Un ametller a punt de lliura el fruit. Les olors de les ametlles són incofusibles.
Uns dels llibres que seduïren a milions de lectors universals els anys vuitanta fou el Perfum de Patrick Süskind. La força de les olors és tan impetuosa com la més rebuscada sensualitat. L’evanescent regne de les olors és un dels fils conductors de l’autor alemany que es fixa en la sensibilitat de l’olfacte per descobrir persones, caràcters, situacions, vivències…
L’olor et situa. Saps on ets i en quina època de l’any et trobes. Avui he collit les ametlles d’un arbre solitari que ens facilita fruit cada any. És d’una fidelitat poc freqüent. Tant per l’abundància de les ametlles com per la puntualitat en que s’esberlen, s’assequen a les rames, es van debilitant i esperen que algú les vingui a collir. Mai fallo a la cita. La collita abundant, tampoc.
No volen caure. Es resisteixen encara que la clafolla s’obri del tot. Les ametlles tenen una doble protecció que les tranquil·litza fins al final dels seus dies enganxades a l’arbre. La clafolla i la closca. Són dues capes ben diferents. La primera es tova, sense solidesa, flonja i no serveix per gran cosa. La segona, la closca, és hermètica i perdurable. Pot aguantar l’ametlla mesos i anys.
Per arribar al fruit és imprescindible trencar la closca. Ja no es fa a mà com en temps antics. Les màquines ho fan tot, encara que només sigui per prendre uns llocs de treball als que hi dedicaven unes hores a esquellar-les a les entrades de les cases bones, propietaris que collien uns centenars de sacs d’ametlles.
Avui ho fa tot la màquina. Però s’ha de fer i és imprescindible fer caure les ametlles dels arbres i portar-les a la trencadora. Però el que més m’interessa es remarcar les olors singularíssimes de les ametlles. És una olor rovellada, caduca, pansida. Denota la plenitud de finals de setembre en que tots els fruits que encara queden envien les seves olors per afirmar que encara hi són, que tenen personalitat, que volen contribuir a la simfonia de perfums que la tardor envia als que transiten pels camps.
La clafolla de l’ametlla és verda i desprèn una olor aspra, amarga, gairebé desagradable. Les clafolles conviden a ser abandonades als peus dels ametllers per convertir-se en simple matèria orgànica. Temps eren temps quan s’aprofitaven per les estufes i escalfar les llargues nits d’hivern. Avui queden abandonades a terra mentre petites bestioletes negres transiten per la cara més tendra.
Les ametlles tenen un aire de tendresa inconfusible. S’estenen sobre borrasses perquè s’assequin. Necessiten un cert temps per poder ser entregades a les trencadores. L’olor d’una estesa d’ametlles gran, uns centenars de quilos, té un component diferent de quan estaven a l’arbre. És la plenitud absoluta. És la màxima expressió d’una llarga temporada que començà al mes d’abril quan les flors blanques o vermelloses adornaven els arbres. Les abelles en treien el nèctar. Era el començament de tot. Al final, les ametlles esteses, tenen un tó de final definitiu de cicle. S’ha acabat.
Sempre que vaig a la fruiteria a comprar fruita, constato que la gran majoria de fruites que es venen, no fan olor…..ara això si, són totes clòniques , brillants i perfectes de forma., com si fossin de plàstic.
Quan agafo llimones del meu llimoner, l’ olor que desprenen és intensissima, els albercocs igual i les pomes….
Què mengem ??…
…o què ens venen..??
por_querida Monsanto, por eso cada vez la olemos menos Rosamaria
Sr.Foix: hemos perdido la capacidad de valorar nuestros sentidos, el del olfato Vd nos acaba de recordar que sí que existe …y para qué sirve…gracias…
Un bon paràgraf per el capítol de la tardor del teu nou llibre que va avançant…
Bon dia,
Gaudir de les olors es una de les grans coses que els humans ens perdem, moltes vegades per falta d’atenció o de prendre consciencia de les sentim.
Mentgar i gaudir del gust es un acte «voluntari»…, i per axo en tenim mes «consciencia», en canvi les olors les sentim pero, mopltes vegades d’una manera inconcient.
Jo reconec que era d’aquest que sentia olors i no en gaudia fins que vaig llegir el llibre mencionat per el Sr. Foix, «Perfum» de Patrick Süskin, que recomano.
Bon diumenge, i sortim al carrer i «concentrem-nos» en les olors de la natura.
Salut
Brunet de Bellmunt
Sr Foix: que curiós és el record de les olors, igual que la música una olor ens recorda temps i situacions viscudes. Anys enrera, quan tenia la natura més a prop, cada estació tenia la seva olor particular….s’olorava l’aire , any rera any repetint el cicle.
Al menos Africa, el sentido de la vista nos permite disfrutar de la lectura y comunicarnos unos con otros…
Sobretodo,Bartolomé, gracias a las gafas!!!Un saludo