El concepte monolitiste d’Espanya de Mariano Rajoy i el PP no ha pogut sobreviure les presions dels nacionalismes català i basc.
La corrupció i el conflicte català han fet caure Mariano Rajoy com a president del govern espanyol. La sentència de la Gürtel ha estat la causa principal, immediata, que ha precipitat un inesperat retorn del Partit Socialista a la presidència del govern després d’una moció de censura que Pedro Sánchez ha guanyat amb només 84 escons del seu partit. Si no hi hagués hagut una decisió compartida d’una majoria absoluta per fer fora Mariano Rajoy, la moció de censura no hauria prosperat.
Els dos grups sobiranistes catalans, PDeCAT i ERC, difícilment haurien votat un candidat socialista que ha fet causa comuna amb el govern Rajoy per aplicar el 155 i les mesures que han neutralitzat les institucions polítiques catalanes en els últims mesos. En paraules del diputat Joan Tardà, no s’ha produït un sí a Sánchez sinó un no a Rajoy, ofegat per múltiples casos de corrupció i després d’una primera sentència en ferm de l’Audiencia Nacional que involucra el Partit Popular en una gran trama de corrupció que arrenca l’any 1989.
Encara que hagués sobreviscut a la moció de censura, Rajoy tenia els dies comptats com a president del govern malgrat l’aprovació dels pressupostos pels interessos i càlculs del PNB, que ha sabut, com sempre, jugar a la carta guanyadora. Primer, per obtenir grans avantatges econòmics amb Rajoy i segon, per poder seguir influint en un govern Sánchez que obre una nova etapa en la política espanyola. El divendres va guanyar l’Espanya plural, compartida, i va perdre l’Espanya monolítica que havia entregat als jutges la solució de la qüestió catalana oblidant-se que els tribunals no poden resoldre un problema que té arrels polítiques. És paradoxal que al final no hagi pogut controlar els jutges i que una sentència de l’Audiencia Nacional hagi estat el pretext per perdre el govern. El PP pensava que la corrupció no passaria factura i que alhora controlava la magistratura per protegir-se de les corrupteles de grans dimensions que hem vist a Madrid, València i altres indrets. La democràcia que es desprèn de la Constitució és la que ha foragitat un govern de dretes i ha obert un nou temps polític d’una gran complexitat.
Pedro Sánchez presidirà un govern feble i haurà d’escoltar les peticions d’Unidos Podemos amb un Pablo Iglesias que demana ja formar part del govern i també concórrer a les eleccions en un front d’esquerres junt amb els socialistes. La corrupció i la posició intransigent en el conflicte català, deixant-ho tot en mans dels jutges i no promovent atansaments emocionals i polítics amb amplis sectors de la societat catalana, han fet caure la idea monolítica i única que es té d’Espanya. La rigidesa en tractar la qüestió catalana ha fet créixer l’independentisme i alhora ha alimentat el partit de Ciutadans, que avui és la primera força política al Parlament tot i que no té cap possibilitat de governar perquè no té amics ni aliats.
L’esquerra s’ha unit per fer fora Rajoy però sense els partits nacionalistes aquesta operació no hauria estat possible. Pedro Sánchez ha de formar govern i ha de presentar un programa creïble que pugui satisfer totalment o parcialment aquelles formacions que l’han fet president. El PNB és més que possible que li exigeixi l’atansament dels presos etarres al País Basc al marge d’altres peticions d’ordre econòmic i polític.
Què farà amb l’independentisme català que l’ha votat, encara que sigui tapant-se el nas, respecte als empresonats i als que estan repartits per Europa? Un aspecte positiu serà que al més aviat possible es trobin Sánchez i Torra per enraonar i veure quina manera es pot trobar per reprendre les relacions entre els dos governs. Les paraules despectives de Sánchez respecte a Quim Torra són molt recents i també està en la memòria fresca de l’independentisme el suport del PSOE al desplegament de l’article 155. El que és cert, però, és que la voluntat de parlar pot trencar el gel que ha refredat qualsevol possibilitat de trobar punts mínims d’encontre per començar a refer un nou marc de relacions dintre del marc constitucional.
