L’oliver, immortal i protegit pels déus

La rapa gairebé està del tot florida en espera de la porga que deixarà les incipients olives a les branques

Ja floreix la rapa. És una explosió de prometença inexorable. Les collites s’anuncien generoses. Ha plogut. El sol escalfa amb intensitat des de que surt per Orient i es pon per Occident. Molt groc en començar el dia i roig lluent quan s’apaga a les terres aragoneses.

He transitat els mateixos paisatges en les últimes tres setmanes. Tot canvia a una velocitat inabastable. És a la primavera quan la transformació és global. La terra es vesteix de verd, de groc, de vermell i de blau. La simfonia és perfecta.

L’oli, el vi i els cereals. Els tres pilars de la civilització mediterrània, universal, eterna. Res es pot afegir al que han dit Homer, la Bíblia, els romàntics, els modernistes i els que avui es passegen pels olivars contemplant el procés del que en sortirà l’oli.

L’oliver no es mor mai. Sempre reviscola. Encara que pateixi l’oblit d’una o dues generacions. Els llucs fabriquen uns matolls immensos a les soques dels arbres no conreats. Sempre estan a punt de rellucar, de reviure, de tornar a donar el fruit. L’oliver és el més sofert, potser el més etern, de tots els arbres mediterranis.

Han passat un hivern trist després de descarregar la collita. Després travessaren l’etapa de la deixadesa, de la desfeta i de la falta d’il·lusió. Ara estan brillants, nets, lluentegen com miralls trencats però continus en les seves singular rames. Ja han produït tota la rapa. Ara falta veure com porgarà i com i quantes olives quedaran a les branques. Temps delicats i silenciosos.

Un olivar és per un pagès com una biblioteca on un va a oblidar la vida o a la va a comprendre millor.

En alguns pobles italians de les terres solitàries de la Toscana o Calàbria on no hi havia més distracció que la soledat, els homes anaven a veure els olivars els diumenges al matí, mentre les dones anaven a l’església. Eren dos tipus de contemplació.

Quina costum més ancestral la de donar un tomb pels trossos i veure la transformació que es produeix de forma inexorable. L’oli ha servit per ungir reis, per curar malalts, per donar gust únic al menjar mediterrani, per formar la creu dels condemnats… El gran poeta tràgic grec, Sòfocles, ens diu que «un arbre gloriós floreix a la nostra terra dòria, la nostra dolça, humida i platejada mainadera: l’oliver. Nascut de sí mateix i immortal, sense por als enemics, la seva força intemporal desafia als murris, als joves i als vells, doncs Zeus i Atenea l’observen pietosament amb ulls que mai dormen».

El gran historiador francès, Ferdinand Braudel, definia la Mediterrània como el «lloc on creixen els olivers». Només cal visitar el temple de Delfos i observar encara avui aquelles grans extensions verdes que calcen el temple de l’oracle.

A l’oliver, com a la vinya, s’hi han de fer visites constants. Per inspeccionar i per observar. Per veure com es transforma sense presses, però sense cap aturada, la naturalesa que roda i roda, sembla que sense esma, però amb una puntualitat de rellotge. S’hauran de fer més visites, moltes, als camps d’olivers per veure la seva evolució. Enguany hi ha gran collita. Però s’ha d’esperar i veure com porga la rapa i com i quantes olives queden.

L’oliver no vol està sol. Necessita l’esguard del propietari, del pagès o del vianant. La naturalesa agraeix la contemplació humana i no pas les amenaces destructives de les destrals de gent sense sensibilitat.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email