El conseller Joaquim Forn i el Major dels Mossos, Josep Lluis Trapero, atacant a un diari i al seu director en una roda de premsa.
El periodisme és una pota fonamental dels sistemes democràtics. No està previst en la estructura jurídica del Estat de Dret. Però hi és fins al punt que sense llibertat d’expressió les societats democràtiques estarien coixes.
El president Jefferson deia que preferia diaris sense govern que govern sense diaris. De fet, el periodisme s’ocupa d’explicar el que passa, sense ocupar-se massa de les conseqüències de la realitat que explica. Un bon diari és una nació parlant amb si mateixa, deia Arthur Miller el 1961.
Deu anys després, dos reporters del Washington Post van escriure una sèrie d’articles que van fer dimitir al president Nixon. Això va poder passar per que hi havia uns periodistes que treballaven amb rigor, que preguntaven, tenien bones fonts i publicaven el que sabien.
Va passar perquè que hi havia un director que els donava suport. I, sobretot, per que hi havia una empresària, Katherine Graham, que aguantava les pressions de la Casa Blanca i de tot el seu poderós entorn.
Eren temps en els que el diaris en les societats democràtiques demanaven comptes als governs i les empreses. Els diaris marcaven l’agenda de tots els mitjans de comunicació.
Els sistemes democràtics necessiten finestres per respirar. No n’hi ha prou amb acudir periòdicament a les urnes. L’equilibri de poders, executiu, legislatiu i judicial no son mecanismes que funcionen de forma automàtica.
Aquestes finestres obertes porten refredats, especialment per aquells que es veuen en un gran titular o bé son filmats mentre cometien una acció detestable. Günter Grass deia arran de les seves memòries que “la escena mediàtica alemanya “no és superable en infàmia”.
Manu Leguineche, corresponsal a la guerra de Iraq contra Iran, mostrava el seu pessimisme en una trobada amb altres periodistes pel cúmul de desgràcies, morts, injustícies que es vivien a diari en aquell llarg conflicte. No puc més, els venia a dir. I un dels presents li va replicar: Tu explica el que veus que la història ja dirà el que ha passat.La història no es fa, sinó que es refà, deia Vicens Vives.
Una bona guia per fer i entendre el periodisme es viatjar amb Kapuscinski i les seves lectures d’Herodot. Heròdot explicava el que veia i escrivia llargues cròniques en forma de llibres. Flavi Josef és el que narra la destrucció de Jerusalem l’any 70, al costat de Tito que després esdevindria emperador de Roma. Un dels primers casos que coneixem de periodista a sou.Era un jueu que escrivia a favor dels romans. Però les seves guerres jueves son imprescindibles per conèixer la historia de Palestina en el primer segle.
La historia i la crònica periodista caminen juntes, a vegades de forma indestriable en el moment dels fets, després el temps posa cada cosa al seu lloc. La República i la guerra civil espanyoles en son un bon exemple. Milers de llibres, milions de cròniques recullen visions contraposades. Cap d’elles fixa la història, però ajuda a entendre el moment determinat. Encara avui busquem la memòria i el memorial democràtic. El que deia la Veu de Catalunya o la Humanitat, La Vanguardia i el Sol o el Debate no ens serviria com a referent únic, però no en podem rebutjar cap. Chaves Nogales, Joan Sales, Orwell i Arturo Barea escriuen cròniques tres cròniques en forma de llibre que son una aproximació al que va passar.
El periodisme i la historia, a vegades, viuen el fets junts. Churchill era protagonista i relator. Escrivia el seu propi segrest i el seu propi alliberament en la guerra dels Boers.
Stanley busca a Livingstone per encàrrec del Daily Herald de Nova York. I el troba a les cataractes Victòria i diu una frase que ha passat a la història: “Dr. Livingstone I presume”. Una moment històric, conseqüència d’un encàrrec periodístic.
Mirant la història mundial dels últims dos segles es veu que aquells països en els que hi ha hagut més llibertat de premsa son els que més han prosperat en tots els sentits.
A vegades es pot pensar que el periodisme pot assemblar-se als estols d’estornells que s’apoderen d’un arbre, el plomen dels seus fruits i a continuació es traslladen a un altre sense solució de continuïtat.
No és el periodisme que fa història sinó el que manté a una societat en estat de permanent excitació. Un fet insignificant pot arribar a ser molt rellevant. Diaris, ràdios i televisions el comenten, l’analitzen i el magnifiquen. Sembla que no passi res més. Tots volen augmentar les seves audiències satisfent la curiositat insaciable de la opinió pública.I no parlem ja de la disbauxa de les xarxes socials que informen molt però que confonen encara més.
Quan un tema s’esgota en surt un de nou. No s’acaba mai de viure una existència que podria ser temerària. Quan els diaris arribaven tard, al dia següent, s’esperava la crònica, sempre vertadera i autèntica.
Lord Beaverbrook, un dels grans empresaris de premsa britànics, va fer penjar a les seves redaccions de Fleet Street un cartell que deia:”Feu com si el món s’hagués creat aquest matí”.
És impossible saber totes les claus de les actuacions públiques que tenen repercussió en la vida de les persones. Una de les qualitats més valorades del informador o del creador d’opinió és la modèstia que el fa conscient del fet que transmet notícies i opinions tal i com les veu en un moment concret i que sap que les ha de modificar sempre que surtin nous elements que l’obliguin a canviar la informació.
Si consulten l’hemeroteca de La Vanguardia veuran que el 25 de gener de 1939 titulava en primera pàgina: NO PASARÁN. El dia 27 donava la benvinguda a Franco a Barcelona.
Les qüestions verdaderament importants de la política son les qüestions de fons, les tendències generals. Les qüestions importants son aquelles que no surten en els diaris i que s’analitzen una vegada han passat.
El periodisme, en totes les seves formes, deixa rastres superficials o profunds, que no son ni definitius ni necessariament autèntics. Son pistes, estats d’opinió, impressions, fets que s’han de relacionar i posar-se en un context.
Totes les democràcies han disposat, al marge dels seus legisladors, de veus i pensaments independents que vetllen per l’estat moral de la societat i son els ulls clínics de la llibertat. Aquests “espectadors compromesos”, en paraules de Raymond Aron, exerceixen un control del Estat, sempre temptat pel maquiavelisme, i davant la societat, sempre temptada per el servilisme voluntari.
