Un objectiu ha de ser un gran pacte per governar Catalunya
Després de les eleccions faria falta poder governar més enllà de les ferides ocasionades per unes votacions anòmales, estranyes, que ens han portat al punt de partida en què ens trobàvem quan es va investir in extremis Carles Puigdemont com a president de la Generalitat a començaments del 2016. Els resultats han produït una majoria parlamentària independentista però no una majoria social si tenim en compte que l’independentisme ha quedat en un 47,5%, tres dècimes per sota de les de les eleccions del 2015.
Inés Arrimadas ha guanyat les eleccions amb un programa radicalment contrari a la independència i amb una valoració sobre la llengua i la cultura catalanes força negativa. Ciutadans ha tingut més escons i més vots que qualsevol altre partit. Però ha estat una victòria insuficient perquè no permet governar al nou partit, que d’una manera meteòrica s’ha enfilat a la primera línia de la política catalana amb un missatge contrari al que ha estat històricament el catalanisme polític.
Tot sembla que ha quedat igual però per poc que es rasqui es veu que és del tot diferent. L’independentisme no té un lideratge clar ni les posicions iguals sobre com s’ha d’enfocar la nova legislatura. El missatge que envia Carles Puigdemont, la primera força de l’independentisme, és conseqüència d’una bona campanya electoral que des de Brussel·les li ha permès estar en contacte permanent amb el seu electorat. Ha canviat el nom del partit i ha ofert la imatge del president exiliat, que ha estat més eficaç i potent que la del vicepresident, Oriol Junqueras, empresonat i gairebé incomunicat amb la seva gent des de la presó d’Estremera.
El primer que caldrà veure és com s’articula el lideratge de l’independentisme al Parlament. Ben mirat, la diferència d’escons entre Puigdemont i Junqueras només és de dos escons (34-32) i si l’objectiu és comú no hi hauria d’haver cap problema. Però el que va passar diumenge és que, la bandera de la independència que ERC ha enlairat des de sempre, el partit fet per Puigdemont només la porta des de fa un parell d’anys.
S’haurà, per tant, de confirmar el lideratge de Puigdemont i la proclamació del nou president amb l’aprovació de la direcció d’ERC. Respecte a la CUP, necessària per aconseguir la investidura, posarà unes condicions que impliquen donar validesa a la República declarada en seu parlamentària el 27 d’octubre. En els pròxims dies i setmanes veurem si Puigdemont aconsegueix l’aprovació dels seus socis d’investidura i quines seran les condicions.
La principal incògnita és si la via de la unilateralitat republicana serà revisada o ajornada per formar un govern que recuperi les institucions que en aquest moment estan intervingudes per l’article 155 decretat per Mariano Rajoy. El Partit Popular ha tingut uns resultats catastròfics, els pitjors de tota la seva història, passant per la humiliació de ser l’últim partit després d’haver perdut vuit escons. La derrota de García Albiol tindrà conseqüències en el futur del PP català però, sobretot, serà un motiu de desestabilització de Rajoy, de Soraya Sáenz de Santamaría i de tot l’equip que ha gestionat la qüestió catalana.
La confrontació amb Catalunya no ha donat cap resultat. Tot ha quedat igual. L’independentisme és igual de fort i el partit del govern espanyol ha quedat reduït a la insignificança política. Els partits que invocaven una aproximació entre les dues posicions per fer les coses d’acord amb la llei i sense trencar amb l’Estat han quedat desplaçats per les posicions de Ciutadans i de l’independentisme, que no tenien ni tenen encara avui una actitud d’entesa. Miquel Iceta ha salvat els mobles guanyant un escó però Xavier Domènech ha perdut tres diputats i potser s’ha posat en relleu que hi haurà canvi de mans a l’alcaldia de Barcelona el 2019.
Els polítics catalans hauran de recosir els estrips causats per un clima de confrontació i de xoc. El país segueix empatat amb si mateix i serà difícil sortir de l’ambient de confrontació si no es troben punts de trobada, mínims si es vol, entre els extrems que no són minoritaris, sinó que formen les dues grans majories del Parlament.
