Un camp d’ametllers vells i resistents a tota mena de precarietats
Queden encara moltes plantades d’ametllers antics. Han resistit el pas del temps, d’alguna generació, i segueixen recargolats, deformes, amb més tronc que rames. Els ametllers per aquestes terres de l’Urgell es plantaven en zones precàries. En pedruscalls o a les puntes dels bancals, campaners, perduts dintre d’un gran desordre perfectament organitzat.
L’ametller és un arbre delicat però, alhora, resistent. Un cop s’ha arrelat pot perdurar anys i panys. Les arrels no aprofundeixen massa. Van horitzontals i tortuosament apilotades ben aprop de la soca. Un dels espectacles més caòtics es veure una plantada d’ametllers arrencada amb les soques damunt d’avall. El que semblava una perfecta harmonia quan estaven plantats es converteix en un munt d’arrels que s’assemblen a un fil ferro negre, tortuós, difícilment manejable.
És un arbre capriciós i vanitós. Els primers ensurts venen amb les primeres albades primaverals. Treuen les flors amb poca escalfor. Surten, presumeixen de ser els primers, i no saben que la primavera es traïdora i canviant. N’hi ha que s’atreveixen a mostrar les primeres flors als voltants de Reis.
Entre març i abril es quan es vesteixen de gala. Blancs immaculats o vermellosos. És la primera exhibició cromàtica de la natura. Les abelles comencen a perdre l’esme i brogeixen incansablement. Les arnes estan a punt. És una exhibició de moviment, d’olors i de producció de mel.
Si passen les gelades ja estan salvats. La blancor esdevé verdor rotunda, negrosa, sòlida. Les fulles cobreixen els ometllons i més tard ja camuflen les ametlles formades, camí de la seva maduresa que acabarà esberlant el fruit fins a ser collit.
Les plantades d’avui són més uniformes, productives, segures. Les varietats noves incorporen una tardança de la floració. Burlen el fred d’una matinada al voltant de la Pasqua. Però les antigues plantacions cada cop són més infreqüents. Són les restes de velles tradicions de la feina.
Els ametllers entren en el seu període crepuscular. Però no tots. Mor un aquí i un allà. Una ametller sec, despullat, amb el tronc negre i cargolat sembla un fantasma de temps passats. És una escultura vegetal única, quieta i tranquil·la. Espera la serra que la farà caure o el tractor que l’arrencarà amb soca i arrels.
Els ametllers potser són els arbres més contemplatius d’aquestes terres. Han patit molt tot i que han exhibit sempre la seva presumpció multicolor. Veient aquesta tarda una plantada d’ametllers vells, rebels, desordenats, lliures he pensat en les generacions que els han vist de la mateixa manera. Ells encara hi són. Tenen llarga i lànguida vida.
Sr.Foix: se agradece este Brexurgell…el aire limpio siempre viene bien…
Un bell capítol del nou llibre que molts esperem vagis treballant…
Bon dia Sr Lluís, es molt acertada i maca la teva forma d’escriure i els relats son entenedos i et fant continuar fins al final. He llegit alguns llibres teus. Et felicito.