Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya de 1914 a 1917
El primer d’agost es complirà el centenari de la mort d’Enric Prat de la Riba, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1917) i un dels principals inspiradors del catalanisme polític al llarg del segle XX. Morí als 46 anys després d’una intensa activitat política, intel·lectual i organitzativa. Hi ha qui pot pensar que els estadistes han de ser persones molt fetes, amb gran experiència i governar molts anys un país. Prat fou un polític que morí jove després d’haver posat les parets fonamentals del que creia que havia de ser la Catalunya del futur.
L’historiador Joan Esculies acaba de publicar A la recerca de Prat de la Riba, un llibre que et dona moltes claus sobre la personalitat d’aquest home en el qual molts polítics posteriors s’han volgut emmirallar, amb poc èxit perquè els temps són diferents i les personalitats no es poden repetir. L’autor es pregunta si el pensament de Prat és vigent un segle després del seu traspàs. La nacionalitat catalana és la seva aportació teòrica més important al catalanisme. És un llibre que planteja clarament que Catalunya és una nació i que, com tota nació, ha d’acabar tenint un estat.
Prat ja teoritza sobre les dificultats de l’Estat espanyol per dotar d’un reconeixement jurídic i polític a Catalunya, per més que es consideri que com a nació hi té dret. Esculies remarca que el polític de Castellterçol pensa que la lluita per aquest reconeixement serà llarga i prova de ser optimista, però és conscient que no és res que puguin decidir només els catalans. Està convençut que el més fàcil d’aconseguir és una independència cultural de la resta de l’Estat. A Prat de la Riba tot catalanista se’l vol fer seu però ni Macià, ni Pujol, ni Tarradellas, ni Artur Mas ni ara Puigdemont acaben encaixant-lo en les seves polítiques. En tot cas La nacionalitat catalana és una obra de referència que ha servit per a l’autonomisme, per al sobiranisme i per a la independència. Prat és un romàntic que pensa que la visió austrohongaresa podia ser adequada per l’encaix de Catalunya a Espanya. La base de la nació catalana és la llengua, el territori i la seva gent. En la seva visió, ens diu Esculies, calia nacionalitzar els catalans, que fossin conscients que formen part d’una nació que pot englobar, en una gran Catalunya, els territoris de parla catalana.
Aquesta ciutadania catalana, per a Prat, ha de contenir-se en un Estat català que es federi, com a mínim, amb un Estat castellà en un marc espanyol. El fet que l’obra teòrica de Prat sigui encara un document del qual poden espigar moltes branques del catalanisme polític indica que, com diu l’autor, es deu a la capacitat per surfejar els temps i en gran mesura a l’ambigüitat o flexibilitat per adaptar-se a moltes circumstàncies diverses i canviants. Aquesta dificultat en assumir tota l’obra teòrica de Prat potser és una de les causes que el centenari de la seva mort no hagi merescut una atenció oficial més contundent. Es destaca naturalment l’obra feta per Prat amb els escassos recursos de què disposava quan per primera vegada va ser president de la Diputació de Barcelona. El pujolisme de la primera etapa en el govern va repetir la idea que Prat “amb molt poc havia fet molt” i que esdevingué un important captador de talent des dels rengles dels adversaris o poc afins a les idees conservadores pròpies de la Lliga Regionalista que expressava el seu pensament a La Veu de Catalunya. Va fer el govern dels millors en el sentit més realista del terme i va posar en marxa el que creia que eren les estructures bàsiques perquè Catalunya pogués esdevenir una realitat diferenciada d’Espanya.
