Boris Johnson, ex alcalde de Londres, ha utilitzat la mentida per guanyar el Brexit tot pensant que seria el cami més ràpid per substituir Cameron
Una de les explicacions que circulen arran de l’avenç dels populismes arreu d’Europa i del món occidental és que hi ha una crisi de les elits que no han conduït amb responsabilitat les societats respectives. És cert. Però també hi ha una crisi de la societat en el seu conjunt, de les masses, si utilitzem el llenguatge clàssic que ara fa un segle s’emprava per analitzar el mateix fenomen social que vivim avui.
Els caps que han rodat fins ara com a conseqüència del Brexit significaven el més distingit de les elits britàniques. La parla de David Cameron, Boris Johnson i Nigel Farage és la pròpia de les minories que han governat Gran Bretanya durant generacions i que s’han distingit per la seva capacitat retòrica, pels seus patrimonis personals i per la capacitat de relacionar-se entre ells. L’escriptor irlandès Bernard Shaw deia que quan un anglès obre la boca ja se sap el sou que cobra.
Aquestes elits no han dubtat a recórrer a la mentida per tal de defensar les seves tesis respecte al Brexit. Han mentit i ho han reconegut. És cert que el primer ministre Cameron i els seus dos principals antagonistes durant la campanya han tirat la tovallola. Han marxat abans que els fessin fora. Com també és evident que els passadissos de Westminster s’han convertit d’ençà del dia 23 de juny en un reguitzell de taques de sang que Shakespeare ha descrit magistralment en molts dels seus drames i tragèdies.
Les interpretacions del que ha passat a la Gran Bretanya són immenses i totes elles força ben fonamentades. Però n’hi ha una que té una especial rellevància i fa referència al fet que la democràcia també és un compromís amb la veritat.
La nostra era tan comunicada i amb un coneixement tan socialitzat, universal, corre el risc d’un empatx d’informació que no tothom sap processar. S’està produint un canvi en la concepció de la naturalesa de la veritat. Les xarxes socials amenacen la capacitat de tenir criteri propi, de deixar-nos emportar pel políticament correcte, per confiar excessivament en la tecnologia com a vehicle únic del pensament.
El soroll ofega el silenci per pensar i per tenir idees basades en fets contrastats. La qüestió és que les elits que tenen l’obligació de dirigir l’aplicació de les idees, les que siguin, s’han barrejat amb les masses que aporten més emocions que racionalitat.
És un fet inqüestionable que la gran majoria dels diputats britànics, elegits fa poc més d’un any, són partidaris de romandre a la Unió Europea. Però també és un fet que els que van votar a favor del Brexit són una majoria que volen abandonar Europa. S’ha escrit molt sobre si la legitimitat de la democràcia parlamentària és superior a la d’un referèndum. El cas és que la tradició política britànica ha estat sempre lligada a la discussió, el debat i els procediments de la democràcia parlamentària.
El contacte entre les elits o els líders d’avui amb les grans audiències és directe, immediat, sense filtres i sense intermediaris ni interpretadors. Un llenguatge simple i col·loquial es construeix sense cap matís, pel broc gros, amb insults o amb mentides. I molta gent el compra i se’l fa seu perquè han perdut la confiança en els polítics clàssics que no diuen mentides rebatibles sinó que menteixen amb més cinisme.
L’avenç imparable dels partits xenòfobs i populistes és una preocupació gran per al present i futur d’Europa. Què hi ha en comú entre els discursos dels impulsors del Brexit, els de Donald Trump i els de Marine le Pen? Hi ha un rebuig al diferent, a l’altre; una frustració per haver quedat fora de cobertura com a conseqüència dels efectes de la globalització; una enrabiada general davant les creixents desigualtats i una por del futur per la manca de treballs dignes i mitjanament ben retribuïts.
Davant d’aquestes frustracions tan generalitzades és urgent recuperar la confiança en la veritat que hi ha en les persones, en els fets i en les relacions humanes. La crisi té molt a veure també amb la impunitat de la corrupció i amb l’egoisme de les elits que s’aparten dels interessos i preocupacions dels ciutadans i es lliuren a lluites inútils per conservar el poder pensant que els càrrecs són predis personals que s’abandonen només quan un ho considera oportú. El gran Karl Popper deia que els sistemes democràtics no consisteixen només a elegir governs sinó també a fer-los fora.
