La floració sobtada i magestuosa dels lliris del camp
Continua la radical transformació cromàtica d’aquests dies de maig. M’atreuen tots els colors bàsics, el groc i el vermell, el verd i el blau. El paisatge dibuixa tota mena de combinacions. Vinyes arrenglerades, amb sarments ja crescudes, fruiters apilotats de peres, pomes o albercocs. Les figues repunten a les branques encara que les fulles siguin incipients.
En aquest festival de colors destaquen els blancs de les herbes primerenques, els dels til·lers que apunten una floració immediata, els li·lars guarnits amb penjolls de poms blancs de flors atapeïdes. Però potser el més nítid, el més antic, el que ja florejava en temps bíblics és el lliri blanc que surt de sobte, treu una gran poncella de flor blanca, efímera, tendra i presumida.
Els lliris del camp arriben amb una puntualitat inexorable. No fallen mai. Avisen que floriran des de fa uns dies. Treuen un pom tancat, hermètic, fins que tot d’una esclaten en una meravellosa simfonia de la blancor més autèntica i menys adulterada.
Els lliris del camp són innocents. Ens demanen que els mirem i ens diuen que aviat es pansiran i torçaran el coll definitivament. Però aquests dies compensa deixar anar la mirada a la blancor dels lliris que no tenen altra pretensió que mostrar la capacitat de bellesa que té la natura, encara que sigui només per uns dies.
Obren una flor ampla, fràgil i suau. Es deixen acaronar pels vents tranquils o per les marinades fortes. Aguanten. No tenen massa durada. Ho saben. I aguanten també les pluges capricioses d’aquests dies inestables de maig. Persisteixen en exhibir la seva blancor passi el que passi. Hi són per poc temps i res els fa donar un pas enrere. Hi són per donar testimoni de la fugacitat dels colors primaverals.
Dintre d’uns dies trobaré els lliris tristos, esgotats, desfigurats. Sempre ho fan així. La bellesa d’un instant pot ser tan grandiosa com la que perdura en el temps. Els lliris són inofensius. No es preocupen de res. Només de fer bonic uns quants dies. Moltes gràcies.
Jo penso que la bellesa quasi mai perdura en el temps. O potser quan perdura massa ens fem indiferents i deixem d’apreciar-la.
Sr.Foix: la vida del Lirio es efimera, es una premonición que nos envia la naturaleza para los que se creen eternos….
Doncs jo et dono les gracies a tu, per que ens fas viure, «veure» , aquest esclat de la natura !
Es molt diferent captar els matissos de la belleza que saber explicar-los. Quan se saben fer les dues coses, cal treures el barret perque s’esta devant d’un mestre. Sr. Foix, un honor de fer-ho.
Sr.Foix: Es admirable i sorprenen les moltes diferents formes, colors, olors, moviments que ha creat la naturalesa cosmica, desde les mes minimissimes formes i tamanys fins a les mes grandissimes formes i tanmanys…amb els seus colors, olors, ect. ect.
El ser huma mateix es un miracle de la naturalesa cosmica, creativa i evolucionant constanment. Inventant i creant, desde el no res, nous aparells, ext.
La explicació de tot plegat i de perque s’ha produit aquest miracle …no te cap resposte entenedora que ens ho resolgui i ho expliqui. Ho acceptem tal i com ho hem trobat i vist desde el nostre neixament i prou…
Nomes som uns espectadors… que de fet estem de pas…Pero es bonic, admirable, desitjable… i el mateix temps tambe pot esser temible.
Sr Foix: amb els lliris blancs passa com amb les mimoses, esperen tot l’any a fer la gran florida a finals de gener,primers de febrer .Es deixen admirar i perfumen l’aire, són testimonis silents de l’allargament dels dies…..la claror ens acompanya una estoneta més, no ha arribat encara el bon temps però n’és el preludi.També els hi donc les gràcies.