Cal recordar el cas emblemàtic d’Emile Zola. Fou un moment de glòria en la consciència humana com va ser-ho al seu temps el llibre que Voltaire consagrà a l’affair Calas, defensant a un personatge de Toulouse que era víctima de la justícia arbitrària.
Zola posà de relleu l’antisemitisme a França el segle avant passat en el seu cèlebre article J’Accuse publicat al diari l’Aurore que permeté l’alliberament del coronel Dreyfuss que va ser condemnat per ser jueu. Voltaire ho va fer defensant una causa justa dos segles abans.
Ni la oligarquia política administrativa, ni la intel·ligència orgànica ben pensant, poden ocupar el lloc de la opinió independent e il·lustrada, adherida a la llibertat perquè és el conducte respiratori de la societat.
Diu Marc Fumaroli en un llibre traduït recentment al castellà amb el títol de “El Estado Cultural” que “aquesta presència en les democràcies liberals de esperits lliures, eloqüents i lúcids, és del tot necessària ja que les seves costums, animades pel confort, els transports fàcils, les proteccions i seguretats de tota mena, segreguen la mateixa passivitat cívica que dugué a la seva perdició a les antigues repúbliques”.
Què és sinó passivitat cívica quan contemplem la realitat des de la televisió, la xarxa i els mitjans com si és tractes de una obra de teatre?
El periodisme d’una societat lliure explica la situació i e l’estat d’opinió en un cert moment. També explica la mateixa societat i la seva tradició democràtica. Als Estats Units i a Europa els bons treballs periodístics son premiats amb el Pulitzer, amb Príncipe de Astúrias, amb el Ciutat de Barcelona, etc. I a Rússia els periodistes crítics simplement son eliminats.
Anna Politvoskaya i Paul Klebnikov van ser oportunament assassinats. La primera a trets i el segon enverinat.
Durant molt temps, es podia diferenciar el model anglosaxó i model continental de periodisme. Ara, s’estan atansant fins al punt que la diferència és mínima.
Anglaterra hi ha un periodisme de gran qualitat. Però té més èxit, és llegit per més gent, el periodisme populista, groc, fet per al consum ràpid, una mena de fast food de la comunicació, que no té cap volada.
El model anglosaxó ho vol saber tot i no s’atura a les fronteres de la intimitat i la privacitat de les persones. Una relació sentimental secreta d’un personatge públic ha estat sempre examinada fins als detalls més íntims. Ho hem vist darrerament en el tracte que ha rebut la Família Reial. Fins al punt que el pare del que era company de Lady Di es permeté dir que aquell accident en un túnel de París havia estat un complot organitzat pels serveis de intel·ligència de l’Estat.
S’ha debilitat la institució monàrquica a Anglaterra? No n’estic segur però penso que no.
El model continental s’ha trencat a França. Recordo que Michel Rocard era primer ministre al final dels anys vuitanta quan es divorcià. Era hugonot. Va convocar una roda de premsa per fer-ho públic. Al dia següent va ser publicat de forma insignificant als diaris de París.
François Mitterrand tenia una filla natural. Molts periodistes ben informats a França ho sabien. Però no es publicava. En acabar la seva segona presidència Mitterrand decidir fer-ho públic i es deixar retratar amb Mazzarine, de 19 anys, en sortir de sopar d’un restaurant.
La diferència dels temps és evident. La relació inicial de Nicolas Sarkozy i Carla Bruni va sortir primer als mitjans que no pas de forma oficial. També els suposats problemes de la parella.
El canvi ha vingut per la socialització de la informació, per l’accés universal a tot el que passa. La xarxa ha canviat els paràmetres del periodisme fins al punt que quan un fet es conegut per tot el món, és tot el món el que intervé i actua, opina, envia informacions.
És una revolució de gran abast. Les informacions i opinions ja no son patrimoni de ningú. Jo veig 3×24, CNN, BBC i Al Jazeera. Depèn dels temes i de la procedència geogràfica de les informacions.
L’esborrany de la història és cada vegada més confús, més complex i més plural. Es positiu en molts aspectes. Però és preocupant perquè no hi ha un marc jurídic que ho pugui regular tot plegat.
De tots els mitjans tradicionals, els diaris son els que tenen més a perdre degut a la redacció universal que està en marxa. No té molta qualitat. Però es la que va formant la massa crítica de la opinió pública al món.
Internet és més revolucionari que Guttenberg amb la invenció de la impremta. És més revolucionari perquè arriba a més gent. A tota la humanitat.
La societat global compta amb milions de nous periodistes que no s’han graduat, que no saben d’escoles, però que participen en els debats, donen notícies, relacionen, critiquen.
Els editors que abans es passaven la vida parlant amb els directors i els periodistes sobre els continguts del producte ara es concentren en reunions amb executius, inventant promocions i retallant despeses.
La despesa més invisible és la del talent que a vegades no va lligada a l’audiència. Mirin com ha baixat el nivell de preguntes en els programes de televisió basats en concursos.
Mentre la redacció universal avança, els mitjans tradicionals viuen una dinàmica en la que el que importa és el negoci i el poder.
L’opinió pública no és un mercat en el que es venen i compren les idees, sinó un lloc contaminat pels que fan negoci amb les notícies i les opinions.
L’any 1920 Walter Lippman va escriure “Liberty and the news”, un text que és obligatori conèixer (es pot trobar a Internet). Lippman, that is the day it was, va entrar a l’administració Wilson el 1917 com a cap del servei de propaganda de la guerra. Va fer un informe sobre la manipulació de la informació. I va dimitir. Durant el macarthisme va escriure que la “crisis actual de les democràcies occidentals es una crisis del periodisme”.
Això es podria dir avui també. La llibertat i la veracitat del periodisme respecte del poder i respecte de la mateixa praxis professional és en el punt de mira. Ho dic per la impresentable roda de premsa del conseller d’Interior, Joaquim Forn i del Major dels mossos, senyor Josep Lluís Trapero, esbroncant a un diari i al seu director per haver publicat una informació que no els hi havia agradat. Es comença atacant als missatgers i s’acaba prohibint els missatges. Quina pena.
