Un raïm macabeu en la seva plenitud, poc abans de ser veremat i convertit en most, vi, cava…
Dia de verema. Calor encara intensa. Les mosques surten del no res per afegir-se al festival del most que empastifa mans, cares i braços. La gent de ciutat potser no sap que el suavitzant més eficaç i més ràpid per entendrir la pell és el most. No calen productes farmacèutics. Unes mans embrutides de most i rentades amb aigua normal, de la síquia si cal, són un bàlsam de netedat i transparència.
La verema ha esdevingut silenciosa. Es veuen grans carretes plenes de raïms a punt de ser traslladats als llocs de recollida i posteriorment ser transportats a les grans empreses del cava o dels vins que han transformat el país. Hi pot haver deu o dotze persones veremant. Però en silenci. Ja no es canta ni es xerra pels descosits. Es va per feina.
Ja no hi han portadores, ni somalers, ni carros que van i venen destrossant els camins. Tot s’ho ha menjat les noves tècniques. Afortunadament. Però l’essència de la verema, el color els raïms, les aromes, el sol que crema els clatells, les presses per acabar la feina, això no ha variat.
Les vinyes han descarregat tot els raïms. Queden encara els gotims que penjaven verds i aspres quan es veremà ja fa uns dies. El gotims són la quinta essència dels fruits de la vinya. Han quedat solitaris, petits, esbarriats per les eixides que encara són del tot verdes.
Les pampes romanen tendres, verdes i fosques, sense que el mànec hagi sofert cap debilitat. No ha plogut, ni ha glaçat ni tampoc han bufat vents forts. Queden les pluges properes i les ventades que en qüestió de dies, d’hores, potser setmanes, fins a començaments de desembre màxim, poden deixar despullades les sarments que ara amaguen el gotims i els raïms que no foren veremats al seu moment.
Sembla que no ha passat res. La vida a les fondalades de vinyes sembla vigorosa. Però el fruit ja no hi és. És l’espera tranquil·la per que tot quedi net i sense cap mena de verdor. Les vinyes han complert el cicle i entren en els moments terminals de la temporada. L’olor dels ceps canvia quan se’ls descarrega dels raïms. L’olor de plenitud es transforma en una olor de buidor, de imminent tristesa, d’avant sala per dormir la llarga nit hivernal que no despertarà fins els primers dies del mes d’abril.
Buscar els gotims perduts entre pampes y sarments encara vestides és com espigolar pels rostolls tendres. Els grans dels gotims estan inflats, dolços, rossos i d’una gran suavitat. En queden molts de gotims. Només cal tenir una hora de paciència per omplir-ne un cistellet, de la mateixa manera que el boletaire s’endinsa dintre el bosc quan les primers fredors han petrificat o corcat els rovellons i mocoses que havien resistit el pas dels que fa setmanes passaren per aquells indrets.
La terra està atapeïda. No hi molta herba. El pas dels veremadors i dels tractors han deixat xafats el centre dels bancals. Abans, eren els ramats de bens els que es menjaven les pampes que deixaven els ceps amb les sarments estirades.
Després, vindrà l’hivern gris, tranquil, fred, quan les vinyes seran trepitjades per caçadors i gossos buscant conills, porcs senglars o alguna llebre ajocada al costat d’un gran terrós. S’acaba el cicle anual. Encara es poden collir gotims. Són l’últim luxe de les vinyes. La caducitat de l’estiu ve assenyalada per la lluna plena d’aquesta setmana. Vindrà la tardor. Canviaran els colors i les temperatures. Però els fruits seran subministrats amb total indiferència. Queden els codonys, les nous, les magranes i, finalment, les olives, l’oli que ha donat sentit, al menys a ungit, la nostra civilització.
Benvolgut Sr. Foix, m’he emocionat. És un relat preciós. M’ha fet reviure intensament els llargs estius de tants i tants anys a Gelida, en el Penedès, quan no hi havia autopista i apenes cotxes; les vinyes s’estenien per les carenes, i per les àmplies extensions col·lidint amb l’Anoia. Anàvem a fer la verema i a Ca l’Angeleta (prop del castell de moros i cristians), i amb els peus nusos, trepitjàvem el raïm en els cups. Les caigudes pel most meravellosament llefiscós ens feien petar de riure. L’alegria era descomunal. Gràcies per fer-me reviure un gaudi tan meravellós i tant ben desat en la vinassa del meu cor.
La poetica de la verema l’has sabut descriure en tota la plastica del color, el flaire, el tacte,i el sabor mes intens del moment . ‘Es el moment , com diria Josep Pla , indescriptible, i afagriem com diu L. Foix , plenitud.
Esplendid Lluis.
Et felicito
«»La gent de ciutat potser no sap que el suavitzant més eficaç i més ràpid per entendrir la pell és el most. No calen productes farmacèutics»»…
Lluís, els teus articles del camp estan plens de la serenor, amb que accepta la vida, tal com és, que té del pagés. No es tracta sols de saber descriure el que es veu —que aixó deixa moltes vegades una mena de tristor—, sinó de entendre a fons el sentit del que es veu —que aixó fa estimar la vida—. Crec que aquest és el motiu que fa grans els teus articles, que per damunt de l’anyorança de temps passats, sempre en surt guanyadora la bellessa de l’instant present.
Ens alegres la vida, poeta!
Un altre bon article pel teu esperat nou llibre !