El misteri de la boira ens agafa sempre desprevinguts
S’ha escrit tot sobre la boira. La que enfosquia les valls de l’oracle de Delfos fins la que encobria a l’hivern els grans rius de l’Arno florentí o el Tiber romà. La boira és misteriosa, superficial, capriciosa. Sempre és la mateixa però alhora sempre es presenta amb una estranya i nova voluptuositat.
La boira et descol·loca, t’espanta, et sorprèn. Va acompanyada de silenci i misteri. Se senten veus llunyanes, nítides, campanudes, que semblen crits anònims que ressonen des de l’avern. Son veus solitàries que s’engrandeixen per la percussió del buit ambiental.
Som al cap de la boira, una situació privilegiada, perillosa, que marca la frontera entre el sol i la nebulosa. No es una situació permanent sinó canviant, interina. Puja i baixa, s’estanca, raja humitat, es seca, parla un llenguatge enigmàtic. La gent parla amb la boira, li dona noms estrambòtics, la tracta com si fos de la família. Són paraules que no s’ensenyen a les escoles sinó que es transmeten des de la intimitat de les nits d’hivern.
La boira que es mou amunt i avall és semblant a la que Dant troba quan travessa el riu Aqueront tot just abans d’entrar a l’Infern en la Divina Comèdia. És una boira que convida a la malfiança. No és sincera. Pujant o baixant pot agafar una forta gelada i fer estralls en arbres confiats. Les grans destrosses d’olivers al segle passat coincidiren amb boires passatgeres, superficials, capricioses. Però destructives.
Aquesta tarda l’he vist aprop, lluny i, finalment, s’ha abraonat sobre tots els que la veiem de lluny, ha començat a rajar humitat, a transmetre fredor inesperada. La nit s’apropa. Les temperatures baixen. El fred no té pietat. Som a les portes de l’hivern.
Sabem que per Sant Sebastià, el 20 de gener, el vents hauran vençut a les boires. Però fins llavors s’ha de conviure amb aquesta intrusa tant sinuosa.
Quin plaer llegir aquest article.. !!!
Sr. Foix: La descripció que voste, ens fa de la boira i les seves circunstancies es perfecta, doncs ens ha la fa viure i sentir plenament.
Les respostes que ens fan els companys del blog, tambe son adecuades i excelents, doncs complementan sumades la definició total, del efectes de la boira en nosaltres i la nostra ment, d’animal humá.
Recordo que de vegades, cuan veiem que una persona de cop i volta, es comporta molt diferent del que l’hi es havitual normalment, doncs comentem… » a aquest/a es veu que l’hi ha agafat una boira «.
Excel•lent i poètica narració d’un misteri per excel•lència com la boira, que potser ens podria definir a tots com a ella mateixa, del esser humà, dels diferents, com si de «La pell freda» es tractes.
Sr.Foix: William Somerset Maugham dejó dicho que «‘Un filósofo es un tipo que sube a una cumbre en busca del sol; encuentra niebla, desciende y explica el magnífico espectáculo que ha visto»…. creo que debió de pensar en Vd al escribirlo…
Magnífic escrit sobre la boira. Al Pla d’Urgell en tenim molta experiència, doncs es més persistent que a la Vall del Corb. El de Lluís Foix és un retrat fantàstic!
Estic totalment d»acort amb la descripció S.Foix. Encara que sóc de la terra ferma mai m’acostumaré a la boira.Hem deprimeix no veure el sol en 15 o 20 dies. Espero S.Sebastià (festa major del meu poble) per veure com desapareixen les boires.
Per Sant Sebastià també és la Festa Major d’hivern del meu poble. Quina coincidencia.. !!!…no serem del mateix poble ??….
M´estimo mes un dia de boira que no pas un de sol d´agost que cau a plomb i no es mou ni una fulla.
Semble que falte aire per respirar. He vist caure pardals ofegats mentre volaen.
Recordo dias de boira espesa, parar camions que habien portad pinso i arribar una volada de pardals a menjar, que no es pot explicar de on sortiem i com habien vist el camió.
M´agraden les aus.
Així ho sen un lleidatá.
Bon día, Sr. Foix: Quina descripció més maca i realista. Estic d’acord amb vostè… La boira ens espanta, devant de la inseguritat que ens envolta. Aquelles boires gebradores..amb els seus capricis glaçats..Segons diuen, aquesta boira ens fa reflexionà, ens crea un altre paisatge, ens escurça el nostre envoltat. Després, quan la llum torna, en senti’m més segurs, més tranquils..Moltes gràcies.