Els xiprers sempre hi són

Visita al cementiri el dia de Tots Sants. Records de generacions i generacions.

Dia d’una intensa claredat tardoral. Els verds de les vinyes es trenquen en una foscor gairebé opaca. Les olives s’inflen i comencen a negrejar. Les nous ja han caigut. Els codonys torcen les branques carregades esperant un Cézanne ocasional que els hi doni forma esgrogueïda i geomètrica. L’herba embruta els bancals després de les pluges. S’està sembrant damunt rostolls descolorits o sobre la terra llaurada tendrament.

He tornat a la filera dels xiprers del cementiri. S’han restaurat les parets amb pedra del país, endreçada, viva i dolça. Un cementiri ordenat és una senyal de civilització, un respecte als morts que travessaren per darrera vegada el llindar que porta la data de 1888. Hi ha molta més gent de Rocafort aquí que en el món dels vius. Silenci ritual. Els xiprers estan prims, alts, esporgats recentment. El terra està tot cobert de grava de riu, fina, amb algunes creus i poms de flors de gent que era colgada a terra quan els nínxols arrenglerats encara no hi eren. El temps esborra la memòria. Hi ha persones que no tenen ni fotografia, ni flors, ni ningú que s’aturi una estona en record del pas per aquestes terres. Però hi són. Els cognoms són de la terra repetint-se de generació en generació.

Les fotografies dels traspassats en els últims cinquanta anys són fresques, també destenyides,  agradables, normalment mostrant la plenitud humana de les dones i els homes.
Gent que es morí molt gran, molt jove o a mitjana edat. Hi han els que se’n anaren després d’un trasbals, un accident o una malaltia sobtada. En un cementiri, per molt petit que sigui, s’hi concentra també la cultura, les maneres de fer i de pensar, els odis i amistats dels veïns al llarg de la història.
Tot sembla una gran bassa d’oli, un espai de tranquil·litat i convivència silenciosa. La igualtat més radical és una nota constant en tots els cementiris. Els rics ja no ho són. I els pobres tampoc. Ningú portava butxaques al sudari. Ens queda el record de la seva vida, del seu caràcter, de les petites o grans coses que executaren en vida.
Ens reunim al mig de la terra sagrada, envoltats de ciprers que miren al cel com si el toquessin. Són arbres hospitalaris amb arrels que s’esfondren sense límits i que creixen per vigilar tot el que es mou al seu entorn, sempre guaitant quietament, com si fossin àligues sospeses que senyoregen des dels espais més alts.
La seqüència momentània de temps passats travessa la imaginació dels presents. Pocs comentaris però molta emoció llunyana continguda. Uns precs, uns cants, una oració compartida pels presents.
Abans d’abandonar el recinte es dona una última volta per veure els noms, les fotografies posades només pel dia d’avui, la identificació de les cases, de les persones i d’algunes circumstàncies personals del món dels que ja no hi són.
No tothom hi és a la cerimònia més concorreguda. Hi ha qui ve a retre homenatge als seus avant passats a primera hora del matí, a mitja tarda, fins i tot al capvespre. També el dia abans o el mateix dia de difunts. La terra crida. I la terra on un dia hi enterrarem els pares o parents més pròxims, amics, coneguts, convilatans, gent que conrearen els camps, cuidaren les cases, tingueren les il·lusions pròpies de tota vida humana, ens convida a aquesta visita ritual per recordar els que ja han marxat.

Converses en petits grups. Gent gran i molts infants. Recordo els temps llunyans en els que les caixes arribaven al cementiri portats per quatre o sis persones. El enterramorts havia cavat un bon clot, amb pica i pala, profund, llençant la terra a les vores. En arribar, el fèretre era delicadament dipositat al fons de la terra.

El soroll de les pedres i dels terrossos que repicaven damunt la caixa era esfereïdor. Gent seriosa, parents plorant, l’aixada que anava colgant tot el clot. Una creu provisional, un ram de flors, i la sortida suau, silenciosa, tranquil·la del cementiri.

La porta sempre està oberta. Només cal desenganxar una cadena per entrar-hi sempre que es vulgui. Les parets donen sota cal Riba, a les Casetes, una casa actualment deshabitada. La memòria personal, íntima, de tota una vida, passa pel cap de tots, cadascú a la seva manera. És el dia de Tots Sants, un més, fins que un es trobi dintre i no fora. Tot arribarà. Encara no, però.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email