El president Torra no ho té tampoc fàcil. La CUP ja ha dit que la participació en la votació per fer fora Rajoy no li agrada gens perquè és tornar a formar part de les institucions espanyoles. En la mateixa direcció s’han expressat la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i altres veus conegudes de l’independentisme que ha trencat mentalment i políticament amb Espanya. Quina serà l’actitud de Carles Puigdemont? Una última consideració és que Pedro Sánchez no podrà esgotar la legislatura fins al 2020. Haurà de convocar eleccions més d’hora que tard per legitimar a les urnes el seu paper com a president del govern.
Publicat al diari el Punt Avui el 3 de juny de 2018
Sera capaz de impulsar una reforma de la constitución, para mi es la pregunta clave.
———–
¿Pero el viejo concepto de Estado-nación no estaba superado?
La paradoja es que el Estado-nación funcionó muy bien en las décadas después de la Segunda Guerra Mundial, porque puso la base para el boom económico. Los gobiernos mantenían su contrato social y el bienestar, con su política fiscal y monetaria. Fue un éxito; se pensó que se podía dar un paso más, al abrir los mercados y limitando la capacidad de decisión de los Estados. El problema es que las instituciones que deberían haber aplicado las reglas internacionales no supieron imponerlas.
¿Pero el libre comercio no ha traído prosperidad?
Excepto Hong Kong, ningún país practica del todo el libre comercio. Todos llevan a cabo una estrategia mixta. China, que ha sido quien más se ha beneficiado, ha seguido una política prudente: abre su economía donde lo necesita, la cierra a flujos de capitales, mantiene el control de su moneda, subsidia compañías, pone restricciones a transferencias de tecnología. Los chinos son pragmáticos, combinan los beneficios de la globalización con ayudas internas, sin adherirse de forma ideológica al libre mercado.
China no puede ser el modelo para Europa…
Pero EE.UU. sí. Allí hay un sistema de transferencia federal que redistribuye los recursos y, a su vez los estados negocian en Washington en función de sus intereses. Hay federalismo fiscal y representatividad política. Es lo que falta en Europa, además de una solidaridad financiera entre estados. Sólo así el euro sobrevivirá.» Dani Rodrik
Que pasara si bloquea el senado?
del tema…»no hagi pogut controlar els jutges» millor,,,el jutges no aqui ni en lloc es tenen que poguer controlar
Sr.Foix: el bipartidismo estaba y está en juego…
Sr. Foix : Continuo pensando que el gran problema de España, como en cualquier otro estado del mundo, es la CORRUPCION institucional generalizada, a partir de las legales comisiones comerciales y de negocios, pero luego convertidas en una gran corrupción de estafa y robo al Estado, efectuado por los grandes y corruptos topos, introducidos en el sistema de gobierno y del poder decisorio.
No es Cataluña el problema de España, sino que Cataluña también tiene el mismo problema de corrupción, pues son los partidos políticos de toda España, los corruptos, sino algunos miembros humanos de cada partido en el momento que ocupan el poder y el poder decisorio de disponer, del dinero de la caja fiscal recaudatoria del Estado.
Lo de Cataluña es solo el sintoma de protesta e irritación, contra el abuso impositivo recaudatorio fiscal. Sumados el gobierno Central, las Autonomías, los Ayuntamientos y otras, que ahora no me acuerdo, pero que si recaudan impuestos y todos son sumados.
También la falta de respeto a la dignidad y al idioma.
P.D. Correción de error de teclado : En la 2ª linea del 2º parrafo, donde dice :
» pues son los partidos políticos de toda España, los corruptos, » debe de decir : … pues NO son los partidos políticos de toda España, los corruptos, …
Que es tal como lo escribi mentalmente originalmente.
Sr. Foix: A Don PP amb la aplicació del art. 155 i la manque de diàleg i de negociació dels interesos i dels beneficis econòmics i tambe amb la manque de negociació del poder decisori, doncs el boomerang se l’hi a tornat en contra.
Ho sento, doncs Don PP s’ho ha buscat ell mateix. El boomerang se l’hi ha tornat encontre.
Ara que vagi en compte Don PSOE, perquè ho te molt negra tambe.
¿ I mentrestant de lo mio y de lo nuestro…¿ que hay, heee…?