El Tribunal Suprem segueix amb les seves investigacions sobre el que va passar els mesos de setembre i octubre. El jutge Llarena va ampliant el nombre d’investigats i imputats. Rajoy diu que no pot aturar l’acció de la justícia però tampoc dona cap pista per afrontar la qüestió catalana després de les eleccions de dijous. És difícil continuar amb aquesta tensió que mereix un acord polític de gran envergadura per evitar que la situació s’empitjori encara més.
Publicat a El Punt Avui el 24 de desembre de 2017
Sr.Foix: dice el refrán…“En todo trato, más vale encomendarse a Santo Tomás, que a San Donato.”…yo incluiría a San Mateo…»Si no lo veo, no lo creo»…
Sr. Foix : El inmovilismo de Rajoy durante varios años, hace que Rajoy ahora sobre, para llegar a conseguir un gran pacto, pues ha demostrado de sobras que pactar no es lo suyo.
P.D. Nunca se ha preguntado y ahora tampoco, …» ¿ El porque de Cataluña ? …Porque se manifiesta, porque se queja, y de que se queja, ect. Y en esto el PP, le interpreta a la perfección con las 3.000 firmas, ect. Y el PSOE, también idem de idem, cuando ha estado en el poder.
Por aquello de … » El poder corrompe »
En España solo se pacto a lo grande en 1978.
Hablemos claro esto es un desastre y un despropósito en todos los temas, unas elecciones atípicas e injustas, no están en la misma posición un presidente libre y exiliado, que el político preso, después tenemos cuentos y cientos de mentiras para conseguir una republica y una independencia en estos momentos inviable, una estrategia unilateral suicida, una economía resintiéndose, un país dividido en dos partes, unos medios de comunicación que empezaron a reaccionar cuando vieron marchar las empresas, un PP en Catalunya y en España que aún no se ha enterado de casi nada, en declive, unos ciudadans en ascenso, con dudas sobre sus acciones en cultura y lengua dudosas, cuando se deberían siempre potenciar, y encima se meten contra Europa y contra el Rey, cuando esta claro, que siendo o no monárquico, sus críticos no están a su altura. Es posible el pacto ? no lo se, es posible el federalismo ? si es posible.
De acuerdo con Usted, el problema es quien lo detiene democráticamente y desde la realidad de donde estamos ubicados, políticamente, económicamente y socialmente, ésta última con una mayoritaria carencia de cultura política, democrática y extendiéndola, a pesar de las muchas licenciaturas, a cultura general. Solo así se puede llegar a entender el mayoritario arraigo alejado de todo realismo, en mayor grado por parte de unos, que de otros, lo cual no significa absoluto que no puedan existir motivos reales para la reivindicación, pero no esto, lo que está aconteciéndose aun a pesar del resultado electoral, continua siendo toda una vergüenza para Catalunya, para el estado español, para la democracia y para la política. Haciendo falta toda una limpieza, un reset en el sistema, sobre lo que hay poco se puede construir.
Bueno yo os dejo esto: http://bit.ly/2BPuS24
¡Feliz Navidad!
Europa tiene que legislar sobre referendums. Las normas han de ser pocas, claras, con capacidad de adaptarse a los tiempos y respetadas. No puedes estar encorsetado por legislaciones envejecidas ni puedes vivir fuera de la seguridad jurídica. No me parece difícil de entender.
NON-NON DE NADAL
T’ompliré el bressol
de palleta fina
sense gens de boll,
sense gens de pols.
Encendré un bon foc
perfumat d’espígol
per fer-te el son dolç.
Cobriré el teu cos
amb llençol blanquíssim
mig teixit amb glòria,
mig cosit amb creus.
Et faré de flonjos
borrallons de llana
un mantell pels peus.
Et cantaré un bres
amb la veu més dolça,
i quan ja t’adormis
et besaré el front.
Després, de puntetes,
tancaré la porta
perquè no et desvetllin
els sorolls del món
Joana Raspall
Que tingueu un Bon Nadal i que tornin tots a casa!
Home, Lluis. Ja no dius que Puigdemont ha fugit. Ja escrius que es el president exiliat. Jaera hora
M’entristeix el paràgraf en el qual vostè escriu que caldrà confirmar-se el lideratge del senyor Puigdemont. ¿Lideratge ?, però … que classe de lideratge i a tan alt cost. Un cost que no únicament és responsable l’inconseqüent expresident evadit, també el senyor Junqueras i molts altres, inclosos determinats mitjans de comunicació privats degudament subvencionats i els públics de Catalunya.