Publicat a El Punt Avui el 10 de juliol de 2016
Una pregunta. ¿ Los partidos nacen rotos por definición?
El propio nombre lo indica Francis, «Partidos»…
¡ …No me hagas reir, BartoloméC, que se me parte el labio.
Con que …» Partidos, eh «… ja, ja, ja… !
Por eso, en el nombre llevan la cosa. Cuando dicen : » el partido está unido. » pienso, o mienten o aquí falla algun concepto. Ahora hacen uno nuevo y se pelean antes de crearlo la gente se extraña cuando es lo lógico.
Así es Francis…
Si los buitres estan en el poder, es porque la democracia huele a cadaver
Sr.Foix: el problema de las mentiras es que una vez que tiras del hilo de la primera las demás salen por si solas…
La democracia sin información indpendiente (tarea de la prensa) solo puede producir confusión y errores.
Además los viejos demonios europeos cabalgan de nuevo en base a esas mentiras, o medias verdades.
Hem de construir una «Europa de les Regions», on els grans estats tinguin menys poder. Actualment, Europa la dominen 3 o 4 grans estats, que fan el que els hi dona la gana, i així ens va.
És urgent una Europa de les regions, on es pugui exercir una veritable democràcia. A Catalunya hem optat per aquesta solució: independència de l’incompetent estat espanyol.
Crec que pasaria el mateix. Les regions riques decidiran el que es fa, de fet és el que volen. Hem de considerar que del mateix mode que Alemanya critica el «despilfarro» del Sud d’Europa, les regions crítiques no estàn disposades a cedir diners a les més pobres perquè són menys productives.
Per altra banda si amb 27 estats costa arribar a acords, imaginem amb 100 regions o més.
Europa no forma un estat. Si les regions formessin part d’un estat eurpoeu de mose simialr als EEUU, llavors podira funcionar però no d’altre manera.
Creiem de veritat que la Genralitat és molt més eficaç que l’estat espanyol? Potser sí, però no tenim dades experimentals serioses per afirmar-lo.
http://wappenwiki.org/images/e/ea/Map.jpg
Gràcies per l’ enllaç.
El mapa es la fotografía d’un moment de la història que es modifica de mode constant. A més, els historiadors no están d’acord amb que certs regnes o estructures de poder feudal (que això és el que són els que surten al mapa, omolts d’ells) fossin els que pensen que vàrem ser. A Galicia hi ha historiadors que amb arguments sòlids indiquen que el regne de León y Asturias no va existir com a tal i que va ser el Regnde de Galicia (abans va existir el Regne «Suevo» el primer de la Península). Per altra banda fins on hem ‘anar: Tarragona era muslumana fins la conquesta pel regne d’Aragó-Catalunya (un altre debat), Valencia fou una conquesta igual que la les Illes, amb guerra no amb floretes. Ens basem en les idees del romanticisme per a fer una Europa que no existeix ara, però crec que seria millor utilizar les eines de la rao, les necessitats del ciutadans i els imponderables geoestraègiques del segle XXI.
Opino que està molt bé la Europa dels pobles, però això ja no existeix com a la Edat Mitjana. No hi ha, per sort, unitats ètniques ni culturals (ni a Espanya peròtampoc a Catalunya).
Sí. Si te gustan los mapas históricos: http://www.lib.utexas.edu/maps/historical/index.html
http://blogueraturamedellin.blogspot.com.es/2014/07/la-era-de-la-ignorancia-charles-simic.html
El original de Simic
http://www.nybooks.com/daily/2012/03/20/age-of-ignorance/
«»»Una democracia funcional requiere un pueblo educado y bien informado»»»…El problema Francis es que hoy en día la educación se ve como un síntoma de debilidad, vas educado por la vida y te toman por tonto…
Asunto:
LA MARE DE TOTES LES CORRUPCIÓNS
Només comptabilitzaem com a corrupció “la pela” i oblidem que la mare de trotes les corrupccións és LS mentida i vulnaració sectarista del principi de subsidiaritat, ras i curt: la prevaricació del poder polític.
Va mentir Farage per guanyar el BREXIT, van mentir els tres de les AÇORES per fer la guerra a l’Irak, menteixen els que ens posen la mel als llavis dels catalans amb un referendum que saben impossible.Els polítics que posen per devant la seva persona al pacte, busquen el poder no el servei. Són sectàris els que conculquen el principi de subsidiaritat negant la concertació a la familia que en us de la seva llibertat escolleix l’escola diferenciada, són sectàris els que en nom d’una falça pluralitat imposen el laicisme i neguen la laicitat.
