Els primers rostolls canvien el paisatge, els olors i els colors en les terres de l’Urgell i la Segarra
Els primers rostolls han canviat el paisatge i les aromes de les terres de la Segarra i l’Urgell. La palla s’arrenglera amb perfecció tal com la deixen les màquines que es mengen els ordis amb una voracitat mil·limètrica. El tall es ample. Avui són més de cinc metres els que fan caure les espigues que ja tenen el cap cot.
La sega comença a les terres més espesses, més seques i mes gruixudes. Les planes d’Urgell, en termes de secà, el sembrats arriben al juny assedegats. Enguany les pluges primaverals han fet el trajecte més confortable. Però sempre pateixen els sembrats de les extensions de Verdú i Preixana.
El rostoll descobreix tots els misteris dels camps de cereals. Tot queda afaitat amb una gran uniformitat. Les perdius i les perdiuetes ja han escampat el vol. Els conills, més vius, ja havien fugit cap als seus caus. Tot queda net, raspat, tranquil. Els rostoll és la gran manifestació de la sega. L’olor d’un sembrat tot just caigut a terra és el signe més estrident de que l’estiu astronòmic és aprop. És un perfum fresc, tendre, fecund. Si cauen quatre gotes o fa un ram sobre una parada acabada de segar, el flaire és d’una gran sensualitat. Potser és la mostra més concentrada de les sensacions que es poden trobar, en qüestió de minuts, en un camp que canvia radicalment d’aspecte.
La palla tendra es recollirà en els propers dies o setmanes. Tot amb maquinàries que han escombrat dels camps del país la gent que fa una generació es passejava, treballava, segava i feia garbes, garberes tot esperant que arribés el batre.
Tot això s’ho ha emportat el progrés. I està molt bé que així sigui. Hi ha menys gent treballant als camps. Però es cull més i de més qualitat. La sega concentrava famílies senceres que arribaven al tros en diferents moments del dia. El mateix passava amb el batre que era una feina social per excel·lència. Han passat aquells temps i les feines són més eficaces i més abundants. El que resta, el que no passa, el que val la pena observar és l’aparició dels rostolls que arriben sempre a la seva hora, una setmana abans de Sant Joan, fent una revetlla primigènia, sense foc, però amb una gran explosió de colors grocs esmorteïts i un canvi dels aromes renovats que el camp produeix de forma inexorable.
Un plaer llegir-lo. «Flaires» de Cesare Pavese …
Ens fas «veure» la natura en detall. Ja només manca poder sentir les seves olors.
Moltes gràcies per les teves descripcions!
Sr Foix: està be que es segueixin les rutines,millor o pitjor collita però la sega al juny, com el Corpus( de prop o de lluny,el Corpus pel juny)…
Bon i relaxant article, gràcies.
Sr.Foix: No tinc paraules…
…però sí les imatges,oi Bartolomé?
Así es Àfrica…
Cuando el Sr. Foix entra en su faceta agro-poetico-pastoril, el lector tiene que bajar un par de piñones en la velocidad de lectura y gozar de la deescripcion en este caso de la fiesta de la siega que ahora es mas mecanizada pero que deja un paisaje bello e intenso marcado por unos colores y unos olores que nuestro anfitrion casi nos hace ver y senttir.
Estoy de acuerdo con el comentario de Xavi Bosch, el Sr. Foix es el nuevo Josep Pla. Enhorabuena!
De la crónica política dels dies feiners a la crónica del camp dels caps de setmana.
Bona cosa poder gaudir una mica de la serenor del ritme del camp i oblidar les histériques danses dels polítics.
Ens va molt be,Doctor, aquesta pausa de tranquilitat…..ho necessitem!
Belles imatges, renovades cada estiu.
I sí, qui no vol pols que vagi a l’era, però en desacord amb l’Albert. La profusió de fleques que fan pa artisanal i la recuperació dels mil pans a la nostra taula, fan evident que es continuen generant nous llocs de treball sobre productes amb més valor afegit.
Només planyo als celíacs…però aviat farem la collita de l’arròs al Delta.
I sí, lo riu és vida!!!
Ets el nostre Josep Pla. Ja no es troben descripcions acurades, amb els cinc sentits, com aquesta.
Amb la diferència,Xavi, que té un caràcter moooolt més afable.
Sr Foix: Voste ens fa reviure aquella epoca pasada, que per la canalla i els joves d’avui en día, ja no existeix ni l’han vist mai.
Penso que avui en día cuan, els de la ciutat, menjem el pa, no pensem mai en tot el proces que es necessita ó antigament es necessitaba, avans de que arribi a la nostra boca.
I aixis ho fem amb tot. Per exemple: Fem servir els objectes de ferro, com si fos una cosa molt natural que no costa gens d’esforç. I aixis ens passa amb tot.
Per altra banda penso que, les maquinas son necessarias, pero que tampoc ens hem de passar de rosca, doncs s’han de crear llocs de trevall i en cambi cada día mes, substituim el trevall del home per maquinas imformatizades ó robots. I penso que ens estem passan de rosca. Doncs aixis no crearem mes llocs de trevall.