Un sembrat de La Segarra en aquestes èpoques de l’any quan s’abandona l’hivern i s’entra a la primavera
La verdor d’aquests dies de març, just abans de trencar el cicle hivernal i obrir la primavera, es manifesta en els sembrats que adornen el país. El verd és un dels colors bàsics de la cromàtica. El vermell, el blau i el groc l’acompanyen. Els verds del món rural en aquests dies són un prodigi de la natura. Les seves tonalitats són inqualificables.
Un home com Josep Pla sabia distingir la força de les varietats dels colors, dels adjectius, de la subtilesa dels paisatges més heterogenis. Tots els verds que s’estenen com llençols per les grans o petites extensions de sembradura tenen una identificació única. La primera definició es la de la data precisa de la sembra. La primerenca i la tardana, les llavors dipositades en terra seca o en terra humida, amb saó profunda o lleugera, superficial, amb només un dit o un pam de tendror.
El blat, l’ordi, la civada, o el sègol neixen com punxes suaus que metòdicament trenquen la crosta de la terra. Depèn de la saó i del temps. Si fa sol i vent o si la boira s’ajeu tranquil·lament durant dies o setmanes. Aquests primers instants de la vida del sembrats marquen la seva existència fins arribar la sega.
Un camp de blat primerenc pot arribar a semblar que serà el més fecund de tots. El verd es manifesta intens, negrós, robust. Són sembrats que observen amb una certa altivesa els tardans que arrosseguen el retard fins al mes de maig. Els verds de les varietats de les gramínies tenen unes diferències colossals. Formen un tapís ple de matisos inexplicables.
Es veuen aquests dies de traspàs de l’hivern a la primavera unes tonalitats que els pintors impressionistes han copsat amb una fidelitat exacta. El verd clar i el verd fosc. El verd esmorteït i el verd vigorós. Aquests verds tracen les línies de les propietats rurals, són autèntiques fites que es delimitaren quan les màquines sembradores escampaven amb total precisió les llavors.
Una altre verd segarrenc d’una intensitat i un vigor diferents
Ja no volten sembradors antics amb el cabàs a l’alçada de la cintura, un cordill que donava la volta al coll i una mà que llençava les llavors amb una total generositat i sense errar en cap moment. El «sembrador» de Van Gogh és potser una de les imatges més categòriques que s’han plasmat en un quadre.
Ara tot és domini de la maquinària cada cop més sofisticada. Són les màquines les que han fet fora la gent dels camps. El contacte amb la terra és avui molt menys intens. Potser més científic però no més autèntic. Què hi farem. Millor avui que abans. Tot sigui dit.
En arribar la Pasqua els verds segueixen amb la seva singularitat. Tot és més homogeni però sense perdre la identitat de cada llavor que porta uns quants mesos enterrada i que és la causa distintiva del mosaic que adorna els camps. Els verds dels sembrats són efímers, canviants i fràgils. Res a veure amb la verdor dels arbres, de les vinyes i dels boscos. Són verds que conviuen amb l’hivern amb una tranquil·litat absoluta, sense por i amb total transformació.
Sr.Foix: una vez más me deja Vd sin palabras…
Benvolgut Lluís:
Per a mi és molt difícil no veure un paral·lelisme entre la teva manera de descriure els matissos dels verds del sembrat amb el que senten els pintors en pintar-los.
Penso que ben aviat podrem parlar de que —a més d’un periodista que copsa de manera magnífica la realitat que ens envolta— també está començant a trencar la crosta el teu sentiment poétic d’aquesta mateixa realitat.
M’atreveria a dir que el premi Josep Pla t’ha apropat molt més a les teves autèntiques arrels.
Enhorabona i a veure si ben aviat tenim un llibre d’aquestes vivències que mai podria experimentar l’home de pis si algú com tu no les hi fa viure.
Cordialmente
Jaume
Cada vegada m’agraden més aquests relats de persona que estima la seva terra
Un altre capítol pel llibre que espero acabis aviat!
Sr Foix: sortosament, per més sofisticada que sigui la maquinària, la natura va fent el seu camí i ens ofereix la bellesa dels diferents tons segons l’estació. Ara toquen verds,vindran els grocs i torrats fins arribar els ocres i rogencs. Enmig de tot el caos que ens toca viure, omplir l’ànima de natura és tot un consol. Bona Pasqua a tothom!
Sr. Foix: » Els verts que adornen el pais » …Envejo senyor Foix, aquesta vida en plena naturaleza, que voste ens descriu amb tanta maestria i amb tanta gracia. Que nomes pot tenir una persona observadora i que hi ha nescut i que encara i viu.
A diferencia dels que hem nescut a la ciutat industrial, motoritzada i estruendosa i que vivim sempre tancats entre murs, ascenssors, pisos, oficines, tunels, metros, autobusos, vehicles i un llarg ect.
Inclus molts pendents del movil ó del ordenador, ect. Es tot un altre mon, completament molt diferent.
Dit aixo, voldría cambiar de tema i referirme tambe, a dos mons ben diferents.
A el mon de la opulencia i del benestar i el mon del malestar, la miseria,la desesperanza, el desampar per l’atur, ect. ect.
Penso que el mon dels personatges que el llarg dels segles, s’han enriquit´i fet multimil-lionaris amb les guerres i tambe amb el comerç d’esclaus de tots el colors i races…encara está vigent entre nosaltres els ciutadans humans del mon actual.
No ha desaparegut mai. Es manifesta de una altre manera, pero la esclavitut real encara existeix avui en día en el nostre mon. Sigui a travers dels salaris i les condicions laborals abusivas i humil-liant totalment…ó… amb la esclavitut declarada i real de essers humans.
El poder del mon multimil-lionari dels esclavistes i provocadors reals de les guerres, per enriquirse multimil-lionariament, es el que conduieix el mon.
I no s’acaben perque aquets mateixos citats, son els que pretenen que ells, les han d’acabar i de ajudar a els desgraciats emigrants que fugen de la mort.
Aixis es el nostre mon. Un mon dual. Aon conviu el be i el mal.
A el bon entendedor…