Napoleó deia que cada un dels seus soldats portava el bastó de Mariscal a la moxilla, entre nosaltres, molts polítics i porten a la moxilla el garrot de dictador.
Després deixen la llufa platada o demanen perdó…peró no tenen prevista cap peniténcia jurídica… i així anem…..i metres ells van al seus rotllo, comença l’altre corrupció; les butxaques s’obren i s’omplen.
JOAN MARTORELL I BARBERÀ
carretera de TERRASSA 30
08230 MATADEPERA
TELF937870535
DNI39O54O45E PUBICADA AL PUNTAVUI
Europa ha perdido el rumbo, el norte y ha vuelto al caos encubierto por las apariencias de la burocracia.
Veamos el caso de España: se está decidiendo si se nos aplicará una multa, porque la multa no es a un nombre si no a los ciudadanos. Además se amenaza con los fondos estructurales (si no me equivoco) que son críticos para la supervivencia, ¿Cómo va a reaccionar la población española?
Alemania, y los que siguen su política económica, tienen todo el poder de decisión. Acaso no merecería una sanción el incumplimiento de derechos humanos consagrados por la UE, acaso referéndums xenófobos no deberían ser objeto de «multa» antes que los «delitos e infracciones» económicas…
La Europa que defiende el Sr. Foix, y muchas personas, ha muerto, tenemos que atrevernos a decirlo para no vivir en una farsa, para llamar por su nombre a lasa cosas. Europa ha escogido castigar a sus ciudadanos, no a los políticos y a las empresas y ciudadanos que han cometido abusos, irregularidades, corrupciones, usado posiciones de ventaja… No, solo a los ciudadanos, y Alemania a qué juega ahora, en un momento crítico de la historia ¿Solo piensa en el dinero? ¿Qué quiere ser de mayor? ¿Hasta donde llega la Europa alemana?
Sr. Foix: M’encantan els seus savis, meditats i ben documentats articles.
«La mentida ofega la política » Recordem que els antics castellans ja deian : » El poder corrompe «.
La mentida mes gran del » Brexit » va aparellada amb la mentida feta pel trio de las Azores, afirman que l’Irak tenía armes de destrucció masiva, per a justificar els grans i destructius bombardejos selectius, sobre la seva industria i les seves fábricas, amb l’unic i exclusiu proposit d’apoderarse del or negre/ petroli i de tot. inclusive els monuments ó restes arqueológiques de la seva historia milenaria.
Penso que la Democracía que no controla de cap manera la corrupció institucionalitzada, ni tampoc el despilfarro dels diners de la caixa del Estat, depositats i pagats pels contribuens honrats, doncs acaba convertinse en una …Corruptocracia. I es pitjor que una dictadura. Perque al tractarse de una Democracia, ningu l’hi va en contre. Ni els poetes, ni els cantans la critiquen cantan. Ningu es queixa contra de la Democracia dels corruptors que exerssesen el poder… desde i a la sombra… dels panxacontents, tolerants i frescales que son com uns homes de palla, que son els que donen la cara.
En resum : De moliner cambiarás pero de lladre no pasarás. » … I d’embustero tampoc.
Ben car estem pagan la mentida del trio de las Azores. I ara s’hi ajuntará la mentida del Brexit. Doncs apanyats estem amb aquets embusterassos, codiciosos de poder i riquesas. Pero no son pas, els únics del mon. A casa nostre tambe en tenim i ens semblaba que erem la hostia.
A proposito de embusteros, ha pasado por la peninsula el gran sheriff USA, ha estado veinte horas, diez de las mismas en territorio norteamericano (toma ya soberania!). Las mentiras de este individuo son enciclopedicas, todas ellas aunque eso si con una oratoria de primera linea.
El propulsor maximo del Brexit, ha estado doce años en el parlamento europeo, esta casado con una alemana y trabaja en un banco de inversion con sede en Paris. Este individuo mas que embustero es un cinico.
En el edificio Forum este fin de semana se ha parido un engendro extraño para perpetuar la memoria de perdedores, embusteros convulsivos y tahures. Todo mentiras.
La democracia es el placebo, pero ya sus hipoteticos efectos sanadores no pueden con la podredumbre real de la mentira institucionalizada.