Va aprovar des de la Diputació de Barcelona les Normes ortogràfiques de la llengua catalana, que tenia Pompeu Fabra com a principal coordinador amb l’ajut d’Eugeni d’Ors, Pere Coromines, Antoni Rubió Lluch i Antoni Maria Alcover. Prat va pensar molt, va treballar encara més i, per damunt de tot, va donar joc a molta gent del catalanisme polític i cultural del moment. Tocava de peus a terra i començava per les necessitats més elementals del país tal com va expressar en el seu discurs inaugural com a president de la Mancomunitat de Catalunya: “Volem que no hi hagi ni un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, les seves escoles, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera.” Per aconseguir-ho calien grans institucions culturals i educacionals i “grans obres públiques de tota mena”.
Joan Esculies conclou que hi ha qüestions plantejades per Prat de la Riba que continuen irresolubles. N’hi ha dues de molt evidents. El primer és la unitat cultural o, encara millor, la falta d’aquesta unitat. La segona qüestió irresoluble, i que d’alguna manera es troba en l’origen del procés separatista o de desconnexió amb l’Estat espanyol, és el fracàs de l’imperialisme català. Dit altrament, la falta manifesta d’influència en les elits madrilenyes, la incapacitat per formar-ne part, la poca perícia per transformar Espanya a la catalana. Els temps han canviat però l’obra de Prat de la Riba perdura.
Publicat a El Punt Avui el 2 de juliol de 2017
Y todo este dislate con una totila como el marianin en la moncloa y con otra totila tocat de la tramontana en el Pati dels Tarongers.
Si tuvieran algo de verguenza torera tendrian que desaparecer de la escena politica para siempre.
Pero no caera esa breva porque tienen palmeros a espuertas y una ciudadania que es una risa (tots plegats)
Gente roma, ineficiente, corrupta. Presuntos (implicados)
Gracias Sr. Foix, perque voste una clase de periodisme psicológicament objectiu, doncs amb tots els seus documentats i ben argumentats articles, consegueix fense meditar molt imolt, a tots els companys i companyes del seu apreciat foixblog.
Gracies a voste i el seu foixblog, tots junts, amb voste incluit, contribuim conjuntament, sumades totes les opinions, a que la veritat i la realitat sigui objectiva totalment.
Penso que aquesta es la seva clase de periodisme inteligent, que fa que els companys i companyes del seu blog, sumats…diguem i acabem el que voste comensa i no diu del tot.
P.D. A la primera linea de la meva resposta, aon diu …» perque voste una clase de periodisme » …. ha de dir … perque voste… fa… una clase de periodisme.
Una aproximacion (por la derecha) muy lucida del Sr. Foix
Exacte.. !! una aproximació molt particular.
Menys mal que algú ho veu igual que jo…..
Endevineu el tema del PRÒXIM ARTICLE ??
DESTITUCIÓ DEL CONSELLER BAIGET
….amb una altra repassada….
De noticies que vinguin del govern central ( que n’hi han unes quantes…) no se’n sent a dir res, oi ??
Sr. Foix, permetin una mica d’ironia, en plan distès i amical, respecte del titol de l’ article d’avui : Aproximació a Prat de Riba.
Faria bé en aproximar-s’hi una mica més.
Que cosas tienes Rosamaria!
El Sr. Foix no es de distancia corta y menos con la calda que fote!
Ahora lo que toca es asi en plan cassola hacer una votacion guay sacar un voto mas a favor que los del No i cap a Itaca en 48 hores.
Como ciudadano me siento muy maltratado y chuleado. Si que dan miedo!
Jo també em sento maltractada i xulejada dogbert, per part dels aires que venen de Madrid….i també em fan molta po !!
Estem en igualtat de condicions.
…i no sé si el Sr. Foix serà de distancia curta o llarga, però és previsible, puc imaginar-me el proper article com si ja el tingues en pantalla, ates tot el que ha passat aquesta setmana a Catalunya :
Baiget
TNC i esborrany llei referéndum…
Sr.Foix: no hay que olvidar que Prat de la Riba fue director de La Veu de Catalunya en 1899, al convertirse este semanario en diario, fue un periodista muy joven y adelantado a su época…
Sr. Foix : Estic d’acord amb tot el seu article, pero tenint en compte les varians de les interpretacions que fan, amb les seves respostes, tots/totes els/las companys/anyes del blog.