»Qué momento más raro vivimos. Los artículos se convierten en armas arrojadizas al grito de «linchen al que no piensa como yo» o «difamen al equidistante», palabra que se está utilizando casi como insulto (y no es la primera vez que pasa, como recordaba esta semana Manel Lucas). No sé quién es el sabio que define dónde está la equidistancia y determina quiénes son los equidistantes. Pero cada vez me siento más distante de los que participan en linchamientos de los que no piensan como ellos. Y seguiré dudando. En tiempos de tanta certeza, tanto enfrentamiento y tanta crispación, la duda me parece la última trinchera. » Jordi Evole
No calia, senyor Forn i senyor Trapero.
Després de llegir l’article el meu titular seria : no calia Sr Foix.
Si. No calia Srs, Forn, Trapero i Foix.
El que em preocupa a mi son els fets, és a dir: si aquell titular era o no era cert. Res més. I el que em preocupa per damunt de tot, és que ja no queden termes mitjos en aquest procès. Llegeixo des de fa temps els articles del Sr. Foix perquè els trobo assenyats i raonats. Defugia, fins ara, del blanc o negre. Des de fa un temps, però, em sembla que ha perdut aquesta equidistància analítica, i noto una certa inquina cap als partidaris de la independència. Què passa amb els que no han estat, ni són independentistes, però són democrates i per tant volen votar en referèndum per poder votar «No». ? Com en tots els preliminars dels conflictes, estan desapareixent els matitzos (que tan bé aportava el Sr. Foix) i estem anant cap al frontisme, al estas amb mi o contra mi…i això no hauria d’agradar a ningú.
Sr. Foix i companys i companyes del blog:
Desprès de llegir-vos a tots i meditar molt, he dir que el que es diu i es respond es molt interessant i en prenc nota.
Pero recomano que llegim i meditem el que ens diu …Angela Bcn, en la seva assenyada i concreta resposta.
Les dones son mes concretes que els homes, que teoritzem mes i perdem el temps. De fet ens complementem i la opinió sumada dels dos polos, es imprescindible.
P.D.
No oblideu pas, de llegir la cita que ens fa Rosamaría, …de … George Orwell. 1943, … en la seva resposta.
De respostes interessants, en aquest article, han hi han moltes.
P.D.
Soc molt conscient de que faig faltes d’ortografía, pero es que a la meva epoca, ens obligaben a parlar i escriureobligatoriament, en la llengua del imperio, i ens deian hableme en cristiano.
Encara que ignoraben que Jesus, tambe parlaba en llati antic, dit llati vulgar ó catalá.
Creu-me Albert que això de que Jesucrist parlava català m’ha impactat. Jo també ho ignorava. En la meva ignorància sempre havia cregut que Jesús parlava l’arameu, que no té res a veure amb el llatí. És clar que jo anava equivocat perquè també em van educar amb la llengua de l’imperi. Gràcies per aquesta informació tan contrastada i solvent.
miquel, la informació no está contrastada, pero es llògic que si Jesus parlaba amb els romans, no els hi parlaba pas en arameu, sino en llati vulgar. Soc conscient del que he escrit, pero pensa que está relacionat amb aquells, que ens deien i exigien : ¡ Hableme en cristiano !
Albert, evidentment no t’havia entès bé. Tu no deies que la llengua habitual de Jesucrist era el llatí vulgar com jo havia entès. Una altra vegada intentaré llegir millor el que dius. Una altra qüestió és si parlava llatí i si aquell llatí es pot qualificar de català. Però això ja són figues d’un altre paner.
La influencia del conocimiento político en las decisiones de voto Marta Fraile file:///C:/Users/Usuari/Downloads/Dialnet-LaInfluenciaDelConocimientoPoliticoEnLasDecisiones-2480849.pdf
Donde yo dudo, otros afirman .¿Estaré menos manipulado ? ¿Seré menos inteligente? Todo puede ser.
Que pena !! Que tristeza!! Como deben jactarse los terroristas con la division que han conseguido! Como renta atentar en España!! Un chollo que no se puede encontrar en ninguna parte más !! Las primeras reacciones espontaneas de la gente fueron ejemplares, sinceras, emocionantes, sin banderas… Pero a la que los politicos de todos lados, pusieron sus sucias y corruptas manos para organizar sus manifestaciones y arrimar el ascua a su sardina se dio el mejor espectaculo que se pueda dar a los terroristas. Que tristeza!!!!
Así es Miguel, han logrado dividir, han logrado frentismo, nada que ver con el bien común, todo bien evidenciado en el nivel de personas q no suelen comentar en este blog.
Miquel, algunos solo han venido a menospreciar, a tirar la pedrada, y por suerte seguramente no volverán por aquí, para iluminados con sus comentarios. Eso si tienen todo el derecho a opinar como todos.
No me siento iluminado, mas bien avergonzado.
Calificar al sr. Foix de catalán renegado es una opinión? Yo mas bien diria que es un insulto. Aunque quien le insulta no le llega ni a la suela del zapato. Y si digo que quien le insulta así es una pobre y asquerosa ignorante estoy mas cerca de dar una información que una opinion.
SR LLuis Foix, ya no existe periodismo independiente, y esto va por usted tambien, si creia que podia pasar por un periodista independiente se esta equivocando, le hemos calado desde que empezo el proceso usted solo ha desprestigiado a todos los que iban a favor del mismo , tambien a nosotros ciudadanos de a pie, que segun usted no tenemos vos propia sino adulterada, y lo dice usted Sr. Foix, que yo lo he seguido durante mas de 6 años en 8tv y rac1 y solo dice lo mismo que dicen los politicos de Madrid , bla bla bla.
Gracias por dejarme escribir este cimentario
M’ agrada,
una mot bona i elaborada resposta d’ un gran periodista que estima la professió i que sap la importància històrica de denunciar les malifetes del poder allà on es produeixin
reitero la meva admiració per la seva valentia de discrepar malgrat la circumstàcia de ser col·laborador d’ un diari de línia molt diferent al PERIODICO
moltes gràces per la seva disertació i per la foto de l’ ametller
ANTON
No serà que el senyor Foix s’està acostant al Periódico?. Potser ha vist el comiat de Gregorio Moran i està una mica preocupat.
