Josep Vallverdú: els bons llibres ens fan viure

En compondre un llibre per parlar de la Terra en lletres grosses, hom comença per evocar el terrer immediat on has nascut, o has passat la infantesa i més anys. La terra té un missatge ficat a la sang del natural del lloc, i que pot ser atractiu per al forà, per al visitant, ni que sigui només per la novetat o l’exotisme, però que, en canvi, arrossega intensament aquell que se’n considera fill, i li reviu tothora, intensament proper, quan n’és lluny: és com la cançó “l’Emigrant”.

Aquest llibre és escrit per un ciutadà del món nascut a la Vall del riu Corb, i presentat per un altre criat a la mateixa vall: sempre que m’acosto en aquella petita pàtria, tant si hi entro per l’Anoia, com per la Segarra com per l’Urgell regat, m’incorporo immediatament a l’atmosfera, els colors de la terra, tot un univers la compacitat del qual comparteixo amb lo Lluís Foix. És un paisatge que per a nosaltres és una “total dimensió”, quelcom que ens arrossega, se’ns emporta. Aquells tossalets, des d’on la serra del Tallat sembla l’Himàlaia, tenen cadascun personalitat, amb els bancals esculpits a cop de pollegana i potes de mula al segle xviii; els ametllers amb escandalosos nius de garsa, els olivers, secans i valents, fulla de plata; el menut timó, les aspres argelagues i els escardalencs canyars dels erms; les carrasques i, de tant en tant, quatre pins. O una alzina del temps del Rector de Vallfogona. Els camins, que conserven les roderes i van plens de codines soltes, els marges i les espones, que sovint exhibeixenint una solemne veta de calcària, bona per a abeuradors buidats a escoda, rodets per la batuda, balcons; i, si convenia, campanars. Hi ha tanta pedra que, rompuda per les glaçades i per les relles, queda escampada pels trossos convertida en allò que en diem cervell de gat.

Els pobles hi romanien intactes al pas dels segles; només amb la mecanització del camp van desdibuixar trets de la fesomia. Hi queden, això sí, cases que semblen ancorades en una estampa d’aiguafort, amb la seva entrada d’estable, l’escala de pedra, la sala, el corral, el solar al darrere. Els campanars, tan ferms, que es dibuixen blanquinosos quan fa serè, i un poc torrats o moradencs al toc bufetejador de la marinada, vent que dóna títol a un altre llibre personal de Lluís Foix. Serè i marinada són els dos vents dominants a la Vall del Corb; el primer refresca i el segon porta una llepada d’humitat. Si massa bufava, obligava antigament a fer panada a l’era, o sigui a deixar el gra sense ensacar. Més poc sovint tenim el llevant i el segarró, que són més nocius; i no diguem el buida-sacs!

No oblidem les vinyes, generalment a la part més enfonyada de la vall, a banda i banda del quasi inexistent Corb, cinta d’aigua que, tanmateix, amb les rubines creà al llarg dels segles unes terres de bon conreu de raïm. Pot ser avui un riu d’extrema modèestia, però no ho fou abans: mossèn Francesc Vicenç Garcia, el famós Rector, diu, amb exageració barroca, que a les tardes hi pescava de tot.

L’autor d’avui roman fidel a les seves arrels de Rocafort de Vallbona, però ha vist un món de mons durant una dilatada vida de periodista, cronista de mil paisatges, com a corresponsal en prop de cent països, residències molt lluny del seu riu Corb, a les ribes del Tàmesis, del Hudson, del Potomac, de l’Eufrates, Washington i Londres, als deserts i a les ciutats d’Orient, als temples de cent religions i als socs de les viles de l’Islam. I ens en dóna la perspectiva i el regust, perquè qui ha viscut intensament el seu propi paisatge està en mesura d’apamar-ne, amb profit i detall, qualsevol de llunyà.

Recordava, llegint el llibre d’avui, un altre periodista, mestre amb majúscules, predcedcessor de Foix, Gaziel, l’amistat del qual em fou molt fruitosa; ell també havia viatjat qui- sap-lo, i com Lluís Foix havia vist guerres i conflictes, treves i paus i terratrèmols, i sabia com eren les molt diverses societats del planeta, al cap i a la fi totes d’una única pasta humana, i havia lamentat sempre i arreu que les flors d’avui a qualsevol racó del món hagin de ser demà mateix runa o sang.