No tinc res mes a dir, doncs estic d’acord amb tots els vostres arguments e interpretacions. Perque son realistes, plenes de llógica i humanes.
Sr. Foix:
A l´últim pragraf escriu,»La segona cuestió irresoluble i que d´alguna manera es troba en l´origen del proces separatiste o de desconexió amb l´estat espanyol, es el FRACÁS DEL IMPERIALISME CATALÁ».
IMPERIALISMO- Definiones de Enciclopedia:
1 – Actitud o forma de actuación política basada en dominar a otra tierras y comunidades, usando el poder militar o económico.
2 – Tendencia a extender e imponer aspectos propios de una persona o un colectivo sobre otros.
Imperialisme Catala!!! m´he quedad de pedra.
Tinc el dubte de qui es aquesta frase, de Voste Sr. Foix o del Sr. Esculies?..
De qui no es segur es de Prat de la Riba.
No es el mateix POCA PERICIA PER TRANSFORMAR ESPAÑA A LA CATALANA, que FRACÁS DEL IMPERIALISME CATALÁ.
Prat de la Riba parlaba de influir els polítics catalans a la política espanyola, com han fet els gallecs. May ens han aceptat.
D´altra banda queda molt clar el seu pensament cuan parla dels serveis dels Ajuntaments de Catalunya.
La falta de unión cultural es ya un hecho en todos los paísese de Europa. En Cataluña la llegada de inmigrantes de toda España, durante el siglo XX, provocó dificultades para la cultura catalana; si no se dice es por evitar un lenguaje políticamente incorrecto. Pero, yo que soy hijo de padres gallegos, sé que fue así; ciertamente una mayoría de los hijos y nietos de inmigrantes se han integrado en la cultura catalana, hablan catalán como primera lengua y se sienten solo catalanes, y eso es un gran éxito de Cataluña que permite, entre otras cosas, que la independencia de Cataluña sea posible.
Ahora, además tenemos inmigrantes con culturas muy diversas: sudamericana, árabe, africana, centro-europea… También se integran pero desconozco en que modo y cual es su imaginario de la realidad catalana.
Para la segunda cuestión podemos comparar la aptitud de Galicia, El País Vasco y Cataluña. Como conozco mejor las de Galicia y Cataluña las compararé dentro de mis limitaciones (no me tomen como una fuente fiable, solo un observador que se puede equivocar).
Una gran parte de las élites de Galicia se castellanizaron (o mejor españolizaron) y trataron de obtener poder en Madrid y gobernar España, es cierto que una parte de los intelectuales crearon el nacionalismo gallego, pero para el resto el poder estaba en Madrid, y allí se fueron los que querían tener poder «ejecutivo», y pensaron en términos ajenos a Galicia: una región que había que mejorar pero desde Madrid, no desde Santiago. Consecuencias: Fraga creó un nuevo galleguismo que durante sus gobiernos le convirtió en un líder carismátic, y mejoro Galicia al menos en infraestrucutras. Imaginan ustedes a un Fraga catalán: imposible. Y de donde es el Sr. Ragoy: de Galicia.
Cataluña ha construido un estado sin serlo, a partir de la sociedad civil con instituciones notables (al estilo de Prat de la Riba), esto en parte limita el concepto institucional de Estado en Cataluña, se desconfía por historia del Estado (debido a la relación con España); así los funcionarios se ven como una rémora en el imaginario catalán, y la empresa privada es considerada como preferente ante lo público, a pesar de las apariencias. Cataluña no deseaba gobernar en Madrid a España porque era, hasta cierto punto, conceder que Cataluña es España, cuando lo que se desea es que Cataluña sea Cataluña con un pacto, en todo caso, con España.
Me sumo a tu respuesta José A. Garcia.
Ni temps, ni massa ganes, de rebatre l’ últim paràgraf d’quest article, Sr. Foix.
