El poble de Briançó, tot just passada la Panadella, mostra una imatge de neu tendra, suau, innocent
La neu ha cobert el territori tot just creuar la Panadella, una de les fronteres més definitòries entre les moltes Catalunyes que conviuen sense perdre la seva personalitat. Un gran llençol blanc que es perd a l’horitzó de les planes de la Segarra, l’Urgell i la Noguera es infreqüent un 25 de març. Ha plogut molt i ha nevat força durant la nit.
Mai puc passar sense fixar-me en el petit poble de Briançó, cinc o sis cases, un poble silenciós dalt d’un turó, en el que no s’hi veu mai ningú. Però hi són. Avui la imatge era romàntica. La blancor era immaculada. Encara ningú havia trepitjar res. Cap petjada visible i només unes roderes d’un cotxe desdibuixades. La neu és tendra, suau, innocent. Briançó és la resistència petrificada. No sé quantes ànimes hi habiten. Potser una dotzena. Però és igual. La seva personalitat és inconfusible.
Ha estat la nevada de l’hivern, tot just en entrar la primavera. El fred és suportable, afectuós, insinuatiu. El personal està desorientat. Han començat a circular fotografies per les xarxes. Una nevada a l’Urgell es pot viure en temps real a Arkansas o Etiòpia. Res queda amagat.
La claror és viva. Un núvol difós es divisa als peus del Montsec. El sol s’obre al migdia i comença el suau revenir de la neu tova i amable. Es el començament de les canaleres que recullen l’aigua de la neu. Canten i no paren en tot el dia.
Les teulades són les primeres superfícies en desprendre’s de la neu. A poc a poc. Sense presses. Poden rajar les canals tot el dia i la nit que ve. El só de l’aigua que cau al carrer per la canal és una de les sintonies més optimistes que detecta una persona de camp. Sap que l’aigua és riquesa i plenitud.
Un pal d’electricitat caigut ha deixat alguns pobles de la Vall del Corb sense llum, sense calefacció, sense aigua calenta. Uns operaris d’origen forà van amunt i avall amb una furgoneta ben equipada. Venen de Madrid, han passat la nit a un hotel de Lleida i al capvespre encara no havien trobat la solució. No paren de parlar per mòbil.
La Vall no perd la blancor malgrat que el dia decau i el sol s’ha amagat en uns núvols foscos de Ponent. Però no hi ha llum. Els mòbils no tenen cobertura i un fred ambiental arriba als ossos. La neu anirà marxant però les taques blanques perduraran bastants dies, especialment a les obagues i al peu dels arbres dels boscos.
Ningú mostra especial entusiasme. La nevada i la pluja pinten molt bé. Però no cal exhibir cap optimisme. Les coses arriben al seu temps. Abans pot passar de tot. Però el dia ha estat fecund. L’aigua és sempre fecunda. I l neu, encara més perquè arriba a fer una saó profunda i més perdurable.
Un cop més, afinitats electives que diria Goethe. Comunió de emocions i sentiments. Valors reals encara que intangibles en un món massa vulgar i barroer. Una alenada d’aire fresc, i mai millor dit. Gràcies!
Sr.Foix: una vez más me deja Vd sin palabras…
A Briançó hi som! silenciosos, però enamorats de la Segarra, refent-nos de la nevada i agraïnt l’atenció i el relat.
Autèntic relat de la Terra de Ponen, amor per la terra de conreus i la vida plàcida i senzilla de pagès. Nevada tardana però ben asentada al blat, ordi, colza i terres de pastura. Gràcies per estimar lo senzill i proper.
Ens ho fas viure amb tu…Bona narració !
Benvolgut Senyor Foix : Aprofitar una parada a la carretera per fer una foto del moment nevat, penso que és, ajuntar la estètica i la noticia immediata, que posem amb valor i agraïment.
La neu arriba a fer una saó profunda i mes perdurable….
Amb vosté Sr. Foix hem guanyat un periodista-escriptor i hem perdut un pagés il-lustrat.
Estic d’acord amb tu Salvador de Lleida…..però jo també diria…que en el Sr. Foix , també hi tenim un poeta amagat….
Quan , escassament, i en compte gotes , ens regala aquets escrits que regalimen tendresa i sensibilitat, i amor per la natura, he de reconeixer que per a mi , són curatius, terapèutics….un bàlsam que cura ….