Massiva manifestació a Barcelona a favor de l’acollida de refugiats
Una de les coses certament excepcionals és que a casa nostra els partits xenòfobs no prosperen a les urnes. En un país que rebé en deu anys més d’un milió i mig de persones hi hauria motius per témer una forta pujada de l’extrema dreta. La gran manifestació d’ahir a Barcelona demanant acollir persones que fugen de la guerra, la fam i la persecució té un aspecte molt positiu.
No em refereixo a l’ús polític que en puguin fer el govern i altres institucions. No es tracta d’això. El que m’interessa remarcar és que Catalunya és un país de barreja, un passadís de la història des dels temps més remots. Jaume Vicens Vives ho descriu en Notícia de Catalunya: «No remuntant-nos més enllà de l’època carolíngia, sabem que el rovell de l’ou de la nostra pagesia el formaren els homines undecumque venientes: els homes que venien de qualsevol part; de l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic fou poblat ex diversis locis et gentibus nomines colligentes: reunint homes de diverses procedències i races. I des d’aleshores el moviment d’immigracions mai no ha cessat».
El país s’ha anat dibuixant junt amb les fesomies foranies que han sobrevingut constantment. En aquest sentit hem palpitat amb els mateixos batecs que els pobles de tota Europa, des de Lisboa fins Helsinki i Bucarest. Nosaltres, els europeus, ens diu el recentment traspassat Zygmunt Bauman, hem estat criats en la diversitat i passem les nostres vides en companyia de la diferència. Hem après lentament el difícil art de viure amb la diferència pacíficament, hem tingut que aprendre-ho. S’ha dit que el universalisme inherent del esperit europeu consisteix en la seva capacitat per conversar amb l’estranger.
Però només amb manifestacions multitudinàries no s’arreglen les coses. Cal fer política d’acollida començant per la disponibilitat individual de rebre una família o uns refugiats que arriben sense res. Al meu parer no es tracta d’acollir per fer veure a Espanya que no ha estat a l’alçada dels seus compromisos. Es tracta de mostrar amb fets personals i col·lectius l’actitud de respecte i protecció que mereix l’altre, el més desvalgut o el que es troba en terra estranya.
Un dels trets més definitoris de la identitat europea, ho deia Tzvetan Todorov, implica la coexistència de totes les identitats alhora. Cal, però, estar alerta perquè si a països tan oberts com Anglaterra, Dinamarca, Finlàndia, Suècia i França, l’avenç dels partits xenòfobs sembla imparable, no hi ha raons per pensar que també pot passar aquí.
qui i perqué han marxat del seu pais. penso que cal fer pressió perqué hi puguin tornar, que és el que volen. i mentres acollir-los, que no vol dir instelar-los a casa
Sr.Foix: creo que lo primero que habría que hacer es acabar con las guerras que originan que todas estas personas huyan de sus paises…
BartoloméC…frecuentemente olvidamos que las guerras son un negocio fabuloso y muy productivo de riqueza y dinero…Por eso no se terminan nunca. De hecho las fomentan artificialmente sus invisibles negociantes.
Millones de personas huyen de la muerte, fuera de su pais. Pero otros lo ocupan enseguida y se quedan con su pais, sus tierras, sus minas yl sus propiedades, al más puro estilo buitre.
Y asi, los invisibles negociantes de la guerra, se enriquecen millonariamente.
Sin importarles el sufrimiento y la muerte de los millones de personas inocentes.
Es asi de simple.
Completamente de acuerdo Albert…es así de simple, pero así de vergonzoso…
Sr. Foix: Ens oblidem de que Catalunya porta ja, mes de 1.500.000 de població d’emigrants, procedents de mes de 170 nacionalitats diferentes. Amb els seus idiomes, dialectes, costums, religions, ect. ect.
Que crien ò mes ben dit tenen molts mes fills que nosaltres, ect.
A moltissimes escoles ja sumen mes del 50 % dels petits alumnes.
I que tot ho varen provocar els Bancs amb el seu efecte crida, per tenir ma de obra molt mes barata i pagada amb salaris d’esclavitut. Els emigrants estan i trevallan per tot arreu. Per fabricas, tallers, pel camp, ect.
Aqui acolli si, pero pensem i recapassitem… doncs a Cataluña i tambe a Espanya, tenim mils de persones ó gent que encara que sembli mentida no te cap ingrés dinerari, no te vivenda, no te menja, no te aigua i passa fam.
Si el tema de l’ús polític es molt trist. Perquè el tema és molt complex. Es qüestió dels ajuntaments dels municipis.
Jo no puc acollir si l’estat no em deixa.
jo tampoc…!!!
…de fet, ni nosaltres ni ningú….potser el Sr. Foix ens pot dir com fer-ho.