Comentarios, en este caso, que desde hacia años no observamos en este blog, esto quiere decir dos cosas: 1.la falta de respeto, la falta de feducación y cultura deja en evidencia a algunas personas que están cegados, pudiendo citar muchos pasajes de la historia parecidos y 2. Hay gente que quiere debatir y primero no se informa de que es NCTC.
Pregunta del momento: RamónS ¿podrías explicarnos que es NCTC?
National Counterterrorism Center (NCTC)
Ya, pero podrías darnos más información
Wikipedia
«El National Counterterrorism Center (NCTC) (Centro Nacional Antiterrorista, en español) es una agencia gubernamental de los Estados Unidos, encargada de recopilar la información de más de una veintena de agencias federales para analizarla y prevenir posibles ataques terroristas contra los Estados Unidos.
El centro se creó tras las recomendaciones de la comisión encargada de la investigación de los atentados del 11 de septiembre de 2001, que llegó a la conclusión de que hubo información sobre un inminente ataque terrorista pero que no se analizó a tiempo. La creación del NCTC fue aprobada con la Orden Ejecutiva 13354 y el Acta de Reforma de Inteligencia y Prevención del Terrorismo en 2004.»
A mi el artículo no me ha gustado, muy largo ,con muchas citas y referencias. Lo de citar tiene sus límites. ¿Le ha pasado como a Pascal , no ha tenido tiempo para escribir un texto más corto ?
Sr. Foix.
Article corporativiste defensan al seu col-lega Enric Hernandez de El Periodico, cuan no te cap ni una defensa per presentar dos vegades un document sense cap prova d´autenticitat.
Esperem que la CIA digui quelcom.
Em sap molt de greu.
Un article molt erudit que no lliga amb el que ha passat al Pediòricu, que senzillament s’ha inventat una notícia que permet la continuïtat de l’Operació Catalunya. Sense cap escrúpol i a l’ombra de l’operació de refinançament del diari. Sr. Foix, no ens mamem el dit. Tanta bibliografia no li servirà per amagar el que sap de sobres. O pixa fora de test.
Excelente revisión sobre el tema, excelente artículo, con un excelente final… Hay que ser un gran periodista y tener un nivel intelectual muy alto para poder escribir así.
No podia caura mes baix Foix, perque ja esta en el lodazal….
Lluís un gran i indispensable artícle.Felicitats!
Sr. Foix : » No comment » … » La historia lo explicará todo »
No els acusem avans de saber la vertadera veritat presuntament provinent de la CIA i el perque els policias tambe del Estat / Mossos, la Policia Nacional, la Guardia Civil i els Serveis de Inteligencía Especials de l’Estat, doncs cap d’ells s’ho prengués en serio.
En part justifico que el cap dels mossos, s’ofengués al sentirse que el acusaben de mentideri a mes a mes d’evant de la pantalla de televisió.
Pensem que acusar es molt facil. Pendre decisions importants en moments de decidir i preveure, el futur d’atacs terroristes amb moltissimes morts ha d’esser molt estressant i agotador.
Pensem que aquest home, degut a la seva responsabilitat, encara deu estár afectat pel que va passar, per les morts i pels ferits.
Ho no pensem en éll i en tots els policies mossos, policia nacional, guardia urbana que estaban allá en el lloc dels fets. Donant la cara i enfrentanse el seu cos amb el perill de mort, ect.
¿ Com estariem nosaltres si ens haguessim trobat en les mateixes condicions que ell ?
¿ I com respondriem siens acusaben obertament d’embusteros ?
Al bon entenedor…
P.D. No voldría pas oblidar a el Sr. Forn,…Doncs… Idem de Idem.
P.D. Cambiando de tema :
En cuanto a la FUTURA ó inventada …» Ley de Transitoriedad » solo diré que:
En mi … ¡ NOMBRE…NO !
REPITO : Para la Ley de Transitoriedad……. » EN MI NOMBRE…NO «…
En el mio SI
REPITO, EN MI NOMBRE SI.
P.D. Digo…En » MI NOMBRE NO «,…porque esta Ley de TRANSITORIEDAD no la conozco, ni tampoco conozco su contenido. Ni tampoco se si existe.
Por lo tanto digo que sin conocer la Ley de TRANSITORIEDAD… » En MI NOMBRE NO «
Es un problema serio, los expertos que entienden del tema quizás en 15 dias pueden aclarar las consecuencias, pero la ciudadanía como puede ir a votar sin saber bién que esta votando, si no hay plazo para que lo entiendan, en cualquier pais democrático dejarían un plazo de un año para debatir y consensuar las propuestas….LV..No sé escriure amb la fe i la convicció necessàries per encomanar al lector fervor per anar a votar sí, que és la meva opció.» (Quim Monzó, «Coses que no hauria dit mai»)
«Ni sense la llei, ni tan sols la llei. La pauta d’acció hauria de ser aquesta: la llei com a marc, la política com a tasca i la paraula com a instrument. El Govern d’Espanya tindrà la primera paraula.» (Juan-José López Burniol, «Elogi de la tercera via»)
Lluís Foix, defenses també les mentides de La Razón, El Mundo, l’ABC i Gregorió Moran com periodisme?Amb qui estas? amb les mentides o amb el periodisme?
guárdate un poquito de bilis, hombre, no la eches toda contra el sr. foix, que tu propio organismo también la necesita para llevar a cabo los procesos digestivos correctamente, jeje.
Gregorio era especial, lo leíamos aunque no compartíamos muchas veces lo que decia, pero estar 25 años en nomina justifican su profesionalidad y respeto a su profesión aunque no pensemos igual
També defenses que la terra gira al voltant del sol, eh Foix?
Si senyor! Una rèplica molt intel·ligent, profunda i contundent. Suposo que amb aquest argument tan sòlid el pobre sr Foix, veient al seu front persones d’aquesta altura intel.lectual callarà per sempre.
Wilcox:
La difamación ritual se utiliza para herir, intimidar, para destruir y perseguir, para evitar el diálogo, el debate y la discusión de la que depende una sociedad libre. Por ello, debe ser rechazada no importa quién intente justificar su uso
Felicitats per l’article, Lluis. Llàstima, però, que el periodisme del que parles ja no existeix. Una abraçada.
Aqui se debaten las formas, se debate la libertad de prensa, todos los ataques al sr.Foi o a cualquier otro periodista sobran.
Me tendre que reafirmar que el tema indepedentismo se esta convirtiendo en una obsesión para algunos.