Estic a favor de totes les reivindicacions, gràcies a moltes d’elles hem avançat , però aquestes s’han de d’efectuar dins del respecte a la legalitat vigent, que també es pot modificar, i la democràcia. Espanya (òbviament inclosa Catalunya), avui és una democràcia, encara que aquesta no estigui introduïda en una majoria de la nostra societat, el que no ha de ser un impediment per a utilitzar les formes i canals democràtics per qualsevol reivindicació.
Els senyors citats, els seus corresponents organitzacions polítiques i tot un seguit d’implicats han utilitzat les pitjors formes i maneres polítiques, democràtiques i mediàtiques, però no per reivindicar, sinó per saltar-se les lleis i imposar. Que no és poc.
No és possible l’acord polític amb els actuals primers actors, segons i potser fins tercers. Un País, qualsevol país per ser gran, no importa la mida, precisa ser exemplar, avui l’exemplaritat està absent en molts camps de la societat. Així anem.
Francesc Costa
Sr. Foix : Penso que » Per un gran pacte » … hi han d’estar totes les forces representadas, com en la transició de l’any 1978.
Es a dir, representans de tots els partits politics importants, de dreta i extrema dreta, esquerra i extrema esquerra, tots el sindicats sense excepció i molt important el gran capital español amb el gran capital catalá incluit, amb els principals empresaris de les super grans empresas , ect.
Doncs si no es aixi, no hi haurá cap acord de pacte.
L’epoca d’en Jordi Pujol, per citar un exemple, va esser posible perque tots plegats , Catalunya i España, varen arribar a un acord per sota ma, amb el gran capital per deixar fer a discreció, ect. i aixis va esser posible que la avinença de Catalunya amb España i viceversa dures 30 anys.
Nomes trencada per els grans corrupters, que varen aprofitarse del Poder i del Sistema pel seu propi benefici, per alló de : » El Poder corrompe «
P.D. Fent una mirada imparcial : El PP que no es queixi de la seva devallada, doncs s’ha la anat guanyant a pols desde aquellas 3.000 firmas, presentadas al TC, contra l’actualització totalment legal del Estatut de Catalunya, ect. i altres fets com fomentar el boicot a els articles catalans unica i exclusivament per a guanyar les elecciones per la resta de les Españas. Interferencia en la cultura i la llengua, ect. Fiscalitat excesiva, ect.
Tot plegat molt segurament ha provocat aquest desig d’independencia i de Republica entre cuasi la meitat dels ciutadans de Catalunya.
Que el PP, no sap resoldre, perque no vol pas perdre privilegis i interessos económics.
Podría resoldre l’enquistament del problema i contrarestarlu presentant ofertas de milloras en beneficis económics i tambe amb respecta a la dignitat dels catalans, pero tant el PP, com el PSOE no els interessa parlar d’aixo, prefereixent mes criticar a els catalans i acusarlos de separatistas, insolidaris i el que sigui.
Aixo ho diu un imparcial absolut…
Per al bon entenedor ó entenedora…
Va para largo.
La consigna es tenernos en permanente vigilia a los que pagamos la fiesta, mientra ellos siguen con sus componendas y manipulaciones.
Pacte, pacto…pacto Donald. Que risa no?
Cierto, dogbert. No tenen VERGONYA, tots plegats. Tant els que aplican l’art, 155 , com els aplictats per l’art. 155.
Sr. Foix, l’única solució és convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Totes les altres propostes estan destinades al fracàs. Això és tan clar, que no entenc com els mitjans de comunicació i els polítics amb experiència no fan pressió per arribar quan abans a aquesta solució. Europa ha de posar mà urgentment al tema català!
Es tan obvio, que da vergüenza ajena, el empecinamiento en negarse a hacerlo.
Potser si que un referendum pugui ser ara una sortida. Particularment però tinc dos dubtes al respecte: primer, que fer-lo senti precedent, i segon, en el cas de que guanyi el no, quant de temps els independentistes respectaran el resultat. Salut !!!
I si guanya el si, el respectaran??. I segon, precedent per qui?. Au va!!
Aixó mateix, la negació ximple de l’altre