Els qui no hem viatjat gaire fora del país, ens admirem de l’allau d’impressions i impactes que han absorbit els viatgers constants, com l’autor d’aquest llibre, un volum de text tan suau com un toc de brisa, tan amable com el blat tendre. Foix, amb un criteri molt encertat, fa l’efecte que té present a cada segon el ritme compassat del temps en les quatre estacions de l’any. La primavera a Londres li serveix per dir-nos dels ocells i dels seus nius, i la forma de volar, i advertir-nos que nosaltres no som concrets en els seus noms, mentre que els britànics saben el nom de cada ocell comú… són molt detallistes en l’observació, són els millors espies del món.

Parlant de la vinya comenta els seus colors variants i ens fa saber com és un producte mundial: del vi pobletà, casolà, descurat i de segur condemnat al vinagre, hem passat a la cura exquisida, al bon tast i a la clínica enològica. Ell ha vist vinyes arreu del món en climes diversos.

L’aproximació de Foix al perfil de la biosfera es fa amb mirada mil·limètrica i noció de globalitat alhora. Per això valora i subratlla un futur desitjable en què la tecnificació no aclapararà del tot els qui viuran del camp. Té raó. He vist persones que estan ben al dia vivint en pobles minúsculs, treballant en xarxa sense veure’s obligats a habitar un pis a la gran ciutat.

No queda rastre visible de moltes antigues civilitzacions, tot s’ho va endur el vent de guerres i el degoteig de l’abandonament. Del monarca Ozyimandias, diu Shelley, en queda sols el nom rei de reis, en una llosa. En canvi, la natura reneix cada any i fa, rítmica, acolorida, el seu cicle. Els vents del món prenen mil formes, des de l’implacable i letal del gèlid llac Baikal, que en Foix va percebre a 37 grausº sota cero, fins a les brises mediterrànies, pura carícia.

Dedica un capítol a la poesia de les sorpreses benaurades de l’hort. No hi faig comentaris, perquè jo mateix he estat hortolà; els beneficis espirituals del conreu hortícola foren per a mi tothora superiors al rendiment material.

L’autor té presents els colors i les olors de la natura, tant si els evoca des d’un suburbi qualsevol de Teheran com des del Midwest o el Washington nord-americans. S’extasia revivint-los, sensualment, ple de caritat. Caritat en grec és elemosíni, “almoina”, “donar”. En parlar de la natura el nostre amic tant rep com dóna, el domina l’efusió. Hi ha un capítol sobre bolets rodó, perfecte. No sempre reviu la natura de dia, parla de la nit, i de com els poetes i els místics dins la tenebra física veuen una altra llum més sublim.

La llengua de què se serveix és variada, a tocs o a llepades, lleument difusa, combina amb gràcia la precisió amb els vels, i se li conforma dins un sistema expositiu impressionista, que ens recorda els grans descriptors de la nostra literatura: la frase se sotmet a un ritme variable, ara habanera, ara rigodon, ara vals; seqüències d’allegro, de presto, o de llangorós adagio. Tinguem present que el volum avança de primavera a hivern, atenent el cicle de les estacions, i s’enriqueix amb el fet que a cada estació, a cada paisatge, hi conviuen tots els ritmes del llenguatge, vivaç o tristoi, commogut o secament fotogràfic. El llenguatge de Foix és tan penetrant quan parla de la seva joventut com quan al·ludeix a la vellesa que s’acosta.

He presentat desenes de llibres. De fet, alguns no em captivaven, però aquest d’ara, d’avui, el presento amb gust i regust, rellepant-me, com si m’estovés tot jo de goig. Us asseguro que és un llibre que glateix de vida. I afirmo que, com passa amb els llibres de viatges, aquest roda el món i torna al Born, a Rocafort. I, si els bons llibres ens fan viure, llegiu i viureu.

Parlament de Josep Vallverdú en la presentació del llibre «El que la terra m’ha donat», de Lluís Foix a la llibreria Caselles de Lleida el 28 de novembre de 2017