Solo puedo seguir a los que razonan, listando ventajas e inconvenientes, para que no nos pase como el Brexit, que despues estemos una decena de años litigando.
Gràcies, mestre, per recordar el nostre ofici de periodistes.
Un altre. Segons Angela Vinent, mentir es periodisme. Les clavegueres de l’estat es periodisme. La guerra bruta es periodisme.
periodismo es sólo lo que tú nos digas, claro
si el periódico de catalunya ha mentido, todavía estoy esperando la denuncia de la generalitat en el primer juzgado de guardia
Yo te aconsejaria que no esperes más. Tampoco son tan inconscientes.
Gràcies, Senyor Foix, moltes gràcies. Carme
Un jefe de policia que abronca a un periodista. Eso no pasa en un pais democratico. Catalunya sin duda ha dejado de serlo. Que teisteza
Un estado que difama , niega infomacion a su policia , pervierte su constitucion. Descalifica a una parte de las fuerzas de seguridat, ensalza a otras sin importar quien tiene la informacion i la competencia.Un estado que controla la prensa . Un estado que usa las alcantarillas contra una parte de su poblacion, no es democratico , lastima que en el fondo España nunca lo ha sido. Que inmensa tristeza, usar a Zola y al periodismo para justificar la difamacion de Estado!!!
Toman por modelo a D. TRUMP
Un gran articulo de alto periodismo, escrito por un demócrata. Necesariamente en tuempos de tanto partidismo soberbio
» A Espanya vaig veure per primera vegada, informacions periodistiques que no guardaven cap relació amb els fets,ni tan sols la relació que sol existir en una mentida normal…..Vaig veure, de fet, que la historia s’estava escrivint no pas en termes d’explicar que estava succeint, sino en termes d’explicar el que habia de succeir segons la linia del partit. »
George Orwell. 1943
En estat de guerra passen aquestes coses. D’exemples il.lustres n’hi han de tots colors i per tots els gustos. No pel fet d’ omplir l’ article de cites il.lustres el fa més veraç.
I tant…jo també hi veig molta palabrería. …i encara no se si el Periódico ha dit la veritat…..lo que si se que lo més important s’ ha deixat de banda : les persones mortes, ferides, els Mossos, taxistes, comerciants i totes les persones que van ajudar…..tots els periodistas que ara parlar tant….no hi eran al lloc del drama…..Crec que aquest periodisme també has pot cuestionar. …
Angela Bcn, …penso el mateix que tu.
No oblidem pas, tampoc , els metges, infermeres/infermers, bombérs, ambulanciers, voluntaris/es, donants de sang, ect. policia guardia urbana, policía nacional, guardia civil, ect.
¿Alguien puede explicarme la polemica en pocas frases, de forma clara y lo mas objetivamente posible?
Gracias
Mejor sigue tus propias recomendaciones y lee a tus poetas Francis Black.
De hecho estoy muy cerca de seguir tus consejos y limitarme a votar SI el 1 de octubre que al final es lo unico que cuenta.
Lo demás todo es palabreria.
Ok, vale pues paso del tema, gracias.
Te explico Francis Black, , aunque no dejes de leer a tus poetas preferidos. Es mucho mas educativo e interesante.
Resulta que la CIA no pudo prever el atentado de las Torres Gemelas y el Pentagono de New York. Tampoco pudo hacerlo en los atentados de Londres, ni el horror de Madrid, tampoco pudo en Belgica, paris, ni Niza—
pero en Barcelona si !! En el atentado en barcelona, la Cia sabia que 4 desgraciados atentarian en la Ramblas ( pero no en Cambrils). De todos los atentados, la Cia solo tenia la informacion de Barcelona. Como mínimo llama la atención, no ?, a mi me parece muy curioso. Para mas inri, se dice que els Mossos tenian la información. Els Mossos ??…, vaya por Dios, que privilegiados els Mossos, que no tienen acceso ni tan siquiera a la información de la Europol.
A partir de aqui empiezan a caer palos de todas partes, escupiendo veneno y amenazas. Ninguna manifestación en España. ninguna !! Pero si vienen quatre títeres de Madrid a hacerse la foto de rigor para poder llenar diarios de «esteladas» y silvidos.
En fin Francis Black, mucha mierda para tan poco jabón.
Mejor los poetas. Jo he seguido tu recomendación. me parece mucho mas inteligente que seguir rebolcandome en la mierda, però he decido explicartelo porque me ha parecido por tu respuesta que te tomabas a mal que no te lo explicara.
Agracezco siempre tu neutralidad y pasividad. Una lección de inteligencia ante tanta barbarie informativa y tanto interés de partido.
Gracias, no me lo tomaba a mal. Yo y Camaron te queremos.
https://www.youtube.com/watch?v=AdBxXNmTXfI
El tema atentados, yo no creo que puedan evitarse, si un tío va a un bazar compra cuchillos de cocina y acuchilla a la gente no veo como evitarlo, ademas el radio de acción es infinito, es lo mismo un atentado en Barcelona que uno en Milan, Atenas, Los Angeles…. Y personas dispuesta a hacerlo las hay y cuando se les acaben los amateurs contrataran profesionales.
I tant…jo també hi veig molta palabrería. …i encara no se si el Periódico ha dit la veritat…..lo que si se que lo més important s’ ha deixat de banda : les persones mortes, ferides, els Mossos, taxistes, comerciants i totes les persones que van ajudar…..tots els periodistas que ara parlar tant….no hi eran al lloc del drama…..Crec que aquest periodisme també has pot cuestionar. …
Si mejor dejarse de palabrareria, y esperar a confirmar datos de National Counterterrorism Center (NCTC),, si no nos creemos a los de aquí, quizás nos creamos a los de fuera
Benvolgut Sr. Foix. Per començar, la meva admiració per vostè. La seva trajectòria com a professional l’avala. Però com pot comprovar en les seves pròpies carns, han deixat anar a les hienes. Els comentaris que acompanyen el seu blog ho posen de manifest. La violència que ja no amaguen els «dels somriures» en les seves paraules fan faradat. Ningú, ja ho pot veure, esta a resguard de la seva violència. Alemania, novembre de 1938?
vols dir que ell pot atacar i desqüalificar i noslatres no ??
Felicitats G Forteza !! bonica manera d’argumentar.
