Dies curts i nits llargues d’hivern

Estampa de sembrats, ametllers i olivers un migdia de ple hivern, clar i solejat.

Dies breus i nits llargues. La naturalesa descansa, sembla morta, està despullada.  Els dies de l’home són una ombra que passa, diu Cohélet. Com les estacions que van i vénen amb una puntualitat rutinària. L’hivern no és trist com molts pensen. Els colors d’aquests dies curts contenen en potència totes les varietats cromàtiques.

Els cereals sembrats al novembre són un senyal inequívoc de vitalitat. Mostren els seus verds matisats, nets i erectes, aprofitant el gebre matiner perquè les seves fràgils arrels penetrin a un pam de la terra. És en aquesta època quan el silenci guanya la partida al soroll. S’espera la saó de la pluja generosa i tranquil·la.

Els ocells no estan quiets a la recerca d’espais per protegir-se del fred, el vent i la pluja. La neu els deixa en els amagatalls perquè potser saben que tots els seus moviments deixaran empremta a la superfície blanca.

Oliverars descarregats de la recent collita descansen silenciosos. Estan pansits, lletjos, desmanegats, avorrits. És l’època de l’any en què aquest arbre tan mediterrani, tan mític, tan immortal, se sumeix en una profunda meditació descuidant la seva aparença.

La boira o el vent conviden el recolliment, a l’abric de l’estufa o del radiador, a l’ambient d’un bar carregat de la humanitat que es desprèn de les converses sobre temes inesperats però sempre tractats amb la passió que aixequen les qüestions aparentment menors. Aquell calor de la llenya cremant fins a convertir-se en un caliu incandescent és ara molt infreqüent.

La naturalesa no es deixa inquietar ni permet que es canviï el curs dels seus metòdics cicles. Aviat arribaran els dies en què permeti que els humans puguin decidir com ha de créixer un fruiter, un cep, un pi o un roure. La poda és l’art més antic que exigeix una certa destresa per dirigir els instints naturals dels arbres. La poda permet eixamplar una figuera o deixar que dirigeixi les seves branques cap al cel. És una feina de cirurgià.

Una olivera podada sense solta ni volta pot arrossegar la desgràcia durant un temps. Podar és un diàleg interactiu i intel·lectual amb el conjunt de l’arbre. Cal observar-lo a distància, donar-li dues voltes, imaginar com es vol que es manifesti en la resta de l’any. Atansar-se al seu tronc, mirar la seva copa, veure què sobra i quin espai convé omplir. Les branques que assenyalen fruit no se les ha de castigar massa. Les estèrils, tallar-les de soca-rel perquè només fan nosa.

Acabada la feina cal apartar-se de nou, observar la feina feta com una perruquera o un barber treuen un mirall retrovisor per veure com ha quedat el pentinat. Són al·licients en aquests dies en què la naturalesa sembla que està trista i adormida però no és així. Manté la seva vitalitat com en la resta d’estacions de l’any. El sol hivernal s’apaga en l’horitzó i la nit freda i transparent s’apropia de la foscor. Sempre igual. És el luxe permanent.

La naturalesa no es deixa inquietar ni permet  que es canviï el curs  dels seus metòdics cicles.

Publicat a La Vanguardia el 30 de desembre de 2016

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email