En bona part de l’obra poètica de Joan Margarit s’amaga la metafísica a l’abast de savis i filòsofs de la vida. Si un poeta no et convida a pensar en allò que va més enllà del sensible no deixa de ser un simple periodista o un escriptor.
Margarit acaba de publicar la seva última obra, Un hivern fascinant, amb la seva corresponent edició en castellà, Un invierno asombroso, que m’ha ajudat a reflexionar en aquests últims dies de pensament comprimit, ràpid i farcit de falsedats. Margarit sol publicar la seva obra en els dos idiomes encara que els seus versos neixen del més profund de la seva catalanitat amb arrels a les terres de la Segarra.
“A vegades la vida no és res més
que la flor més senzilla, la que creix
vora tots els camins”
Diu paraules sublims sobre Verdaguer al que estima com a un fill i és el seu pare des del punt de vista poètic. Verdaguer, diu, és l’alzina que en aquest país nostre sempre hem necessitat: primer hi calem foc i, de seguida, la plorem durant anys. Cremar i plorar. La desolació de la rancúnia.
Una observació molt pertinent ara i sempre en la història de tants pobles al llarg dels segles. Les paraules de Margarit contenen conceptes esculpits en la ment i al cor dels humans. Una de les forces principals de la poesia és la seva veritat. Sense erudició, ens diu, continuaria havent-hi poesia, però sense veritat, no. L’altra força que sosté la bona poesia és la bellesa. Veritat i bellesa recorren la poesia de Margarit amb una constant impertorbable.
Mentir, a la llarga, sempre planteja problemes més greus dels que intenta resoldre. Acaba el seu llibre amb una potent reflexió sobre la necessitat dels humans de tenir alguna eina incompatible amb la mentida. La poesia és un poderós instrument per combatre la falsedat dels “fets alternatius”, les postveritats que ens aclaparen, les mentides que envaeixen els debats impunement. Margarit demostra que el poder de la paraula i del llenguatge són els principals motors de la història. Molt més que la força, els diners, les ambicions, les mentides o les glòries de qualsevol tipus.
Em va sorprendre veure en una llibreria de Frankfurt durant la fira del llibre amb la cultura catalana com a convidada fa deu anys una llibreria que venien tasses amb la següent llegenda: la llibertat és una llibreria. El text era de Joan Margarit. Certament, els llibres i les llengües conviuen sense discutir, sense barallar-se, sense mostrar cap superioritat. El respecte mutu és absolut perquè la seva importància és la mateixa.
Fa uns anys va dir en el pregó de la Mercè que era partidari de la independència de Catalunya. Però no va aixecar cap bandera. Simplement va dir el que pensava. En la poesia de Joan Margarit no hi sobra ni hi falta res. És profunda i seca, com les pedres que va contemplar en la seva infantesa a Sanaüja, a la vall del Llobregós. Una obra sempre carregada d’aire fresc.
Publicat a La Vanguardia el 21 de desembre de 2017
En les paraules de Margarit i també en les teves LLuís, guanya el respecte, la curiositat, l’aprenentatge, la diversitat. No cal estar d’acord ni mostrar les banderes, perque el que oferiu és més valuós que una simple opinió.
Sr.Foix: Joan Margarit durante su infancia fue uno de los primeros pobladores del Turó Park, el barrio entonces era un despoblado…años después vino la añoranza…
http://hablemosdejardines.blogspot.com.es/2010/08/retorn-al-turo-park.html