Ben clar i català. Han deixat anar les hienes. Les veritats sempre fan mal a qui es un talibà de l’independentisme.
Pobre Lluis , tanta erudició per tant poc argument. Tanta edat per tanta poc saber. Tanta religió per tanta poca ètica. Tant orgull per tanta poca caritat.
No soc independentista, però crec que davant un estat tant potent i recentralitzador cal ser critic , demòcrata, ponderat i valent. Deixar votar i votar no.
Pobre Lluís , on has arribat?? No sap que Zola , en el seu «Jo acuso» acusava al estat francès i als seus corifeus i aduladors de la premsa , aquells que manipulaven la veritat?
Jo t,acuso Lluis!! Vos acuso de voler confondre. Ho varem viure el 11M , ho vivim avui. Voleu fer veure que el poderós és el que resisteix i no l,Estat. Voleu fer veure que el poder el te la Generalitat i no l,Estat. Hem vist una campanya de desprestigi dels mossos desaforada. De ser cert tot el que es diu , la pregunta és , si la competència antiterrorista és de l;Estat, si la informació la te l,Estat, com és que l,únic culpable són els mossos?
Qui es Zola , en el nostre temps ? Zoilo, Fernadez Diaz o Julian Assange? I tu Lluís , com és que no notes el ferum de la claveguera?? Tant te hi has acostumat. Qui no nota la ferum ,és per que ja és ferum . Pobre Lluis . Jo ( crec que també Zola) «t,acusem»..Jo t,acuso!!!!!
Sensacional, Juan. I mantinc la meva admiració per l’ofici del Sr. Foix, sempre el llegiré. Però…la claves, Juan
IMPRESENTABLE LA PUBLICACIO DEL» PERIODICO», per més que ens ho volgui adornar Sr. Foix.
Estic cansada de tanta xerrameca ilustrada que només fa soroll per distreure el personal del fet concret : LA MENTIDA
QUINA PENA !!.
Home, la mentida va ser de Puigdemont, el conseller i els Mossos, en negar al principi, per por,que hi havia hagut una alerta. La alerta va existir.
No hi ha més preguntes senyoria
Sr. Foix:
La pregunta al Sr. Enric Hernández director d’EL PERIÓDICO: Si els terroristes tenint previst segons les investigacions omplir de explosius 3 furgonetes i fer-les explotar a tres llocs diferents de la ciutat de Barcelona. I amb l’explosió d’Alcanar, van improvisar la furgoneta de La Rambla. Com potser ser que la CIA conegués mesos abans el possible atemptat a la Rambla? A més un avís sense segell oficial, ni signatura de cap responsable de l’organisme dels EUA?
A més si la tenien feia dies perquè no la van publicar abans del 17-A?
Estic segur que amb el Sr. Antonio Franco y/o en Rafael Nadal això de la suposada nota de la CIA a EL PERIÓDICO s´hauria portat d´un altre manera.
Sobretot sense intentar perjudicar el prestigi i la professionalitat de la nostra policia.
EL PERIÓDICO i EL PAÍS eren diaris d’esquerres, progressistes, avançats, moderns,… i ara cada vegada s’assemblen més a El Mundo, La Razón i l’ABC. “Calumnia que alguna cosa queda”. Aquesta informació sobre la CIA als Mossos, em recorda el «muntatge» d’El Mundo amb el compte bancari de l’Alcalde Trias, que posteriorment una nota oficial de la Unió de Bancs Suïssos va desmentir l’existència de cap compte bancari a Suïssa del Sr. Xavier Trias.
Celebro que el Conseller de l´Interior i el Major dels Mossos d´Esquadra hagin donat la cara.
Aprofito per donar les GRÀCIES als Mossos d´Esquadra, Guardia Urbana, Bombers, Serveis d´emergències mèdics, Serveis Socials de l´Ajuntament de Barcelona, Taxistes, Hotels, Locals i Comerços, Ciutadans/es anònims,…que amb la seva entrega i generositat van fer més lleuger el dolor del 17-A.
I lamento els fets relacionats d´Alcanar, La Diagonal, Cambrils, i Subirats.
La meva solidaritat amb els difunts, ferits, i els seus familiars.
I per quan els Mossos d´Esquadra (Policia de Catalunya) tindran el mateix tracte i relació que la Ertzaintza (Policia Basca) amb l´Europol?
O es que els catalans/es no tenim el mateix dret a la mateix nivell de seguretat europea.
Sobre el que ha fet EL PERIÓDICO recomano la reflexió del periodista Jordi Joan a La Vanguardia Digital: “Periodismo versus propaganda” http://www.lavanguardia.com/politica/20170901/43955084243/periodismo-propaganda.html
Desprès de la Diada, ja ens podem preparar del 15-S a l´1-O em veurem de més grosses i de tots colors.
M agradaría Sr. Foix que ens expliques quines son las verdaderas intencions de EP I del Sr. Hernández de publicar en portada dubtes sobres els Mossos perque jo crec que no es en interés informatiu sino en clara intencionalitat política . Sino es aixi perque nomes es menciona els Mossos i no la Policia Nacional i la Guardia Civil ?
El idealismo y transparencia que muestra el Sr. Foix en todos sus artículos le confieren suficiente autoridad moral para tratar todos los temas. Éste, tan vidrioso, es otro ejemplo claro de su honesta escritura. No se alteren por favor, los responsables son esclavos de sus palabras públicas y tanto Forn como Trapero tendrían de responder con mayor claridad ante la sociedad. Me temo que ahora pintan bastos y se irán de rositas, pero la historia los juzgará, no falla.
Tant coneixement de la història, tants noms, tantes dades……tot per acabar dient que el Sr. Forn i el Sr. Trapero maten al missatger (periodico) quan el que fan es defensar-se d’una manipulació evident i contrastada provinent d’un mitjà de comunicació sectari i corrupte. En fi lamentablement potser el problema de Catalunya no es Madrid ni Espanya es la quantitat de catalans renegats com vostè que corren per la nostra terra. Vergonya, pena i fàstic.
