Un cirerer florit, un dels espectacles més apoteòsics de les primaveres de Ponent
Les abelles es manifesten en multituds. Envolten els cirerers florits, les pruneres, el albercocs, amb una dèria incansable per extreure el nèctar i portar-lo a les arnes. El brogir de les abelles és confós i persistent. És un dels moments apoteòsics del mes d’abril.
El paisatge s’enllustra, es neteja, es treu tot el que fa nosa, s’esporga, es trinxa la rama caiguda dels arbres. L’esporga és probablement la feina més qualificada del pagès. És una trobada de l’home amb la natura. Esporgar un oliver, posem per cas, és una feina delicada, artesanal, un diagnòstic com el cirurgià fa abans de intervenir en el quiròfan.
S’ha de mirar l’oliver, observar-lo, imaginar-lo. Aquesta feina és fonamental. Potser es la segona més important després del empeltar. Les mans humanes intervenen directament. Saben com ha de ser l’arbre, les branques que s’han de tallar, tenen en compte l’orientació del sol, les humitats de tot l’any, les pluges.
Després d’aquesta observació les tisores actuen radicalment. No s’ha de tallar per dalt sinó a fons, fent fora les rames que fan barret o fan simplement nosa. Els cireres ja floreixen. Han estat esporgats a l’hivern. Semblava que no quedarien branques. Però les flors blanques demostren, una vegada més, que l’abundància incipient és apoteòsica.
Els arbres són generosos gairebé sempre. Empenyen amb les preses i la impetuositat dels infants. Ofereixen tota la fruita incipient de la que són capaços. Tot promet ser fruita sabrosa i sòlida. Amb tot, només una part molt minsa arribarà a convertir-se en fruit. Venen les suaus gelades del mes d’abril, una ventada, una cuca que es reprodueix sense límits.
Però el més important, el que és decisiu, l’acció clau del pagès sobre l’arbrat, es com es vol que sigui l’arbre. El sembrat no el pots estirar, les flors surten perquè volen, la maduració té els seus protocols fixats inexorablement per la natura. El que l’home pot fer es donar forma als arbres, rebaixar-los, eixamplar-los. fer-los més estètics.
Mentre observava avui els cireres en plena floració he recordat el festival dels cirerers florits de Washington, a l’entorn de l’Obelisc, prop de la Casa Blanca. És un espectacle cromàtic de primera magnitud. No s’hi ha d’anar per berenar o fer fotografies. Quina vulgaritat. El que imposa més és la natura fabricant bellesa gratuïtament, cada any, sempre. Els cirerers de Washington no donen fruit, són bords, només fan bonic un parell de setmanes del mes d’abril.
Igualment passa al palau imperial de Tòquio. Els japonesos semblen borratxos de mel quan passegen pels jardins de l’emperador. La vista queda cegada per les olors inconfusibles, pel brogir d’abelles i per la solemnitat litúrgica de la gent que troba en els cireres florits una mena de vivència mística. Avui he donat voltes sobre aquesta realitat mentre les muntanyes del Pirineu estaven blanques, nevades, fredes. La serralada del Montsec era una cortina sòlida que amagava la grandesa dels cims més alts dels Pirineus.
Sota un cirerer florit…murmuri d’abelles , murmuri d’abelles que m’adormí.
Una descripció magnífica de la natura i de la vida dels arbres. Una descripció per llegir-la acompassadament amb el meu pare de 92 anys, home que estima la natura i el seu procés natural.
Vaig estar present a la presentació del seu darrer llibre al Tastalletres de Cervera. Una estona francament agradable, escoltant les seves vivències com a periodista i com a observador d’un temps,d’unes persones, d’una ciutat, d’un altra forma de viure. He començat a llegir -lo, no puc parar…
Un cop més gràcies pels seus articles Sr. Foix. La natura és un espectacle grandiós, i vostè l’explica amb senzillesa com ningú. Les darreres pluges han deixat un verd impressionant arreu. La primavera és fugaç, gaudim-la!!
Lluís, ja ho han dit tot abans que jo…
Trigarà molt a sortir el libre que mostri el Foix poeta?
Aquest es un capítol dels més bonics que espero rellegir quan publiquis tots els
que tens escrits, en que manifestes la teva gràcia de poeta de la natura !
Sr.Foix: a estos escritos suyos sólo puedo contestar poniendoles música…
https://www.youtube.com/watch?v=iE5ymnc9Pds
Jo, que si visc a la Segarra, si be viatgo i conec els cinc continents, dono fe del que tan maravellosament verbalitza el Sr. Foix, el que passa es que jo no se explicar tan be com ell.
Aquest mati, a les 8 he començat a caminar per les contrades de Bellmunt de Segarra, el meu poble, i he gaudit de cirerers florits i sobretot de pardals i caderneres que s’expressen a la seva manera…
Certament es de privilegiats poder sentir i percebre aquestes coses…, pero, deixim er-li la pilota, Sr. Foix, tambe ho es llegir-lo a voste…
Bon diumenge a tots.
Bon dia, Sr. Foix:
Sempre gaudeixo llegint els seus escrits dedicats a la natura i a les feines de pagès. La seva sensibilitat en transmetre les expressions del fet natural a unes línies de paraules escrites, son sencilles i entenedores.
Agraeixo aquestes cròniques, perquè hem fan fugir de la rutina informativa de la majoria del articles escrits i parlats, també.
Espero amb ansietat la seva següent expressió de natura.
Molt agraït
Sr. Foix: Voste hem de reconeiser que es un ser huma privilegiat. Que ha nescut al camp i pot per tant viure, sentir i contemplar com va actuant la vida de les plantes, els animals, els insectes, ect… la terra, el temps atmosferic, el sol, ect. els sons, els cants dels diferents ocells, ó el sons dels diferents animals, ect…en fi la naturalesa que ens rodeja i tambe la naturalesa cosmica…amb la seva interrelació amb amb tot l’univers i per tot arreu.
A mes a mes, voste tambe te una ment privilegiada per una alta inteligencia, que l’hi permet observar, interpretar i opinar amb molta precisió e imparcialitat tot el que veu i viu de una manera que ens ho fa viure i sentir.
Moltes gracies senyor Lluis.
En cambi, altres com jo mateix,que el meu avi patern era dels catalans de la Franja…de Montroig …( A n’el mapa diu Montroyo ) de Teruel ) doncs he nescut a a la sorollosa i estruendosa ciutat industrial de Barcelona.
Aon en aquest tipus de ciutats el que ens rodeja per tot arreu está creat i criat pel esser huma. Inclus l’aire de les oficines está condicionat, escalfat ó refredat artificialment. I la naturalesa, els seus animals, el camp, els rius, els rierols, el mar, els caballs, les vaques, les gallines, els anecs, ect. ect. les abelles, ect. i tot plegat no ho veiem pas mai sino es per la pantalla de la Televisió.
Es un altre mon, diguem de una naturalesa totalment artificial…
Son dos mons aon la vida i el concepte que es te de la naturalesa es molt i molt diferent.
En fi ho deixo per el bon entenedor…i pel tu ja m’entens…