Enric Bañeres, un dels grans periodistes esportius. Feia literatura de qualitat.
Enric Bañeres va dignificar la professió periodística. Sabia escriure, havia llegit molt i el futbol li permeté viatjar per tot el món. Les seves cròniques i columnes esportives eren un exercici literari, molt propi de la premsa de qualitat anglesa on abundaven les millors plomes per parlar de partits de futbol.
Bañeres entrà a La Vanguardia quan jo era director adjunt, crec que fou l’any 1992, quan es va guanyà la primera Copa de Europa a Wembley y la ciutat de Barcelona vivia l’apoteosi dels Jocs Olímpics. Alfons Soteras, provinent de la secció d’Esports, insistia molt en el seu fitxatge. El que més va promoure l’entrada de Bañeres al diari fou Joaquim Ibarz, corresponsal a Mèxic, amb qui havien compartit moltes expedicions futbolístiques en etapes anteriors. No ens equivocarem, deia Quim Ibarz.
Certament, Bañeres era un periodista llegit que tenia un domini extraordinari de la paraula. Les seves cròniques haguessin pogut anar sovint a les pàgines d’opinió. Tenia una qualitat molt preuada en l’ofici de periodista esportiu. Mantenia les seves opinions i raonaments al marge del corrent majoritari. A vegades, aquesta posició li costava que el situessin en un dels bàndols històrics del barcelonisme. Ell cregué en el projecte del president Núñez i el defensà fins al final, també en aquells moments en els que la salvació del món semblava que només vindria si Núñez plegava de president del Barça.
Era resultadista, al marge de la qualitat del joc. Proveníem d’una època en la que els títols queien en compta gotes i qualsevol victòria era celebrada. Era respectuós amb qui no pensava com ell i poques vegades aixecava la veu. Raonava des de la continguda passió del cronista esportiu.
No entrava gaire als despatxos. Sovint parlàvem de futbol però sobre tot de política, de història i de les vivències lleidatanes. Ell i jo érem de la mateixa quinta, ella era d’un poble de regadiu i jo de secà. Tantes coses en comú.
Bañeres penjà la tovallola del periodisme esportiu perquè no va resistir la vulgaritat, l’anonimat, els insults, la barroeries, la ignorància. I ho va fer amb elegància, sense fer massa soroll, dient simplement que el seu temps havia passat. L’Enric no podia ni volia combatre amb els que s’amagaven en l’anonimat. Un dels primers blocs esportius que signà tingué un èxit clamorós. El tancà quan es va donar compte que no es podia enraonar amb els seus lectors sinó només cridar.
Escric aquestes reflexions des de Canadà on al migdia m’ha arribat la notícia del seu traspàs. Enric, tu tenies moltes coses a dir però per la teva coherència intel·lectual vas preferir callar. És una actitud tan respectable com admirable. Has guanyat la última batalla des del silenci.
Totalment d’acord amb vostè Sr. Foix. Periodisme d’una altra època, coherent i sense estridències.
Sr.Foix: una gran pérdida, descanse en paz !!!