Vergonya, pena i fàstic es llegir que quan una cosa no agrada es qualifiqui de manipulació evident, quan l’evident és que no es tracta de cap manipulació. Vergonya, pena i fàstic es qualifica a un mitjà de comunicació de sectari i corrupte. Tots ho sabem. Es comença desqualificant-los i s’acaba prohibint-los. Vergonya, pena i fàstic es dividir els catalans en catalans renegats i catalans dels bons (perquè suposo que els renegats deuen ser dolents). El que no dius és que s’ha de fer amb els renegats. I qui ha de jutjar qui són uns i qui son altres. Vergonya, pena i fàstic. I por! Cada dia més por!
Suposo que el senyor Foix va veure a 8 al dia al senyor Marius Carol, posant-se les mans al cap al comentar aquestes notícies del Periódico. M’agradaria saber què li va semblar que el director de La Vanguardia, no donés cap veracitat a aquests muntatges esperpèntics.
Que no ens faltin veus independents
Lamentable article Sr. Foix, Si, quina pena com vostè diu que alguns catalans facin costat a mitjans de comunicaciò manipulats, subvencionats i dirigits per interessos espanyolistes, li hauria de caure la cara de vergonya. On es el punt d’ equilibri i sensatesa que oferia sempre a les tertulies de 8TV?
Posar-se a favor de el Periódico és com posar-se en contra d’Emili Zola en la seva denuncia contra la premsa propera al govern i l’exèrcit francès d’aquell moment
Sr. Foix està participant en un intent de manipulació política. Felicito als Sr. Forn i Sr. Trapero
Déu n’hi do la quantitat de faltes d’ortografia…
hago un comentario general… creo que el nivel de antagonismo que se ha alcanzado en catalunya no lo había visto nunca. es increíble. uno lee una prensa catalana y otra, también catalana, y parece estar viviendo en mundos completamente distintos. ya no hablo de la trifulca política únicamente, sino de por ejemplo algunos periodistas arremetiendo de manera furibunda contra otros medios. todo el mundo cada vez se corta menos. la crítica al adversario es atroz, la búsqueda de la verdad no importa, sino el cierre total de filas para ir a la batalla.
en un post anterior nuestro compañero dogbert advertía de que estábamos en el precipicio a punto de saltar al abismo. quiero ir más lejos: creo que catalunya ya ha saltado a ese vacío y la única duda es cuánto destrozo va a provocar. creo que nos vamos a hacer mucho daño, muchísimo, y creo que ese daño será necesario para reaccionar. hoy por hoy, las posiciones están tomadas y cada bando va a muerte. mi percepción, nadie está dispuesto a renunciar a la embestida porque está convencido de ganar. y en estas batallas tan cruentas, en mi opinión, nadie gana nunca, todos pierden.
luego, sobre los escombros, emergen nuevos liderazgos que recomponen lo que otros han destrozado. pero el coste de la «fiesta» hay que pagarlo igual.
ya ni siquiera condiciono el posible desastre al desenlace, de si catalunya será independiente o no, de si seguiremos en la ue o no, de si la factura fiscal o la fuga de empresas será mayor, menor o ninguna, pues cada cual está convencido de su verdad. el coste económico o político ya no será nada al lado del coste para la convivencia que esto va a suponer. la fractura va a ser brutal. las posturas están muy enconadas y se va a por el adversario a muerte. en el fragor de la batalla no somos conscientes porque todo el mundo está muy activado, y más que lo va a estar con la diada y la que se avecina, pero el coste convivencial ya se está produciendo. creo que veremos cosas muy feas próximamente y si alguien considera que eso le beneficiará políticamente de alguna manera no hará más que ahondar en la herida civil. ya hemos empezado a vislumbrarlo.
en estos momentos soy pesimista. algunos seguramente estarán muy ilusionados porque están convencidos de que van con una sonrisa hiperdemocrática y contemplada con pasmo por el mundo hacia una arcadia feliz y pensarán que yo soy un cenizo, un majadero, un insoportable o un antidemócrata por pensar así. ojalá esté equivocado, aunque pienso que no. observo y veo un odio soterrado muy fuerte hacia el que siente o piensa diferente que todavía no se ha mostrado en toda su magnitud pero que falta poco.
pronto saldremos de dudas.
està clar david g que tot aquest mal irreperable només es responsabilitat de Catalunya.
m’aclapara la teva visió objectiva, neutral i enreonada…..
no tinc paraules.
rosamaria, no he analizado en mí último post quién tiene razón o verdad. simplemente constato un daño que ya se ha producido en la sociedad catalana. el ejemplo lo tenemos en este blog. dos personajes han aprovechado la libertad de expresión que desde hace años nos brinda el sr. foix en su foro para llamarlo, en su cara, en su casa, sin atisbo de duda, respeto ni consideración, «renegado» o «ferum» (hedor, tufo, peste). ¡con un par! si la sociedad catalana ha llegado a esto, el destrozo es inevitable. ya no me importa si habrá independencia o no, cuando una sociedad llega a estos extremos, al final del camino no habrá vencedores ni vencidos, únicamente escombros. es mi opinión, puedo estar equivocado, pero creo que en pocas semanas veremos episodios violentos en la ciudad de barcelona. el odio está instalado en ambos bandos. ambos proclaman su «determinación absoluta» a no ceder y si esto es verdad el choque cruento y feo ante dos determinaciones tan decididas es inevitable. insisto, a estas alturas la razón, la culpa, la verdad, lo que tú quieras, es irrelevante. se va al choque con toda la fuerza, no solo contra españa, sino contra todo catalán que se aparte de la versión oficial. muy triste, pienso que vienen tiempo duros para todos porque las señales son evidentes y nadie les hace o quiere hacer caso.
