L’explosió de les margarides silvestres
El festival de colors explota per tot arreu. Les margarides creixen amuntegades al voltant dels camins, amagades sota alzines o rebolls, al costat d’argelagues. Han sortit tot d’una, esplendorosament, fent una apoteòsica combinació de blancs i grocs.
Totes les margarides són netes i lliures. No es troben en bancals o feixes. Ningú les sembra. Surten i sorprenen al sembrats verds foscos enfeinats en espigar i granar. Tot va molt de pressa, inexorablement, sense regles humanes, amb iniciativa descontrolada.
Els diccionaris diuen que les margarides pertanyen a la família de les asteràcies o compostes. Això és pels acadèmics. Els que les hem contemplat cada mes de maig des del temps de la infantessa sabem que el disc central es d’un color groc concentrat, una mena de disc perfecte, envoltat per lígules blanques que surten de del nucli central.
Són flors silvestres que s’ajunten i es concentren de forma atapeïda, un autèntic pom de colors blancs i grocs, que fa poc eren simples poncelles a punt d’obrir-se i esclatar sense límits. Les margarides són una mica com bolets indissimulats. No s’amaguen. Diuen que ja són aquí, que les miris, que les contemplis i que no badis perquè la seva bellesa cromàtica és efímera.
Competeixen amb els verds i els liles, els vermells i els blaus. És una de les flors més cridaneres, més nítides i més tranquil·les que es troben pels camins primaverals en aquests dies de maig. El Sol que ja s’estén més de dotze hores arreu dels camps no perd de vista las margarides. Són com una còpia efímera i ordenada de la llum que ja ho escalfa tot. Tanta bellesa es convertirà aviat en flors músties, descolorides i desconegudes. Ja no atrauran la mirada dels vianants. Hauran tingut el seu moment de glòria i d’esplendor. No donen fruit ni alimenten cap esser viu. Simplement, surten per manifestar momentàniament la complexitat i la puntualitat de la natura.No fallen mai i res tenen a veure amb el que posen els diaris ni tampoc fan cas de la república de tertulians que, ben mirat, són més efímers que les margarides eternes que ja floreixien des de la nit dels temps.
Moltes gràcies S. Foix, llegir els seus escrits es un plaer, pero de la natura molt mes……jo també sóc persona de camp, de la Ribera d’Ebre, el meu poble es diu Rasquera.
Sr.Foix: con Vd llegó la primavera…
Ah! poeta. Ens fas seguir-te pels teus camins i veure, sense tancar els ulls, tot allò
que ens expliques !
No en tinc cap dubte, el proper llibre serà el millor. Endavant mestre, que és un deute amb els camperols i boscatants!
Agraïm la seva prosa, i disfutem els seus comentaris: no es poc.
Aquests articles de la natura els compartim en família. Són un descripció tan exacte de camp que sembla que ja ho vegis.
Penso que vostè és poeta, perquè no escriu poesia.
Agraïda pels seus escrits.
Carme Garcia
Lleigirlo i escoltarlo , es un oasis de prudencia i mesura, en un temps que tot sembla mediocritat i desensis.
Gracias Foix.
Gracies Sr. Lluis Foix, per la companyia que ens fa i el privilegi que tenim el llegir… tots els seus articles, que tant ens fan meditar…i tambe li donc les gracies per permetrens expressar la nostre opinió…amb les nostres respostes. Doncs sense la bonhomia de voste, no podriam pas expresarnos com ho fem en el seu blog.
Per molts anys poguem anar disfrutant de la seva companyía.