La solitud d’un rostoll davant la casa pairal de Saladern, el dia de la Festa Major. Una sola casa i molts veïns i coneguts a les celebracions de la tarda.
Terra de boscos, clapes de conreus, marges treballats per generacions antigues. La polseguera d’aquestes tardes de juliol ho penetra tot. Els cotxes s’enfarinen d’una pols seca i fina. És efímera però contundent. Aquests racons poc explorats, fora dels circuïts de la joventut que es desplaça a peu o en bicicleta, fugaçment, no arriba a les profunditats de les petites valls que mantenen el silenci en la seva més autèntica dimensió.
És la festa major de Saladern. Un dia fou una fortalesa, castell i església, estables pels animals, molta pedra caiguda. Avui és la casa pairal d’una família de Ciutadilla. Sempre hi ha hagut algú vivint en un aïllament apoteòsic. Festa major d’un poble amb una sola casa. Un centenar de persones vingudes dels llocs més inversemblants seuen davant la casa. El mossèn celebra la única missa de l’any. La tarda es benèvola, un vent tranquil bufa i arrossega el flaire dels rostolls encara tendres. Uns baixen de Segura, de Conesa, de Llorac, de Ciutadilla, de Belltall o Passanant. N’hi ha fins i tot de Rubí i de Barcelona.
Un riu amb aigua clandestina recorre els límits de la casa i de l’antic castell. Em diuen que és el riu Seniol però també em parlen del riu Saladern que entregaran les aigües, quan baixin abundantment, al riu Corb a l’alçada del Molí de la Cadena.
Aquestes contrades van treballar molt l’aigua. Uns quaranta molins es situen a les dues vores del Corb. Uns només exhibeixen les runes. D’altres han estat total o parcialment reconstruïts. El problema ja no són els molins sinó l’escassa aigua que baixa pel riu.
Pels voltants de Saladern es veuen grans marjades de pedres perfectament arrenglerades, parets úniques que desafien el pas de les generacions i dels segles. Hi hagué molta vida en aquests indrets. Anys de treballs artesanals. El castell de Saladern està documentat des del segle XI. El segle XIV va passar a ser propietat del monestir de Santes Creus. Tots aquests territoris tenen la petjada del Cister. Poblet, Vallbona i Santes Creus posseïen la majoria de les terres amb els seus mitgers, els delmes, les contribucions i la dependència de les propietats monacals.
La festa major de Saladern té un gran valor sentimental i històric. Cada mes de juliol s’hi congreguen un centenar de persones, gent gran, nens i nenes, pagesos de la zona, estiuejants. El berenar és senzill i generós. La tertúlia no té pressa. La collita, la gent, els canvis socials son temes de conversa. No hi ha cobertura, encara, i, per tant, els mòbils estan quiets a les butxaques. Una tarde en autèntic temps real.
Les restes del castell de Saladern i la causa pairal que hi queda al costat.
El marc de la natura és senzill i complexe. En aquests dies de juliol és quan es pot mostrar amb més orgull. La claror s’allarga fins passades les nou del vespre. Els visitants s’acomiaden dels amfitrions i comencen la ruta de polseguera que els portarà al Molí de la Cadena. Una gran Festa Major. La solitud torna a envair-ho tot. La casa de Saladern s’ha restaurat. La pedra llueix a les llindes i a les finestres. Les restes de l’antic castell contemplen des de la grandiositat perduda la presència de tanta gent.
No cal encoratjar massa la visita a aquests indrets que es mantenen al marge dels turistes ocasionals. Al fons, uns molins d’energia eòlica, indiquen que la civilització està molt a prop. Quina tarda tan entranyable, tan antiga i tan moderna.
Que bonic. Ens recoda els estius a S Marti de Maldà quan els nostres fills eren petits i adolescents on van viure uns estius que no han oblidat mai.Gràcies per descriure-ho tan amorosament.
Només hi manca saber que hi havia per berenar, per fer-nos viure del tot aquesta Festa Major de Saladern…
Quin goig poder passar una tarda sense ningú enganxat al mòbil….gairebé no m’enrecordo què és això!
«» La polseguera d’aquestes tardes de juliol ho penetra tot»»…