar tota una collita. El sol ja dorm. És l’hora en que els buidasacs actuen amb total impunitat. Són dies crucials.
Sr Foix: realment un estrany hivern….,tot està com capgirat, s’ens encongeix l’ànima des del confort de la nostra llar, ens escandalitzem i….no fem res….Mentrestant, milers de persones van fent,o no, el seu dur camí cap a una societat que ells creuen millor….
I aquí, quina paradoxa, preocupats per fer coalicions……Quina vergonya,tot plegat…
I no fem res…pero, res de res Àfrica…
«»»Son moments de projecció d’ombres deformes i fantasmagòriques. La realitat es confosa i fantasiosa «»»…
«»»És l’hora en que els buidasacs actuen amb total impunitat. Són dies crucials»»»…
Sr.Foix: efectivamente, estamos ante un invierno extraño…extraño en todos los sentidos…
Un altre bon capítol pel llibre esperat…
Lluis, no saps pas com m’agrada que de tant en tant deixis traspuar una mica aquesta vena tant propia del pages que sap gaudir de la natura. Ets un poeta. Enhorabona¡
Entenc que el «segarró» és un vent,però «buidasacs»??
Els «buidsacs» están tots al govern… 🙂
Es diu col·loquialment d’aquells accidents atmosfèrics que afecten negativament les collites. Buidasacs es diu quan una pedregada, per exemple, buida els sacs de la collita que ve.
Sr. Foix, sou un periodista pages de la natura, que la descriu a la perfecció, perque ademes la viscut i encara la viu. Sort que te. Doncs els que estem, cada día, empresonats, entre les parets de la ciutat, no tenim aquet maravellos privilegis i ocasions fantàstiques.
Vos sou un privilegiat de la natura, en cambi els de la ciutat industrial som tot el contrari, doncs vivim molt lluny de la natura i tambe de les postes de sol, per exemple i tambe del soroll de l’aigua dels rierols. Per dir alguna cosa que no tenim. Nomes tenim l’estruendo dels vehicles cuan circulan pels carrers de la ciutat.
Doncs el silencia tambe es un privilegi, que es disfruta el viure a la vora de la natura.