Simplement dir , el que jo pensava que era una obvietat, però que sembla que no, pel que llegeixo i el que ja apunta en José A. Garcia.
No es tracta de transformar a ningú ( quina bestiesa).
És tracte de respecte i de justicia cultutral i econòmica. Es tracte d’entesa, de pactes, d’enreonar com a persones civilitzades, mantenint cadascu la seva propia identitat.
En realitat jo he volgut fer només una descripció del que a mi em sembla. En el meu cas no em sento nacionalista de cap nació, estat o societat humana, considero el nacionalisme una fase primitiva del comportament humà, encara un residu de la tribu: això s’aplica tant a Espanya, a Catalunya, a Alemanya, als EEUU… És un comportament emocional però no gaire racional.
No he escollit en quin grup humà néixer. No he escollit la cultura, ni la llengua, ni la familia, ni res… Tot això ve donat i després ens agrada més o menys. Per això penso que si la humanitat vol canviar de bó ha de deixar de tenir identitats emocionals, sé que ara no és possible ni sé si fora convenient, però la història no avala aquestes emocions primàries, ni els estats ni les nacions que hem creat.
Curiosament, només sembla haver-hi dos narracions que poden unir a persones de diferents llocs: religió i idees utòpiques; i el diner que és l’invent que dona més confiança: euros o dolars tothom al món els accepta. Trist però sembla que és així.
Hi estic molt d’acord !
me considero bastante afín a esta forma de pensar. los conceptos de «patria», «identidad» o similares me producen un repelús bastante importante. no considero ningún mérito (ni demérito, claro) haber nacido en un país u otro, o hablar una lengua u otra. las naciones no son más que extensiones de la tribu, una manera (tal vez necesaria) de organizar grupos humanos muy numerosos. a partir de ahí, el sentimiento, la patria, la voluntad del pueblo, la ilusión, la utopía, etc, no son más que construcciones mentales para manipular intereses y/o territorios.
Jo també hi estic d’acord.
Totalmente de acuerdo con José A. García
Penso que tambe es tracta, de tenir el ple dret dels nostres actes, fets i decisions per terra, mar i aire en tot i per a tot.
¡ Que es el que ara no tenim ! … doncs les interferencies i trabanquetas estan al ordre del día.
De fet no tenim una autonomía, sino que ens aplican i tenim en realitat, una » descentralización administrativa » controlada per llei i per al sistema de la central imperial de España S.A. Unipersonal.
Rosamaria, la meva resposta a la teva resposta a José A. Garcia, la trobarás mes avall.
Entenc i comparteixo el concepte «ciudatà del món», sense banderes, però aqui s’està parlant d’una altra cosa que inevitablement ens porta al terme «nacionalisme».
Quan algú defensa la seva pròpia identitat i dignitat com a pais i com a persones que formen part d’aquest pais, s’agrupen d’una manera o altre i per definir-ho, sembla que la paraula , és «naconalisme». A mi tampoc m’agrada, però, tenim davant un govern més que nacionalista, la seva bandera «la unidad de España», caiga quien caiga. A mi això encara em fa més repelús.
Faria bé el Sr. Foix, en nom d’un periodisme just, de parlar de l’imperialisme español, però no, ens parla del imperialisme català ( i no ens confonguem, en parla ell, no pas en Riba).
Catalunya és la part feble d’aquest conflicte, Sr. Foix, esclafada per l’ imperialisme español. Faria bé en revisar la historia entre Catalunya i España i ésser una mica més ecuànim i veraç, o ens vol fer creure que tot el que està passant, és perque Catalunya en algun moment ha volgut imposar res. ? Tot al contrari, Catalunya mira de defensar-se com pot davant d’un imperialisme español que esclafa i s’aprofita de tot allò que no sigui ell mateix.
Deixem-nos de nacionalismes i parlem de respecte a les cultures i a les persones siguin d’on siguin.