…entiendo que el gobierno español no ha tenido nada que ver en todo esto…
—pues nada…
hola rosamaria, siento haberme explicado mal. el gobierno español por supuesto ha tenido que ver con este desastre. con errores muy gordos, claro que sí. pero el govern de juntsxsí y la cup también. entre todos nos han traído hasta aquí, no hay inocentes.
a lo que me refiero cuando esto ya no importa es que la época de los aciertos y los errores ya pasó. detecto una «guerra» sin cuartel entre los propios catalanes, literal. evidentemente no militar, pero sí civil, o social, a golpe de tweet, de propaganda, de artículo de prensa, de televisión, etc. está siendo absolutamente brutal, y creo que es solo el principio. al menos, más vale así que como las guerras a la vieja usanza, con muertos, tanques, disparos y todo eso. pero el paisaje cívico que va a quedar se me antoja igual de desolador.
es tarde, no veo reacción, a cualquier agravio se dobla la apuesta, el insulto y el desencuentro, y la dinámica no para.
lo siento mucho por ti, porque seguro que catalunya te importa más a ti que a mí. yo he luchado mucho por catalunya porque es mi casa pero soy muy poco patriota, lo reconozco, cuando las patrias o las banderas se ponen por encima del individuo o las personas simplemente desconecto. en cambio tú seguro que has puesto mucha ilusión en el procés y lo entiendo, porque lo considerabas a tu manera una forma de construir un país mejor. ojalá me equivoque pero pienso que lo que te vas a encontrar en los próximos meses en un paisaje civil desolado muy alejado de lo que os han prometido. media catalunya va a desconfiar y guardar rencor a la otra media y así es imposible levantar un país. y como caiga la desgracia de sufrir otro atentado yihadista (parís tuvo varios) la que va a caer es de meterse en un agujero y no volver a salir hasta que escampe.
David: O sigui que ens quedem com estem i tots contents no? Així no trenquem cap plat.
Avui escoltava una periodista com defensava Trapero per lo d’escriure al dictat que va deixar anar. D’aquesta manera: » és una forma de dir que hi ha qui no escriu al dictat »
Mare de Déu senyor!
Fan falta veus d’autoritats com vostè, Foix, no atrinxerades. cap mitjà independentista defensarà Hernandez. Aixi estem.
Buen artículo
Molt decebut, Sr. Foix. Espero poder-lo tornar admirar com ho havia fet. Però vostè mateix ho diu: un article feixuc (i amb faltes d’ortografia que encara el fan més feixuc). Tanta erudició per, al capdavall, defensar un periodisme barroer que no té res a veure amb totes les referències que enumera. El gir final a les seves reflexions, dient que la roda de premsa de Forns i Trapero és impresentable, sense analitzar més enllà, únicament deixant-ho anar, com si el simple fet de citar totes les personalitats anteriors ho avalessin, quan en realitat no se sap que opinarien en el cas concret que ens ocupa, és molta ornamentació per a tan poca veritat.
Bona nit
Creo que se confunde, aquí no se critica la libertad de prensa, se defienden de una campaña de intoxicación, de información falsa para manipular a la opinión pública.
Ple suport a Forn i Trallero. No critiquen el periodisme. Es defensen de les claveres de l’estat. Es lamentable que Foix confongui el periodisme anb les clavegueres i amb guerra bruta. El que fa el sorayano Enric Hernandez no es periodisme. El que fa es prostituir el periodisme.Es una mena de Gregorio Moran que La Vanguardia acaba d’acomiadar per insultar, segons es diu, al director
No he seguido la polémica. Hay nervios en el ambiente, eso se nota.
El otro día La Vanguardia largo a Morán y hace unos meses no seguia X.Antich, dos maneras de ver cosas muy diferentes.
A mi de La vanguardia me gusta Juan Bufill pero habla de exposiciónes. Y es un gran poeta. Recomendable.
» Advertencia a futuros historiadores: no lean viejos números de The New York Times. Lean a los poetas»
Charles Simic.
Lluís, si eP publica info falsa per quina raó veu malament que el cap del cos es defensi de les mentides?
Pol: Es que El Periódico ha publicat informació falsa ?
Fins i tot el Sr. Forn i el Sr. Trapero han afirmat que havien rebut la informació de la Cia.
Suposo que el conflicte esdeve quan interpreten que amb això s’esta posant en qüestió als Mossos, i aquest és per mi el seu gran error.
la información de el periódico puede ser cierta o puede ser falsa, ni tú lo sabes ni yo tampoco. en todo caso, en un país serio, primero se haría una comisión de investigación y después se depurarían las responsabilidades que tocaran, ya fueran de los srs. trapero y forn o de el periódico. pero aquí la verdad importa un pimiento. tú afirmas que la info es falsa y punto, porque te interesa creerlo así, sin disponer nadie de pruebas totalmente concluyentes y contrastadas. te basas en tu propio acto de fe para afirmar categóricamente que otros mienten, como si la única verdad cayera únicamente de tu lado. en fin.
I per cert, enhorabona de nou a Lluís Foix per aquest article. Era d’esperar, però no per això es desmereix. En el fons suposo que és l’eterna lluita de dos poders: el periodisme i el poder polític. Espero i desitjo que guanyi el primer sempre.
En los tiempos finales de la República (de Roma) todos los aspirantes a tirano promovían plebiscitos y refrendos «populares» desautorizando a los magistrados y al Senado; ¿tal patrón ha cambiado ?
Un molt bon artícle.
Em sembla un article molt assenyat
Errar es de humanos, reconocer errores dignifica. No asumir errores perdonables,magnifica la noticia.Actuar contra el mensajero, dependerá de si después se evidencia de forma rotunda la veracidad del tema en cuestión, pero en el fondo estamos analizando si podemos permitir que se pierdan las formas y desde las instancias más elevadas, se fomente el frentismo, tanto de un lado como del otro, solo consiguen sembrar mas semillas que pueden impedir una sana convivencia futura, solo por no querer asumir un error menor.
JA NO HI HA PERIODISME SR.FOIX. JA NO N’HI HA. Hi ha empreses periodístiques, que és molt diferent. DEPÉN DE L’AMO al que serveixin fan més o menys mal.
Cesc: Discrepo força. Em resisteixo a creure que el periodisme sigui una professió al servei de l’amo que paga.
Hi ha veritats que potser no es publiquen, certament. Però quan es publiquen, això ja no hi ha qui ho aturi. El més que es pot fer és verificar si és totalment veritat o no, si de forma malintencionada s’omiteix algún aspecte.
Jo no soc periodista. Tinc formació cientifica, i per deformació professional diria que tendeixo a voler fer honor a la veritat.
I en el cas que ens ocupa, sembla força clar que alguns han mentit, una mentira petita si es vol valorar així, però que si enlloc de reconeixer-ho s’ataca a qui ha publicat la veritat, enlloc d’arreglar-ho, ho espatllen més, i fan que la petita mentira esdevingui gran.
La ultima noticia, puede que veridica: La CIA pide explicaciones a la Generalitat
…això és un «xiste » o un exercici de cinisme ?