Un cirerer carregat de fruit, una imatge única al mes de juny de 2018
He anat a collir cireres. Ho faig des de fa quatre setmanes, cada dissabte, i cada cop omplo un bon cistell. Quin encert el de l’Espasa de plantar cirerers com si fossin ametllers, olivers o pomeres. Generosament. Perquè tothom que vulgui en culli. Al cap i a la fi, una renglera de cirerers aquí i allà, de varietats diverses, de maduració gradual, només ocupa un pedres call o una vora desaprofitada. Hi ha molta terra. El que cal és aprofitar-la.
La novetat d’enguany és important. Per primer cop en el que portem de segle els ocellots que en un tres i no res plomaven el cirerers tan bon punt la vermellor cobria l’arbre, no han aparegut aquesta primavera. No hi ha explicació raonable. Hi ha qui diu que és per l’excés de pluja o perquè els estols d’ocells que devoraven els cireres han fugit cap a terres llunyanes. El fet és que no han calgut borrasses, aquelles borrasses verdes, modernes, de plàstic, per protegir les cireres. No hi ha hagut l’estol devastador d’altres anys.
La sorpresa ha estat majúscula. No cal preguntar el perquè. El fet és que les cireres han madurat tranquil·lament a les branques, inflant-se, passant del grog d’oli al vermell de pebrot en qüestió de dies. Algun pessic ocasional es pot detectar a les rames altes. Poca cosa. En arribar al cirerer sembla que no hi han gaires cireres. Les fulles cobreixen els fruits. Hi són. Estan amagades. El cirerer no és exhibicionista com pot ser el codonyer o l’oliver. Protegeix el seu fruit i les cireres més dolces, més madures, més vermelles es troben a les branques més inesperades.
Es pot collir cireres de moltes maneres. Probablement, també hi ha màquines de collir cireres. No ho sé. Ni m’hi interessa. Les cireres s’han de cercar amb la mà, s’han de descobrir sota les fulles com els bolets es busquen a les mates que els hi donen acollida. Sembla que n’hi ha però fins que aixeques la branca i veus els penjolls que vermellegen sota les fulles no te n’adones del tresor impressionant que contemples. Es poden collir d’una en una o de dos en dos. Però mai arrencant la rama i destriant-les fora de l’àmbit de l’arbre. Això és una salvatjada.
D’una en una o de dues en dues, com arracades inseparables, però no a grapats. L’artesania és indispensable per collir les cireres. Poques bromes. Als mercats de Barcelona es venen habitualment sense mànec però això és una equivocació. Menjar una cirera amb una certa dignitat vol dir agafar-la pel mànec, i expulsar el pinyol per tirar les dues coses al plat o a terra.
La cirera és senyorívola, generosa, austera. Vol ser tractada amb delicadesa i ser arrencada de la rama amb cura, com el que talla una rosa d’un roser o el que cull un raïm en el temps de veremes. Com en tot, no és el mateix collir cireres mentre es xerra de tot i de tothom o collir-les en solitari, cercant les més vermelles, admirar-se del que es troba entre els dits, collir-les amb la il·lusió del infant que descobreix un joguet inesperat.
Amb qui parla un quan cull cireres en solitari? No sé sap. Parla amb tot. Amb les cireres, amb l’arbre, amb els núvols, amb les dèries que li passen pel cap fugaces, amb els delits apocalíptics que s’escolten en ràdios llunyanes… Parla amb un dels misteris més senzills i espectaculars. Cada primavera, quan el mes de maig entra al juny, les cireres es tornen vermelles, dolses, meravelloses, úniques. S’han de collir. Aquells devoradors ocellots enguany no hi són.
Avui n’he omplert un parell de cistelles. He tingut que buscar-les a les rames altes. Algú hi ha passat prèviament i ha fet el més fàcil i oportú. Collir-es a peu dret, sense banc ni sense escala. És el que fan els que primer hi arriben. Normal. Al cap d’una estona de parlar silenciosament amb les cireres les cistelles ja diuen prou. Encara en queden. Algú vindrà i se’n portarà la resta.
Ara toca fer parts. Per la família, pels amics, pels veïns i per coneguts. El que més importa és donar-les. Un no se les pot menjar totes. Gràcies per poder tenir aquest privilegi durant tants anys amb cireres que he plantat jo mateix o que han estat plantats en la terra dels pares per l’Espasa i la seva cosmovisió de la terra.
https://www.youtube.com/watch?v=iE5ymnc9Pds
Aquest any, com gairebé sempre, les de Corbins són bonissimes….
Un altre bonic article pel proper llibre, Lluis !
Bon diumenge Lluis,
Llegeixo el teu article tot fent un cafe a Cal Parada dela Panadella, i recuperant-me del ensurt de una fractura de humer del braç esquerra a causade una imprudencia impropia meva…
Tinc un cirerer devant de casa, les cireres son verdes encara, la pluja diaria i la manca de sol, retarda la seva maduracio…, potser ho fa per esperar la meva recuperacio per poder recollirles???, no ho se, pero la natura es prou sabia per tenir en compte aquests detalls…, jejeje
Prop de l’estiu ja, amb els sembrats plens de tonalitats de verds cap a grocs, cap consolidat, i amb els grocs de la colsa i alguns vermells de rovellas intensos i bonics que fan que molts conductors parin per treure fotos…
I tot axo, amics, es pot gaudir i contemplar, simplement miran, observant, aquest entorn de la Segarra on es troba amb l’Anoia i la Conca de Barbera, i sense necessitat de pagar cap entrada ni cap impost al sr Montoro, perdo, ja no hi es…, i ni tan solsse quil’hasubstituit, perdo.
Bon diumenge,
Brunet de Bellmunt
Corpus i coca amb cireres, una joia anual, mostra que la vida segueix.
Litio el lince troton que llego a Barcelona desde Portugal, estaba la mar de bien asentado, con conejos a discrecion alrededor, buenas arboledas de camuflaje y en medio de campos de cerezas, que parece le gustan lucho.
La cosa va de linces.
le gustan mucho, no lucho (gatica)
I no és pas estrany que vagin cares, no és fàcil collir cireres a l’ engròs.Cal anar en compte i,si pot ser,que es puguin penjar com arrecades!!